Ferran Vidal, el creador imperfecte

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Ferran Vidal (1974) és un artista de Caldes de Montbui que entén l’art des d’una visió modesta i intel·ligent. Només trobar-nos a l’Ateneu Barcelonès afirma que jo coneixeré millor la seva obra que ell. Una obra punyent, viva, conseqüència d’una força interior alliberada. Per ell “L’art és la realitat filtrada per un cor humà, de vegades em sento com els Carracci entravessant l’edat mitjana, dibuixant del natural. I així van provocar un fil que va del segle XV al XVII. Jo vull que la meva imperfecció sigui sempre present en la meva obra.”

L’obra de Ferran Vidal s’ha d’entendre des de tres perspectives diferents. La primera és l’estètica, la segona la moral i la tercera la política. Vidal té una conversa anarquista. És autodidacta, per motius que deixarem als seus biògrafs, i entén l’art com un fet total. La sinestèsia s’apodera de les seves idees quan connecta els conceptes, les formes i els mons. Del Víbora a la lluita de classes. La seva formació és una biblioteca de Babel: “miro indiscriminadament cap a tota la història de l’art, amb moltes preferències i sense adscripcions. M’ho miro tot amb peu d’igualtat”. El seu camp d’estudi són les pinacoteques occidentals.

85

La màgia de les obres de Ferran Vidal

L’estètica de Ferran Vidal obeeix a un concepte molt clar, la voluntat de construir un punt a mig camí. Les seves obres canvien de tècnica, de format i suport sempre que la idea vol ser representada d’una manera diferent. Però en totes elles podem veure que hi ha dos o tres mons. Tres plans que no es toquen. El color del fons no interacciona amb la figura ni amb els figurants. Aquestes diferents realitats il·lustren la màgia de l’art. Ens fan veure una composició que no s’acaba d’entendre. Ens fa copsar que una obra d’art no s’ha de comprendre. Les seves obres són fotogrames cinematogràfics “és panavisió”. “Per exemple La mort d’un ciclista, que està inspirat en la pel·lícula de Bardem. Sempre intento ser un peu de suggeriment perquè l’espectador imagini la seva història.” Vidal posa la seva atenció a quelcom que ha de passar i que ve d’un món esvaït.

Aquest punt és significatiu. M’explica que en la poesia, que també escriu, passa exactament el mateix, ningú vol llegir quelcom fet a la perfecció. La perfecció evita la sorpresa i el sofriment. La voluntat de crear art, escapa als amables instructors de la gramàtica en qualsevol de les seves disciplines. D’aquesta manera a Autorretrato de Goya (1799) el cap i el barret de Goya no quadren ni en dimensions o proporcions. Però el pintor apareix en tota la seva dimensió dramàtica. Aquest és el fet important.

Underdogs
Underdogs

Una moral franciscana

La moral no és un tema menor en l’obra de Vidal. En aquest sentit, hi podem trobar en cada moment de la seva creació una declaració d’intensions. És autodidacta, s’allunya de les convencions i es refugia en un romanticisme franciscà; “auster, altruista, valors que pengen o són encreuaments d’aquest”. Elabora ell mateix la majoria de materials que utilitza. “No trobo ètic pintar amb un pinzell que costa 50 euros. Em faig els pinzells i les canyes. (…) Utilitzo materials que estan a l’abast de tothom. Tinc prejudicis marxistes sobre aquests temes“. Però també és una manera de valorar el més senzill i sublimar-ho en una creació. Així l’artista crea a través de les rodes d’un cotxe, amb cartons. Podríem afirmar que ho fa en un sentit avantguardista, però és la necessitat creadora qui ho decideix.

Summer (detall)
Summer (detall)

Una pintura des dels marges i l’extraradi

L’últim punt, la tercera perspectiva des de la qual veiem la seva obra, és la política. La conversa que tenim al bell jardí de l’Ateneu està impregnada per aquesta. La seva creació és una reivindicació del marge, de l’extraradi. No en va, m’ha començat parlant de Víbora, de com ells van ser els primers a atacar els militars després del cop del 1981. Ferran Vidal no és amant dels cenacles d’artistes, tampoc sovinteja el món de l’art. Prefereix el museu a la galeria. En aquesta reivindicació hi ha una política cercada, la llibertat de poder crear segons els seus impulsos, les seves aptituds i ell mateix. Potser per això, acabem de parlar i m’ensenya una llibreta amb esbossos de yonkis d’heroïna. En aquests esbossos hi veiem les tenebres de Nonell, però també les històries d’un còmic.

Ferran Vidal és un artista amb una obra que ha rondat per tot el món occidental. Una obra a mig camí de la veritat i la mentida. La veritat per la seva pulsió creativa, per la força que arrossega cada un dels seus traços. I mentida, perquè és el seu art. Un art que ens desdibuixa i ens porta a ser en altres llocs, fora del temps, fora de l’espai. Ferran Vidal es considera a ell mateix un pilot. Un pilot que corre. Cap a on ens portarà?