El col·lapse espanyol (I)

Segurament hi hauria un consens absolut en afirmar que el conflicte democràtic i polític que es viu a Catalunya té el seu inici en la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010. La inconstitucionalitat de 14 articles i la reinterpretació de 23 preceptes de l’Estatut foren segurament l’empenta necessària perquè la bola de neu independentista comencés a rodar pendent avall i anés, progressivament, fent-se més i més gran. Tanmateix, darrere el progressiu distanciament polític  entre Catalunya i Espanya d’ençà el fracàs de la via estatutària s’hi amaga un recorregut històric que posa de manifest les mancances estructurals del Règim del 78. Un sistema fet a mode de transacció entre la dictadura franquista i una democràcia que no ha perfeccionat un sistema institucional capaç de donar sortida, veu i representació a les diferents demandes efectuades per les diferents nacions que integren l’Estat així com un reconeixement efectiu de les diferents identitats que configuren l’Estat.

És manifest que el conflicte obert entre Catalunya i l’Estat està posant al descobert l’esgotament no només del model d’Estat autonòmic sinó del Règim del 78; així com les profundes debilitats que ha tingut el procés de nacionalització homogeneïtzadora liderat per les elits econòmiques i polítiques espanyoles des de la mort de Franco.

L’Espanya de 1812, primer intent

“España es el problema; Europa la solución.” Afirmava Ortega y Gasset a inicis del s.XX. Una afirmació carregada de raons si observem com la trajectòria política d’Espanya va gairebé sempre a contracorrent de les corrents polítiques predominants a Europa. El primer intent de fer confluir Espanya amb les corrents polítiques europees del moment fou el 1812 amb l’aprovació de la Constitució de Cadis. Una constitució que amb els seus encerts i errors, plasmava determinats ideals liberals, en ple auge en el continent europeu, com la llibertat, la delimitació del poder de la monarquia, l’abolició del feudalisme o la proclamada igualtat entre els espanyols d’ambdós hemisferis. La seva història fou més aviat curta i desdita: utilitzada per Ferran VII per guanyar suport popular durant la Guerra del Francès i abolida per ell mateix un cop guanyada la guerra en l’anomenada contrarevolució Fernandina.

Una sort similar va córrer el Sexenni Democràtic (1868-1875), el qual es podria considerar historiogràficament com l’homòleg a la Primavera dels Pobles que es produí a Europa al voltant de 1848 i que englobaven un conjunt de revoltes que si bé eren la conseqüència violenta d’una varietat àmplia de coses que dificulta la seva identificació dintre d’un enquadrament polític o social concret, tenien com a blanc principal de les protestes el rebuig a l’absolutisme. La Primavera dels Pobles va suposar l’enterrament del Congrés de Viena i la reivindicació, per primer cop de forma generalitzada, dels ideals democràtics com el sufragi universal o la igualtat social a més de les primeres manifestacions organitzades de caràcter nacionalista i les primeres mostres organitzades del moviment obrer.

Sexenni Democràtic, segon intent

A Espanya el Sexenni Democràtic va finalitzar abruptament, després d’una primera experiència republicana, sent substituït per una Restauració monàrquica, que privilegià els interessos oligàrquics i que mirava més a un passat reaccionari, als Reis Catòlics i a un Imperi en decadència enlloc de projectes de nació liberal-democràtica (Pastor, 2014:91) com succeïa a Europa durant el període de consolidació dels Estats-Nació.

- Publicitat -

Així es va arribar a finals de segle, en el que el desastre del 98 va confirmar el fracàs del projecte de l’Espanya Imperial i el punt simbòlic d’inflexió a partir del qual els diferents regionalismes existents van articulant-se en alternatives polítiques nacionalistes promogudes per nous actors polítics, socials i culturals alternatius al nacionalisme espanyol dominant (Pastor, 2017:63). Un fet que també es veu impulsat pel fracàs polític del Regeneracionisme de Joaquín Costa, el qual va perviure més com a moviment intel·lectual que com a moviment polític.

El segle de les dictadures

És en la Dictadura de Primo de Rivera en la que es produeix una acceleració en la mutació d’aquests nacionalismes perifèrics en moviments polítics de masses que aspiren a qüestionar les relacions de subordinació al nacionalisme espanyol i a l’Estat. Mai sense plantejar escenaris de ruptura però sí mirant de buscar un encaix polític diferenciat dintre l’arquitectura institucional i política de l’Espanya del període d’entreguerres. El mateix ocorre durant la segona República quan en la recerca d’un pacte federalitzant s’arriba al punt intermedi dels Estatuts d’Autonomia. No sense que abans el govern republicà sufoqués l’intent de cop d’Estat de Sanjurjo.

La victòria de Franco a la Guerra Civil, i la llarga nit del Franquisme suposen la configuració d’un model de nacionalisme espanyol de tall essencialista en el que les diferents nacions i les seves manifestacions culturals, lingüístiques i polítiques són reprimides i perseguides. És un cop mort el Dictador i amb l’inici de la Transició que s’obre un nou possible espai per a l’acoblament de les diferents nacions de l’Estat a un nou model d’Estat. No en va, fou una oportunitat malbaratada de la que avui se’n pateixen les conseqüències.

La paret mestra de la Transició, la Constitució Espanyola, va ser edificada en base a “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” que posteriorment introduïa l’ambigu terme de “nacionalitats” i el seu, encara més, eteri concepte de “dret a l’autonomia”. Una interpretació que ens porta a pensar en una nació central incloent de “nacionetes” sense marge a lògiques bilaterals (Zallo, 2017:72).

En els mateixos termes s’expressava el pare de la Constitució, Gregorio Peces Barba, l’any 1998 en una entrevista a El País: “La España plurinacional está ya en la Constitución con la idea de la nación de naciones y de regiones, Lo que no està es la idea de un pluralismo de naciones, en igualdad de condiciones, donde desapararece la idea de España como nación abarcadora e integradora de las restantes” (El País, 15-9-1998).

El text constitucional (1978) va ser aprovat per un 88,5% de vots favorables si bé no va tenir una legitimació per part de l’anomenada “minoria basca” ja que no va participar en el projecte de redacció i posteriorment el Partit Nacionalista Basc va cridar a l’abstenció i Euzkadiko Ezkerra i Herri Batasuna varen demanar el vot en contra. Un qüestionament del pacte constitucional que es va evidenciar en les primeres eleccions a Euskadi (1980), quan aquestes tres formacions varen aconseguir 42 escons dels 60 en disputa.

Les Autonomies en qüestió

Tanmateix, el desenvolupament del Títol VIII i determinades disposicions transitòries i addicionals com el reconeixement del concert basc, el conveni navarrès o la condició ultraperifèrica de les Canàries van possibilitar la configuració i acoblament momentani d’identitats nacionals i regions. El resultant Estat de les Autonomies va implicar una creixent reivindicació de la transferència de competències, algunes generalitzades a totes les autonomies, d’altres específiques com el cas català i basc. Una expansió competencial, el “cafè para todos”, que va tenir el seu contrapunt en la LOAPA, i que va suposar el primer xoc entre els governs català i basc i el central en la incipient democràcia.

Un procés de transferències que s’ha anat realitzant sense l’existència d’institucions o mecanismes de tall federal ni d’un reconeixement de la plurinacionalitat en condicions d’igualtat. Ja que a ulls de l’Estat la concepció de les autonomies com a instrument de gestió i implementació de caràcter subsidiari dels recursos de l’Estat no implicava en cap cas el reconeixement d’una identitat singularitzada, com era la catalana i la basca.

La tercera Espanya

Un fet que també ens ha de fer reflexionar entorn al relat mític de la Transició, en la que es presenta una “tercera Espanya” com a pretesa síntesi entre la republicana y la franquista. Una democràcia de consens que basa part del seu relat en la necessitat d’oblidar la Guerra Civil i els posteriors crims del Franquisme. Un Règim del 78 que neix ancorat en la indissoluble unitat d’Espanya com a línia vermella democràtica i d’una democràcia de consens cultivada per la historiografia actual i que contrasta amb la absència d’una política de difusió de la història, cultura i llengua de les altres nacions que integren l’Estat. En definitiva, un relat dominant que respon políticament als anomenats nacionalismes perifèrics amb formules insatisfactòries com han estat la “Nació de nacions”, “l’Espanya plural”, o el “patriotisme constitucional”, identificats volgudament amb la Constitució.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca