El paper dels museus en la nostra relació amb l’art – i amb el coneixement – és tan important que actualment es fa difícil pensar en un moment en què no existien. Han condicionat, des del seu inici fa ja un parell de segles, la manera en què consumim l’art: desnaturalitzat, en entorns pels quals no havia sigut pensat en cap situació. Tanmateix, això va brindar la possibilitat de crear discursos mitjançant la juxtaposició de peces i així proporcionar a la societat un relat basant-se en les peces. L’oferta museística a Barcelona no està malament: tenim el MNAC, el MACBA, el Disseny Hub, el Museu d’Història de Catalunya, el d’Història de Barcelona i un bon grapat d’iniciatives privades que fomenten les arts i la cultura; però com hem comentat alguna vegada, això no converteix la nostra ciutat en una referència. De fet, a escala museística i cultural, Barcelona actualment destaca quasi exclusivament perquè s’ha bolcat – en evident excés – en la figura de Gaudí.
No obstant això, en l’horitzó hi ha una esperança de canvi. De fa un temps ençà, una iniciativa cultural de primera divisió plana sobre la ciutat, no sense aixecar polseguera: l’Hermitage Barcelona. Les inquietuds que genera tot plegat són diverses, i la principal podríem dir que és el pes de la marca Hermitage; es tracta d’una franquícia? En cas de ser així, això contribuirà a engreixar un turisme que ja ofega el barri de la Barceloneta on s’ha de construir el museu? Dubtes legítims que han provocat que ja hi hagi diverses posicions en contra com aquesta, o aquesta. Donat que en cap moment s’ha parlat del projecte en si, sinó de les conseqüències hipotètiques que podria tenir, des de Revista Mirall vam decidir adreçar-nos-hi directament per treure’n l’aigua clara.
El primer que cal constatar és que no és una franquícia del museu de Sant Petersburg, sinó un ens amb identitat pròpia bastit per l’ideari del pensador Jorge Wagensberg i impulsat des de la fundació del museu i el gabinet d’arquitectes i dissenyadors Ujo & Partners. L’Hermitage Barcelona proposa quelcom totalment nou en l’àmbit museogràfic, d’acord amb la línia de pensament que Wagensberg ve defensant des de fa anys, basant-se principalment en la transdisciplinarietat. Aquesta, que hem sentit en els últims temps associada sovint a l’àmbit de la docència i la pedagogia, se centra en la combinació d’àrees distintes de saber – per exemple, art i ciència – per tal de donar la millor explicació possible a una qüestió. A tall d’exemple, es pot parlar de biodiversitat fent un seguiment de la representació del lleó de l’Atlas des dels relleus assiris fins a Delacroix, arribant per últim al tristament cèlebre dentista de Minnesota que va anar de safari a caçar lleons el 2015. En definitiva, el que Wagensberg proposa per al nou museu no és representar una realitat, sinó presentar-la apel·lant a la característica última de tota obra artística: el reflex de la condició humana.
L’altra gran ombra que plana sobre aquest projecte és que sigui un museu que afavoreixi la turistificació de la bocana del port de Barcelona. Seria molt fàcil tenir unes sales d’exposició permanent amb un greatest hits del fons ingent de què es disposa (més de tres milions de peces) i així es garantiria un flux constant de turistes. Sorprenentment però, l’Hermitage Barcelona proposa un sistema d’exposició en què cap mostra estarà més de dos anys en sala. Això revela quin és el públic a què aquesta entitat es vol dirigir: els habitants de la ciutat. Els residents de Barcelona veuran el constant canvi que es donarà en les set sales de què disposarà el nou edifici, dissenyat pel ja citat gabinet Ujo&Partners i que s’assentarà al costat de l’Hotel W. El fet que sigui dissenyat per un gabinet barceloní i no per un arquitecte estrella – Jean Nouvel, Zaha Hadid, Richard Meier, etc. – també denota que els ulls de l’Hermitage miren cap a Barcelona i no cap a l’exterior. Tal és aquesta voluntat d’aproximació a la ciutat i les seves sensibilitats, que des del museu es destinarà una partida a exposicions amb artistes i comissaris locals que serveixi de plataforma internacional per al teixit artístic barceloní. Així doncs, els principals arguments que s’han esgrimit en contra del projecte – que efectivament, és una iniciativa privada i no passa res – queden dissolts en el que s’ha demostrat una crítica a priori que tan de moda està en xarxes socials i que progressivament es filtra a la premsa.
Dèiem al principi que en els seus dos-cents anys d’existència els museus han canviat la manera que com a societat tenim de relacionar-nos amb el fet artístic i amb el coneixement. Si el que proposa l’Hermitage Barcelona s’aconsegueix portar a bon terme sense massa alteracions, podrem ser testimonis, d’una banda, de com la nostra ciutat esdevé un punt de referència en la museologia i museografia mundials, i de l’altra, d’un pas endavant en l’apropament del museu a la ciutadania i una gran contribució a eliminar l’aura d’elitisme que s’associa a l’art. Horaci deia que a l’hora de transmetre coneixement era cabdal saber trobar l’equilibri entre la forma en què es transmet i el coneixement en sí – ho resumia hàbilment amb “docere et delectare”. Trobar aquest equilibri en un museu és un trajecte més complex encara del que ja és trobar-ho en una aula, però no és pas impossible, i pel que sembla, alguns ja han trobat el seu propi camí, serpentejant entre les disciplines i removent els fonaments de la museologia.