30-G: Beethoven a la Ciutadella

Baixo el passeig Picasso cap a l’Estació de França, manifestants, el sol em crema els ulls i sona l’himne de l’alegria de Beethoven. És una escena realment surrealista. CDRs cridant, tavernaris agitant banderes espanyoles i deixant-se la veu en consignes estúpides. Surt Carles Riera del Parlament i la massa es desfà en aplaudiments. Hi ha expectació, hi ha grups atenent i/o creant les notícies. Ningú sap que passa. L’himne de l’alegria sona a través dels rajos incandescents del sol.

No hi ha cap peça musical que pugui definir millor el dia. L’himne de l’alegria és una peça que en si mateixa defineix el que ha passat avui (ahir). Avui (ahir) hem viscut la crítica més ferotge que s’ha fet contra el procés alhora que la més violenta. La seqüència d’esdeveniments és clara. Dilluns a la nit el cop estava preparat. Hi havia l’esperança secreta que Puigdemont apareixeria a Catalunya. Que davant de la força d’un poble s’investiria a Carles Puigdemont i gràcies a un deus ex machina desapareixeria el 155 i una part important de l’ocupació que patim. Però com tot a la vida, ha passat allò que menys ens esperàvem, allò que era més lògic i més patètic. Roger Torrent recull la demanda d’empara del nostre President i decideix ajornar el ple per garantir la seva presència. Aquest fet és entès per PDeCAT com una traïció, així com per la CUP; “avui tot està en suspens” declara a Mirall Carles Riera.

La manifestació de l’ANC i Òmnium mobilitza unes 10.000 persones que una vegada arribades al Parlament conflueixen amb els CDR i aconsegueixen entrar al parc de la Ciutadella. El crit de “Carles Puigdemont és el nostre President”, era recurrent. Allà els Mossos els reben amb les seves porres. Les masses digitals han donat suport a la postura de l’antiga Convergència i de la CUP, demanant que els partits agafin una línia d’enfrontament total amb l’Estat per salvaguardar les “sagrades” institucions catalanes. Però ara ningú es pregunta: on és Puigdemont? Puigdemont intervé des de Bèlgica al vespre. Reclama unitat. Tot això sota la calor d’un hivern de canvi climàtic. Ningú, però, s’ha fixat en les notes de Beethoven. Tothom està absort cridant i defensant el parlament, la república, autojustificant-se en cada eslògan.

Un dia sota les notes de Beethoven

L’himne de l’alegria consta de dues parts. Una primera part sublim, una segona de patètica. La primera anuncia una idea, la segona part la crítica. Ho fa amb un carnaval que no deixa d’inflar-nos el pit, d’elevar-nos. Expressa allò que no podem dir en paraules, però que volem deixar palès. I aquesta és la violència a la qual ens enfrontem. És la violència de trobar-nos davant de nosaltres i no poder fer front a les nostres contradiccions. Al llarg dels últims mesos hem anunciat una idea, avui l’hem criticada.

El PDeCAT havia promès que el president tornaria, i juga des de fa temps en un terreny que no és el seu: la mobilització popular. Esquerra havia entregat el poder a les masses: sols el poble salva el poble, i ara viu presa de les intrigues cortesanes. La CUP tot i ser els més radicals no tenen presos que justifiquin la seva lluita. Els moviments socials (CDR, Òmnium i ANC) no poden mobilitzar els seus simpatitzants, tot i que la humiliació constant del govern espanyol sobre els catalans ho justifica. I hom ho reclama.

El Carnaval arriba a la Ciutadella

- Publicitat -

Aquestes contradiccions s’expliciten avui. I com a l’himne de l’alegria exploten. Atrapats tots en la ideologia oficial del procés, cap dels actors pot fer res més que allò que marca la seva lògica. PDeCAT torna a prometre el retorn de president. ERC un altra vegada en una intriga cortesana, la CUP i els moviments socials tornen al carrer. Ho fan en un esclat, premeditat o no, que té tocs surrealistes i patètics. Ho fa d’una manera “violenta”, ja que no li queden paraules per expressar allò que ha de dir. La màxima de Marx; “no saben el que fan, però ho fan” potser és la millor definició del moment. Tothom viu atrapat en la lògica del procès i ningú pot verbalitzar allò que realment vol dir.

Però de la mateixa manera, avui, el moviment independentista ha fet una crítica a tota la seva mateixa deriva. Tots els actors esmentats han deixat clar per la seva acció que res pot seguir de la mateixa manera, ja que viurem atrapats en un dia sense fi de mobilitzacions gens efectives, caòtiques i molts surrealistes. Avui el moviment (CDRs, Òmnium i ANC) han apostat per una tornada a la mobilització constant i sense un objectiu gaire clar. PDeCAT ha vist irrealitzable la seva única promesa electoral. ERC no té preu força per implementar la seva agenda.

Tornar al carrer, recuperar el terreny perdut

Davant de l’alegria del moviment independentista, on “la història anava amb nosaltres”. No s’ha obert cap període de reflexió seriós. Hem passat a dir que “sols el poble salva al poble” a viure un serial d’esdeveniments cortesans. Un serial que s’ha entès des de la perspectiva de: ho tenen tot pensat. Una afirmació que s’invàlida a raó dels esdeveniments del 10-O i del 27-O. On es va veure que res estava pensat.

El dia 30-G esdevé una crítica a la ideologia independentista actual. Però en convertir-se en un carnaval, les pulsions es disparen sense un objectiu gaire clar. De qui hem de seguir les consignes, dels presos, dels exiliats, dels quadres polítics que queden a Catalunya? El que hom necessita no són “armes secretes” són fets. Són accions i són objectius. Cal tornar al carrer, i entendre que les organitzacions catalanes poden fer col·lapsar el país. Què davant el desordre cal organització, què la nostra força és la nostra unió col·lectiva. Sempre que hem actuat lliurement hem triomfat en els nostres objectius i només hem actuat lliurement quan hem estat al carrer. Avui cegament hem criticat d’una manera brutal la nostra ideologia. Hem criticat tot el que hem fet a base d’actes instintius, sense una harmonia que els acompanyi. El meu cap segueix les notes de Beethoven al mig del passeig Picasso, l’acaricia el sol. Vull seguir baixant el carrer i redimir-me en la manifestació. Però tindrà sentit el que fem? Em desperta l’urgència d’una resposta. La trobarem al carrer?

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca