Joan Subirats és el nou comissionat de la cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest càrrec és un càrrec “maleït”, ho ha estat Berta Sureda, Jaume Collboni i ara l’emèrit politòleg i urbanista. La seva carrera l’avala. Relacionat amb Barcelona en Comí des dels seus orígens, gestionarà l’àrea cultural de Barcelona el que queda de legislatura. El que ens hem de preguntar és; quins problemes haurà d’afrontar? En aquest article posem la nostra atenció sobre tres problemes culturals que afecten la ciutat i als quals Joan Subirats haurà de fer front.

L’externalització dels serveis culturals

Els últims mesos hem assistit a la vaga de serveis culturals del MACBA, víctima innocent de la polèmica, ja que és el museu que ha ofert més avantatges als seus treballadors externalitzats. La contractació dels vigilants de sales i treballadors de taquilles depèn en última instància de l’ICUB i del govern espanyol, que amb els seus plans d’austeritat impedeix la contractació per part dels ajuntaments. La voluntat del nou comissionat és la de solucionar gradualment la situació. Es vol incloure els treballadors en el conveni del lleure, però no es planteja contractar directament els treballadors deixant les ETT de banda.

En aquest sentit hem de recordar que l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat diferents disposicions per equiparar els salaris de tots els seus treballadors, i fixar el seu sou mínim en 1000 euros. Així com els treballadors d’equipaments culturals han fet diferents vagues per reivindicar la seva situació, tot apunta que el conflicte continuarà en els pròxims mesos. 

Una muntanya dels museus?

Jaume Collboni aquest estiu anuncià la compra del pavelló Victoria Eugènia de Montjuïc per tal de tenir un gran espai que pugui allotjar grans exposicions internacionals. L’anunci es va fer contra la voluntat del MNAC, que ens els seus plans, els volia comprar per tal d’apropar el museu a la ciutat. D’altra banda, un vell pla de l’Ajuntament de Barcelona era el de convertir Montjuïc en una sort de Museumsinsel berlinès, en el que es reunissin els museus de la ciutat. Subirats afirma estar al cas de la polèmica, recordem que generada en exclusiva per Jaume Collboni. Però de moment no s’ha aportat cap solució; “el destí final l’hem d’acabar de veure” comenta Subirats.

El xoc entre els diferents ens públics, així com la falta de coordinació entre els diferents equips de govern de la ciutat, han impossibilitat qualsevol canvi real o pla. Les diferents administracions tenen propòsits diferents pels equipaments culturals, que en la majoria de casos són consorcis entre les diferents administracions.

Barcelona té una política cultural seriosa?

Pasqual Maragall va idear una gran reforma del centre de Barcelona. En aquesta reforma es van crear els grans museus d’art contemporani de la ciutat i es va reordenar el Raval. Aquesta reforma i/o política pretenia modernitzar el centre, alhora que allunyar-lo de la depressió social i econòmica en el qual estava sumit. Des de llavors, els diferents ajuntaments socialistes han mantingut la idea de repetir l’esquema Olímpic en altres esdeveniments. L’adveniment de les fàbriques de creació semblaven canviar aquesta política. La maledicció del càrrec de cultura d’aquesta legislatura, ha impedit de traçar qualsevol línia.

Joan Subirats, veu en la cultura un dret ciutadà, alhora que vol fer front als grans esdeveniments. Però aposta per un festival de tardor de filosofia i pensament. Un festival que s’enllaci amb Santa Eulàlia. Aquesta decisió enllaçaria amb la “moda” dels grans esdeveniments que ocupen l’escena cultural barcelonina (SWAB, Primavera Sound, etc.). Alhora que xoca amb la voluntat de Subirats d’allunyar la política cultural Barcelonina dels grans esdeveniments que l’han poblat fins ara.

Barcelona té una llista sense fi de problemes. Aquí n’hem posat tres en relleu. Els hem triat els tres, ja que d’alguna manera són recurrents en el zeitgeist de la crítica cultural barcelonina. D’altra banda, però, seria interessant que una ciutat tan activa cultural com Barcelona deixi de viure en l’anarquia cultural i es traci un pla a anys o dècades que ordeni i reguli tot aquest sector. Llavors potser, descobriríem que la cultura a Barcelona acaba sobrevivint gràcies a les dificultats i anarquia a la qual està sotmesa.