Em vaig acomiadar de tu a la caseta blanca.

Recordo com t’allunyaves, somrient amb la teva samarreta de ratlles. Estaves d’esquena, però t’intuïa el rostre i el somriure. Marxaves caminant i semblava que ballessis; confiat, cap a un lloc segur, i sense mirar enrere.

Per no fer-m’ho més difícil.

Jo plorava, et mirava i sabia que eres real. Juraré sempre que jo et veia!!!

Quasi podia tocar-te, asseguda al sofà blanc, i entre singlots  de mocs i llàgrimes, intentava dir-te adéu.

El sofà blanc, aquell de pell, que uns dies després va començar a esquinçar-se.

“Marxa, marxa” et deia per dins, “Queda’t” xiuxiuejava…

No sé si vaig parar de veure’t perquè et vaig deixar marxar. Et vaig dir adéu convençuda, però encara dubto molt.

I de vegades ploro. Cansada. I no em fa vergonya dir-te que et trobo a faltar. Quina cosa, si no et conec…Si mai vaig arribar a veure´t la carona.

Sí, tinc dos fills, però m´en falta un.

Sé que per molt que m’hi esforci, estic condemnada a estar incompleta. Incompleta de per vida.

I avui parlo amb tu (i parlo amb mi), i els dos som un, com aquell dia.

I per fi, dic el teu nom: T. 

Dels 3, el que no porta la G. Mala tria, oi amor?

Mal moment, mal cos, i aquella punxada… I per més que em diguéssin els de blanc, ho vaig saber.

Ho vaig notar a les entranyes que ja t’havia perdut. I el que em dol més de tot plegat, és que va ser mentre estava enrabiada.

Mai sabré si et vas trencar, o et vaig trencar jo aquella tarda.

Una mica com aquell sofà.

I em sento mala persona, només per aquells microsegons, i tasto el regust oxidat de la culpa.

Culpa.

I ho vull dir. De no saber si voler-te, però després plorar-te tant, (o plorar-me tant les meves misèries).

I si acluco els ulls un momentet, encara et veig com camines tentinejant, i ja t’allunyes.

Enfilant el passadís, cap a una foscor indefinida. Sense girar-te, però content.

“Adéu, Mama!”

Mai una paraula tan dolça m’ha pogut fer tant de mal.