Maragall: “No podem anar construint la República amb la gent a la presó, no ens ho hem de permetre”

Ens citem amb el diputat Ernest Maragall al Parlament de Catalunya. Les hores són intenses, la investidura abraça totes les converses dels passadissos. Cap a on va la legislatura? L’home que va encetar la sessió constitutiva amb el record de l’1 d’octubre ens rep amb un somriure.

En aquestes últimes 48 hores el president Puigdemont ha mostrat al republicanisme que es pot guanyar. Ens cal un relat més victoriòs?


-Publicitat -    

Enviar un missatge de seguretat, confiança i de prestigi del projecte català a Europa forma part d’una pretensió comprensible. És raonable el que dieu de l’actitud dels qui estem compromesos amb la República, però ni una cosa ni l’altra. Ni triunfalisme sense prou base ni una autoflageració constant. Hi ha motius per sentir-nos positius arran del resultat de les eleccions, ja que confirma l’1-O i la majoria republicana, però el missatge ha de ser de treball per ampliar i completar la feina.

Aglutinar esforços.

Ara se’ns planteja una autoexigència. Hi ha raons per afrontar els mecanismes de repressió de l’Estat, el nostre objectiu és decidir com retornem les institucions a la normalitat amb el retorn dels presos polítics i els exiliats, però no pot ser una obsessió perquè si no ens quedarem enganxats en això. Hem de trobar un equilibri per fer possible tot això.

Tenim una societat que vol fer això, construir la República i tenir la llibertat dels presos. Farem tot el que estigui a les nostres mans per fer-ho.

Ernest Maragall al Parlament de Catalunya / Marina Bou
Ernest Maragall al Parlament de Catalunya / Marina Bou

Aquesta societat que vol construir és la mateixa que no entèn que el 27 d’octubre no es defensés la República. De fet, hi ha un cert sentiment de frustració pel caràcter paternalista amb el qual es va tractar una gent que l’1-O va demostrar que és adulta.


Hi havia la voluntat, és evident, i la possibilitat, de resistir activament a l’ofensiva de l’Estat. La responsabilitat del càlcul de les forces i els riscos corresponia a les institucions i als líders polítics. Ara ens lamentem de la decisió, però si haguessim pres una altra també ho estaríem fent perquè hagués tingut costos sensibles.

És poc útil quedar-nos instal·lats en aquell moment, en allò que vam fer o vam deixar de fer. És més interessant saber que tenim una radiogràfia precisa de l’1 d’octubre i de les eleccions del 21-D, i que aquesta sintesi és la base amb la qual hem de treballar en la construcció de la República. No hi ha prou en declarar-la i afirmar-la, hem de guanyar-la desenvolupant-la amb polítiques i arrelant el concepte i la significació social amb tots i cadascun dels estaments dels barris, pobles, ciutats i el país. Hi ha molta feina a fer, tot s’ha de posar al servei d’aquest objectiu, i tot vol dir tot.

Ara bé, no vull caure en el parany de pensar que el protagonisme recau en institucions, partits, govern. Consisteix en tenir el fil roig actiu, si perdem això estaríem fent malbé el projecte.

“És poc útil quedar-nos instal·lats en aquell moment, en allò que vam fer o vam deixar de fer”

La mobilització és l’ànima que sempre ha tingut aquest procés
.

En lloc de moure’ns per un gran objectiu, ara hem de començar a parlar de què vol dir la República en tots els seus àmbits: econòmics, educació, equitat… El punt de partida és feble per les conseqüències de no tenir República, però hi ha una responsabilitat global per començar.

El procés constituent no és només relatar un text de principis i valors, que també, sinó que cal transformar, governar, prendre decisions i dibuixar el país com a projecte. Aquí és on ha d’actuar la diversitat del projecte republicà.

Això em recorda a l’etapa 2013, 2014 i 2015 que deia el mateix: ampliar la base i arribar on no s’arriba.


Durant molts anys ha girat al voltant del concepte de la independència, ara en preferim dir República i crec que fem bé. És un concepte que s’ha de dotar de contingut, treballar el republicanisme per ampliar l’espai i traspassar els murs. Hem d’enderrocar les fronteres de la fractura que ens han creat.

Fractura?


És el que algunes forces unionistes han aconseguit, han creat aquesta imatge de fractura i divisió. Han fet tot el possible per fer real la fractura que van denunciar.

Per tant, tocaria “cosir” el país com va dir Roger Torrent en el seu primer discurs com a president del Parlament?


Amb tots els sentits, això respon a fer front a les polítiques divisionàries, artificials i lerrouxistes de Ciutadans que tenen aquest aspecte impostat: actuar per crear un problema que no hi ha. És un partit que neix per crear un problema a l’interior del sistema educatiu català.

Com es comença a construir la República?

Tenint el Govern, el Parlament i el conjunt d’institucions del sistema públic. A més, una societat connectada i activada en aquest procés de construcció. Els sistemes han de funcionar amb normalitat a partir d’una determinada normalitat i estabilitat, en moments fundacional com el que estem no hi ha prou amb les institucions. Cal institucions fortes, lideratges reconeguts i projecte definit. Una anada i vinguda constant entre les institucions amb la societat per verificar, no equivocar-nos i per enriquir.

Ernest Maragall amb en Joan Solé al Parlament de Catalunya / Marina Bou
Ernest Maragall amb en Joan Solé al Parlament de Catalunya / Marina Bou

Però l’amenaça del 155 seguirà vigent, fins a quin punt en lloc d’una Generalitat tenim una gestora i en lloc d’un president una figura emmanillada per les paraules i accions que pot fer?


En aquest sentit la millor resposta és tenir el 60 o 65% de la població i no el 50.

Per tant, és una legislatura per ampliar base.


Contra el 155, el 65%. El 155 és un intent per frenar-nos, aturar una deriva que s’han adonat que era imparable, de creixement imparable, d’acumulació progressiva de forces. Han aconseguit una una aparent divisió entre uns i altres, però hi ha un espai significatiu de la població que no està en contra però ho veu clar, cosa que ens diu que hi ha una feina a fer. La millor manera de convèncer els votants de Catalunya en Comú és convidant-los a participar en la constitució de la República.

Una cosa són els dirigents i una altra les bases.


Com sempre passa, és més interessant la societat que els partits, per això és imporant seguir lligats a la societat. Els lideratges acabaran seguint el que diguin les bases i la societat. Ara, aquesta societat només es mourà si entèn una determinada actitud nostra d’obertura, de compromís, d’implicació, de compartir, escoltar i entendre les preocupacions.

Hi ha urgències i temes de governació que cal abordar, temes de model d’ocupació, productivitat, com reduim les desigualtats… Si som capaços de visibilitzar-les estarem donant fonament al debat republicà en conjunt.

Per això cal un govern el més aviat possible…?


Avui l’únic Govern que hi ha és aquest Parlament, per això em sembla bé que el president de la cambra es dirigeixi al president del govern espanyol i actui, perquè amb el 155 no hi ha govern efectiu. Necessitem una investidura eficient i ràpida, un Govern que comenci a actuar i no sigui presoner. Que no ens faci caure en el cercle viciós de fuga endavant, repressió, paralització, 155… Hem de tancar tot això, i ho farem en positiu.

“En aquests moments no hem de ficar-nos en el forat negre de la repressió i el bloqueig del país”

Bloquejar el Parlament fins el retorn dels presos polítics i el Govern a l’exili és una opció?


No sé si hi haurà un dia on haurem de tornar a arribar a un moment de tensió directa que reclami, o ens demani considerar, accions multitudinàries i bloquejos institucionals, no ho sé. En aquests moments no hem de ficar-nos en el forat negre de la repressió i el bloqueig del país. Qualsevol cosa que fem que no impliqui una possibilitat clara d’acabar amb la judicialització i tenir l’alliberament dels presos em sembla que és contraproduent. No podem anar construint república amb la gent a la presó, no ens ho hem de permetre.

I com els treiem? La situació sembla un atzucac.

És un atzucac, estem massa acostumats a considerar l’Estat com una força de la naturalesa que només sap comportar-se d’una manera i que de tant en tant envia tota mena d’amenaces i desastres naturals com empresonaments, judicis… Hem d’entendre que l’Estat és un conjunt d’institucions que prenen decisions, hem d’actuar per influir en aquestes decisions i gestionar els nostres recursos i les nostres forces per internacionalitzar correctament la causa. Hem de ser a la Unió Europa no només per fer conferències, sinó per actuar institucionalment. Per això necessitem un Govern i un Parlament efectius.

Ernest Maragall al Parlament de Catalunya / Marina Bou
Ernest Maragall al Parlament de Catalunya / Marina Bou

Això d’infuir en la política estatal sembla un discurs autonomista…


Ja hem après que no es cosa del mercadeix ni de retornar als temps del peix al cobe, és l’últim que hauríem de fer. Influir és mostrar que estem actuant com un “quasiEstat” que no es deixa impressionar pels arguments pseudojurídics o procedimentals, sinó que té la voluntat i una societat darrere que li dona un poder.

Una mentalitat d’Estat.


Crear un cara a cara. Amb respecte i saben on som, sense arrossegar-nos a cap precipisi col·lectiu. No actuem per necessitat o desesperació, sinó per convicció i perquè sabem quins són els límits de l’Estat amb els qual ens hem trobat atrapats. La integració a Europa ha estat un alliberament, perquè sabem què podem ser en termes econòmics europeus, però no en termes polítics i en molts sentits. Estem pagant conseqüències socials pel fet de no ser-ho.

“Influir és mostrar que estem actuant com un “quasiEstat” que no es deixa impressionar pels arguments pseudojurídics o procedimentals, sinó que té la voluntat i una societat darrere que li dona un poder”

Segons la Constitució els diputats catalans tenen immunitat i inviolavilitat. Els diputats escollits que resten empresonats o a l’exili tenen aquests drets, si les forces independentistes acaben admetent que no poden exercir i, per tant, són substituïts, no és acceptar el 155?

Tenen tots els drets ciutadans i de representació política intactes. La intel·ligència que reclama la situació actual és saber defensar els drets polítics dels nostres representants des del terreny pràctic, i no des de l’exercici de les seves aspiracions polítiques o de grup que impliquin com a única conseqüència caure en el forat negre o en el cercre viciós que abans comentàvem. Hi ha un punt d’equilibri? L’haurem de saber trobar. Tampoc acceptaria que qualsevol decisió que permeti posar en perill les institucions del país, en independència de les persones concretes, sigui acceptar el 155. Segons com, forçar-nos a una única visió pot ser perllongar el 155. No està clar quina és la millor manera de sortir. És una trampa que ens posa l’Estat, però com ja ho sabem no hi caiguem de nou.

Què n’esperem d’aquesta legislatura?

La República. No ens quedarem esperant, perquè no vindrà sola. Ens l’haurem de guanyar a pols entre tots. Sense terminis i sense marxa enrere, no es tracta de tornar a començar. Som en l’1-O i el 27-O. Partim d’una República proclamada però no concretada.

   

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca