El republicanisme català passa per un moment d’impàs tant a les institucions com al carrer. Els fulls de ruta s’han vist superats per la realitat i per tant toca redefinir l’estratègia. Tanmateix, amb els líders dels principals partits i associacions civils a la presó o a l’exili, la tasca no és fàcil: Cal regenerar caps com abans millor, i dependre més de lideratges col·lectius que d’individuals.
Concretament, com a moviment social, sembla que vivim de ple en una onada baixa. Després de superar el punt àlgid de l’ 1-O, sembla que cada cop són menors les mobilitzacions i major el pessimisme. Tanmateix en un moment on molts republicans es pregunten què fer mentre esperen a toc de xiulet la propera mani, diverses persones i iniciatives apunten cap un nou objectiu: Emancipar-nos de l’IBEX 35.
Des de diversos Comitès de Defensa de la República, fins a les Joventuts d’Esquerra Republicana, passant pel perfil de Twitter “Consumidors per la República”; s’està covant un ampli moviment de consum crític per tal de deixar plantades totes aquelles “empreses del BOE” (com diria Pere Aragonès) que factura rere factura xuclen la sang als i les consumidores. Es tracta de fer valer la ciutadania virtuosa que ha de vetllar pel bé comú i per vigilar l’abús de poder dels seus dirigents, siguin polítics o econòmics.
Des d’una òptica marxista, el sistema polític no és més que la superestructura resultant d’una infraestructura o base que representa les forces productives i les relacions de producció. Sense perdre de vista l’hegemonia capitalista de tall neoliberal, el sistema polític espanyol és freqüentment titllat d’«extractivista». L’extractivisme, és definit per segons Acemoglu i Robinson com el sistema de captura de rendes que permet, sense crear nova riquesa, sostreure rentes de la majoria de la població en benefici propi. Seguint el raonament marxista, si el sistema polític espanyol (superestructura) és extractivista, és perquè així ho determina la infraestructura o base. No envà gairebé la meitat de les empreses de l’IBEX 35 operen en mercats regulats (resultants de les successives privatitzacions de Felipe González) o beuen directament dels Presupuestos Generales del Estado a base d’adjudicacions d’obra pública.
Seria neci creure que Catalunya ha escapat a aquesta lògica político-econòmica. Hem sigut testimonis de les més que estretes relacions de la vella guàrdia convergent i socialista, amb empreses del gremi com Abertis o Ferrovial. Tanmateix amb el viratge de Convergència cap a posicions netament independentistes, les «empreses del BOE» han deixat de riure-li les gracietes, mantenint-se fidels al sistema extractivista de matriu centralista. Aquest pacte de vassallatge es manté fins al punt de traslladar la seva seu social a altres comunitats autònomes de l’estat, a toc de xiulet, seguint «pressions reials».
Prenent com a punt de partida aquest anàlisi, la dissidència de la ciutadania republicana cap aquestes empreses de l’IBEX 35 podria ser altament atractiva com a eina de mobilització a curt i mitjà termini. L’objectiu no seria només disparar contra la infraestructura de l’estat espanyol, sinó crear noves institucions econòmiques republicanes que beneficiessin al bé comú i no només a unes elits extractivistes i rendistes.
El republicanisme ha de tenir clar que l’objectiu no és deixar de comprar a certes empreses pel fet de ser espanyoles, sinó deixar de comprar a certes empreses pel fet de sustentar la citada casta política i econòmica del regne. Per tant l’objectiu no hauria de ser crear la nostra pròpia companyia de gas, electricitat i telefonia (que tard o d’hora podria caure en els mateixos vicis), sinó crear les nostres pròpies cooperatives que ens permetin crear una nova base econòmica d’on bastir la república catalana, en termes marxistes: Una nova infraestructura.
Som Energia i Som Connexió són exemples paradigmàtics del que ha de buscar aquesta nova estratègia. Presentades com l’alternativa a empreses com Endesa o Telefónica, aquestes dues cooperatives germanes de consum comercialitzen electricitat, telefonia i internet. La primera, Som Energia, nascuda el 2010 a Girona, compta actualment amb 43.000 socis, 67.000 contractes de llum, 8 plantes de generació d’energia en funcionament (principalment solar), i 5 projectes en construcció o estudi. Tot i que el gruix dels socis estan a Catalunya, Som Energia s’ha expandit a tot l’estat. La segona, Som Connexió, compta amb més de 2.000 sòcies i més de 2.500 contractes de mòbil. Aquest projecte, també de matriu catalana, comença a donar serveis de telefonia mòbil el 2015 a tot l’estat espanyol. Actualment també ofereix en beta, serveis d’internet i fix.
Amb l’objectiu de renovar el repertori de mobilització, i abandonar la dinàmica intensiva (i cada dia menys eficient) de manifestacions, les entitats sobiranistes haurien d’unir forces per tal de donar una major envergadura a aquestes incipients accions de consum crític. Només unes organitzacions altament burocratitzades i centralitzades tenen la capacitat de fer remar el republicanisme cap aquesta estratègia de creació d’(infra)estructures paral·leles d’estat. Deixar de dependre de l’IBEX significa desconnectar amb l’estat espanyol, donant resposta a les inquietuds que tants independentistes expressen des del sofà. Aquesta acció segueix una lògica de ruptura democràtica (construir institucions econòmiques de base democràtica) i encaixa perfectament amb les legitimacions democràtica i remedialista del secessionisme català: Espanya (l’IBEX 35) ens roba. Qui ens furta més que Telefónica, Endesa i Gas Natural junts? D’aquesta manera podrem començar també a desconnectar certes classes populars del nostre país del discurs populista d’IBEX Arrimadas (parafrasejant Rufián), tot eixamplant la base per baix i l’esquerra.