Les eleccions del proppassat 21 de desembre ens han deixat un escenari post-electoral totalment imprevist, que ha deixat desconcertats tant a ciutadans com a partits. L’ascens meteòric de la candidatura del President, que quasi cap enquesta preveia, juntament amb la victòria independentista en escons, ha descol·locat al govern de Rajoy que, malgrat l’aplicació del 155 i l’empresonament d’adversaris polítics, continua tenint un greu problema sobre la taula.

I és que només cal veure les mesures de seguretat que està adoptant el Ministeri de l’Interior per evitar la tornada del President a Catalunya: reforç dels controls fronterers a les carreteres, inspecció del clavegueram, augment d’efectius policials als aeroports, i, fins i tot, vigilància a aeròdroms com el de Sant Fruitós del Bages per evitar l’arribada en paracaigudes.

Terminis i fulls de ruta

Més enllà de la investidura, però, l’independentisme té un problema de fons que, durant la legislatura passada, no tenia: no té full de ruta. S’ha repetit, després de les eleccions, que “posar terminis no ha funcionat”, frase que s’ha escoltat en boca de diputats d’ERC, com Francesc Vilaplana, i de dirigents del Partit Demòcrata, com David Bonvehí. Penso, però, que no és una qüestió de posar terminis, sinó de traçar un nou camí per fer efectiva, aquest cop sí, la constitució de la República Catalana.

Durant l’anterior legislatura, el full de ruta de Junts pel Sí va poder ser encertat, o no, però existia, i l’independentisme sabia on era i cap on anava. Independentment de l’èxit del full de ruta, teníem un camí a recórrer i uns objectius comuns. Ara, però, l’independentisme no té cap horitzó ni a curt ni a mitjà termini, més enllà de l’alliberament dels presos i la restitució de les institucions. El full de ruta que teníem va finalitzar amb una Declaració d’Independència a l’octubre, que no va ser res més que una declaració política sense aplicació pràctica, com ho fou, en el seu moment, la Declaració de Sobirania de 2013.

Les declaracions simbòliques, doncs, ja estan fetes. No necessitem, des del meu punt de vista, una altra Declaració. Ara ja no ens queda cap altre camí que desobeir. La independència no serà pactada (seria absurd pensar-ho) i, per tant, la legalitat catalana xocarà tard o d’hora amb l’espanyola. Toca, en conseqüència, preveure i preparar-se per la desconnexió.

El paper de les entitats

Hi ha un altre problema, paral·lelament, que l’independentisme s’ha de plantejar seriosament: quin ha de ser, d’ara endavant, el paper de l’ANC i d’Òmnium? Fins ara, totes dues organitzacions tenien un paper dinamitzador, que girava entorn dos eixos: mobilitzar l’independentisme i eixamplar la base social d’aquest. Des de l’empresonament de tots dos presidents (sense base jurídica, com ha afirmat recentment Amnistia Internacional i el jutge Garzón, entre d’altres), totes dues organitzacions han moderat el seu discurs, probablement per facilitar la sortida de la presó dels seus presidents. Si l’ANC i Òmnium moderen el discurs, decisió totalment legítima, altres actors han de jugar el paper de dinamitzadors: els CDRs. Crec que no sóc l’únic que pensa que els CDRs poden ser una bona eina per continuar les mobilitzacions que, fins ara, convocaven l’ANC i Òmnium, bàsicament per dos motius: no tenen presidents que puguin ser empresonats i, alhora, no tenen una estructura formal que pugui ser investigada per part de la justícia espanyola.

És l’hora, doncs, de reorganitzar l’independentisme, concretant quin ha de ser el paper de les entitats civils, dels partits polítics, del Parlament i del Govern, però també d’assumir que no n’hi ha prou amb declaracions simbòliques i que, el trencament amb l’Estat, s’ha de concretar.