Francesc Mestre: “La manera com és presenta l’art a Catalunya és absurda”

Francesc Mestre (Barcelona, 1941) és un dels puntals del galerisme de Barcelona. Gran entès en l’art català, la seva saviesa està tenyida d’anècdotes i sinceritat estètica. Parlem sobre la seva professió i l’art català en una cafeteria de la Via Augusta. Les seves paraules mostren un domini perfecte de l’ofici del galerista. Sempre atent i curiós amb la mirada, Mestre és un punt de referència en l’art de Barcelona. En les últimes dècades, la seva galeria, Francesc Mestre Art, va estar especialitzada en el dibuix i el gravat, atraient i creant un públic nou, seguidor de les tendències que marcava amb les seves exposicions.

Francesc, creus que és rellevant el teu passat com a publicista per la teva carrera de galerista?

Ha estat rellevant, ja que a partir de l’última agència on vaig treballar, el grup de La Cantonada em van demanar un informe per la Galeria AS (Arts Sacra), i a l’informe defensava que la reforma litúrgica que els havia unit tenia poca durada i els vaig recomanar que donessin més importància a la part de galeria artística. I em van proposar que me n’ocupés. Així vaig entrar a Galeria As on vaig treballar un any. Aquell mateix any es va obrir la Galeria Adrià: en Miquel Adrià no tenia coneixements del món de l’art, i allà va ser la primera vegada que des d’un principi em vaig ocupar de la línia d’una galeria i em va oferir dirigir el projecte. Estic parlant de l’any 1971 fins al 1976.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Els artistes que em deceben són els que segueixen una línia i es repeteixen a si mateixos”

 

- Publicitat -

Les teves exposicions mostren un gran eclecticisme (a escala de tendències artístiques) alhora que brillen per la seva qualitat. Has comentat en algunes ocasions que tenies la llibertat d’exposar a Antoni Tàpies i a Antoni Vila Arrufat en la mateixa mostra. En aquest sentit, hi ha hagut artistes que t’hagin decebut?

Alguna vegada sí. Els artistes que em deceben són els que segueixen una línia i es repeteixen a si mateixos. Sempre he cregut o almenys defensava, que els artistes comencen una trajectòria en el moment que el llenguatge que usen funciona per expressar el que volen dir. Però també hi ha un moment en el qual diuen: “ara ja he dit tot el que volia en aquest llenguatge” i llavors entren en un període de dubtes i de proves. En aquest moment el marxant els ha d’ajudar i ha de recolzar aquesta idea, ja que un artista no es pot encasellar i copiar-se a si mateix. Aquesta és la raó per la qual quan veus una antològica, per exemple de Miró o Picasso,  t’adones de la quantitat de vegades en què han fet una ruptura en la seva trajectòria i que potser en alguns moments no és prou reeixida, però els ha permès trobar altres camins. D’altra banda hi ha artistes com per exemple Manolo Millares, un artista que admiro molt: Veia exposicions seves en museus i hi havia una o dues obres que deia “quina força” però al Reina Sofia van fer una antològica seva amb 150 obres, més avorrida… totes eren iguals. Em va decebre i era l’últim que pensava d’un artista que havia admirat tant. Tinc la impressió de què amb alguns artistes més em pot passar. No sé si una exposició antològica d’Antoni Saura tindria l’interès que podria tenir una antològica d’Albert Ràfols-Casamada o d’en Josep Guinovart.

Dos artistes que vas tenir a la Galeria Adrià.

Sí, efectivament. En ells es pot veure, i és quelcom que va imposar Antoni Tàpies, l’avergonyiment cap als seus orígens. Tàpies sempre ha malparlat de Dau Al Set. Considera que la seva vida professional comença en el moment que opta per l’informalisme i per la matèria. Quan han fet retrospectives del Ràfols, també ha amagat els seus orígens de pintor de formació noucentista. Això també ho ha fet l’Hernández Pijuan. Jo no ho he entès mai. Les antològiques del Miró o del Picasso comencen amb els dibuixos de quan eren nens i això enriqueix molt el coneixement de l’artista. De Miró sempre m’agrada citar quan deia que les seves influències es contradeien. Però les bàsiques eren les dels seus mestres: Modest Urgell i Josep Pascó. Joan Miró comentava que Modest Urgell era més pintor però que Pascó, per últim, va ser qui el va estimular en el color. Afegeix que Urgell i ell pintaven el mateix, i que havia viscut tota la vida obsessionat per dos quadres de Modest Urgell. I quan va morir estava preparant una sèrie d’obres en homenatge a Modest Urgell. Em semblarien sorprenents  frases d’aquest tipus amb Tàpies. Però en Guino no, ell posava obres de la seva infància, sense cap problema.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Tàpies sempre ha malparlat de Dau Al Set”

 

Has rebut diferents premis al llarg de la teva trajectòria: el galerista no s’hauria de quedar entre bastidors?

En línies generals està excessivament entre bastidors. A mi em sorprèn que la ciutat de Barcelona o Catalunya no hagi tingut un reconeixement per en Josep Dalmau, que va exposar des de Duchamp, les primeres del Miró, del Dalí quan era artista plàstic, fins a Picabia. I després a Santiago Segura, que tenia les galeries Laietanes, on va exposar tot el noucentisme. La meva formació com a galerista la tinc d’en René Metràs. Així com d’en Miquel Gaspar (pare). Em van ajudar i considero que en tot el període de postguerra han estat els únics que han obert l’art estranger als catalans. Van finançar el Correo de las Artes, també. Són gent impagable. Miquel Gaspar va fer una exposició de Picasso, quan s’havia de ser valent per fer-ho. I va exposar a Miró, Tàpies, Clavé, tots els moviments que s’havien fet, Grup 49, Cobalto. Ho van fer en unes èpoques en les quals tot això era molt dur, i jo penso que se’ls deu una gratitud pel que van fer.

El teu nom evoca saviesa en el món de l’art, però tampoc tens estudis en art.

Tinc el batxillerat i un títol de tècnic publicitari, quan no existia la carrera de publicitat. Jo hauria d’haver estudiat història de l’art, però havia fet el batxillerat superior per lletres sense cap idea professional i quan vaig haver de decidir, vaig pensar a dedicar-me a la medicina. Aleshores vaig haver de fer el preuniversitari per ciències, vaig fracassar, i em vaig haver de posar a treballar. En aquell moment van oferir-me treballar a la direcció de publicitat en una fàbrica de perfumeria. I hi vaig entrar. No sóc l’únic que ha après amb la pràctica. Jo no sé quins estudis tenien en Dalmau o en Gaspar. Qui em van ensenyar més van ser en René Metras i en Gaspar, jo els escoltava molt, em sentia humil.

Amb la Maria Palau, en una entrevista a El Punt Avui, parlaves de com la crítica d’art és críptica. Potser aquest fet estaria relacionat amb una sobreformació o unes ganes de voler mostrar una sèrie de coneixements per part d’aquells qui tracten l’art.

La manera com és presenta l’art a Catalunya és absurda, totalment. El llenguatge críptic em recorda quan ens miràvem TVE perquè no hi havia més televisió. I estàvem fent unes maniobres militars i entrevistàvem un sergent chusquero, i li preguntava el periodista: qué esta haciendo? I en lloc de dir que estaven fent l’imbecil deia: estamos haciendo un supuesto tàctico en el que el enemigo ocupa la cota tal… I a mi això em recorda el llenguatge de molta part de la crítica d’art. Pots dir; estic dret o estic perpendicular a terra, però em sembla absurd no dir que estàs dret. I mirant-me les crítiques del Joan Sacs (Feliu Elias) o del Rafal Benet o del mateix Eugeni d’Ors, són articles apassionats i intel·ligibles per tothom. No entenc llavors perquè es fa servir un llenguatge críptic, i el que penses és que ho diuen així perquè no hi ha res a dir. Com quan a un crític d’art li diuen si vol fer una presentació i no li agrada l’artista, però l’ha de fer, pel que sigui, doncs entenc que faci servir paraules per no dir res.

Com a galerista, ets sents més comerciant de l’art o mercenari?

Com a comerciant de l’art si, com a mercenari no. Ho he estat quan he treballat per altres, però per a mi la funció d’un galerista és molt més atendre el client que atendre l’artista. Amb l’artista s’han de complir els compromisos. Però jo penso que tota la cosa de l’art s’aguanta perquè algú compra l’obra abans. Quan jo vaig començar l’any 70, eren exclusivament particulars, havia venut alguna cosa al Museu d’Art Modern. Però no hi havia mercat en el sector públic. Ni els grans col•leccionistes d’abans de la Guerra Civil. N’hi va haver alguns després de la guerra. Fomentar el col·leccionisme és una cosa per la qual m’he barallat una mica amb els meus col·legues. La Sala Gaspar, d’en Miquel Gaspar, era una galeria molt semblant a la Sala Parés. Tenia, per exemple, un artista especialista en cavalls, un altre en nus. En un moment determinat va anar a veure en Picasso, el va convidar a fer una exposició aquí i arran d’això va incorporar en Clavé, Tàpies, Miró, etc. En aquest sentit va utilitzar en Miquel Ibarz per fer la transició d’un col·leccionisme molt conservador i figuratiu a un col·leccionisme que acceptava a Picasso, Miró, Tàpies, sense deixar de treballar amb el primer grup de pintors.

D’altra banda, una cosa que no he entès mai és l’obsessió de separar l’art “comercial” de l’art “progre”. El 1972 vaig a anar a París a una exposició de Cézanne, per mi un màxim. I hi havia tots els Cézanne que formaven part de les col·leccions nacionals franceses. Hi havia una cosa que em va cridar molt l’atenció i era que hi havia una carta de Cézanne al Director de l’Acadèmia de Belles Arts Francesa. Es dirigia a ell i li explicava que li enviava dos quadres amb l’esperança que mereixessin ser considerats per ser a l’exposició nacional. Si no, afegia que li interessaria recuperar-los. Li pregava que respongués. Però el Director de l’Acadèmia d’aquell moment va anotar a la carta: arxiveu-la sense contestar, el que ha enviat aquest home és un insult a l’art. Per això penso que en aquest moment el director de l’acadèmia devia ser Déu Nostre senyor, el Cézanne era un mindundi i ara ningú recorda el director de l’acadèmia i si a Cézanne. Això ho tinc molt present. En aquest sentit, a ARCO fan una gran selecció de galeries. El què em pregunto és que hi van a fer desenes de milers d’estudiants de belles arts de tot Espanya en una fira comercial. En lloc d’anar a veure els museus. Ells van a veure el que toca fer. Mai m’han interessat els artistes que fan allò que toca fer. Jo penso que un artista és algú que té una cosa a dir i una cosa a dir es pot dir des de la figuració o des de l’abstracció. Des d’una performance, o una instal·lació. Amb aquestes disciplines, però, també es poden fer floreros. I amb la diferència que un florero s’acostuma afer sense pretensions.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Una cosa que no he entès mai és l’obsessió de separar l’art “comercial” de l’art “progre”

 

Bàsicament hem parlat d’artistes de les segones avantguardes. Però m’agradaria preguntar-te si té sentit que parlem dels artistes que hem estat citant.

En aquest sentit recordo una frase del Picasso; això de l’art antic no existeix, l’art quan és art és etern. Hi estic d’acord. Vas a veure els Uffizi o Fra Angelico… Hi ha també una frase de l’Àngel Ferran, que ell tenia posada a la porta del seu estudi; en realitat ja està tot dit. Però sembla que no ho entenguem i ho hem d’anar repetint. I té tota la raó. Shakespeare, escriu el mateix que els grecs. Però actualitzat. I el que escriuen els autors d’ara també és el mateix. Evidentment em refereixo al món emocional.

Per anar acabant estava pensat en els nous dibuixants catalans que ara sorgeixen, a raó de la teva galeria, on exposaves a dibuixants catalans.

Sí, el que vaig fer a la meva galeria era aprofitar l’espai petit. Per no quedar malament amb els meus amics i amb el mateix espai vaig decidir dedicar-me a la recuperació d’artistes del passat. I per fer-ho en lloc d’anar a buscar grans peces i, ja que el que buscava era fer col·leccionisme, volia fer valdre una cosa que s’ha tingut menys valorada que és el dibuix i el gravat de qualitat. No m’he negat a exposar olis ni escultura, però vaig voler especialitzar-me en això i penso que he aconseguit un nou col·leccionisme i d’això n’estic orgullós.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“No sóc l’únic que ha après amb la pràctica”

 

No podia ser un encotillament aquesta decisió?

Jo no m’he tancat mai. Ara per exemple hi ha una exposició que vull fer del Calonge. El Calonge era un tipus que il·lustrava per El Víbora, un geni absolut. Ell deia que vivia amargat, ja que el copiava tothom. El Nazario, el Gallardo i el Mariscal. I ells deien que sí, que li copiaven, ja que era un geni. Amb 33 anys es va morir, però hi ha tota l’obra. I voldria fer una exposició ben feta. Alhora que estic ajudant i treballant amb en Ferran Vidal.

Has tancat la Galeria Francesc Mestre Art, però segueixes en actiu.

Afortunadament no contemplo la jubilació. En Miró un dia es va morir, però el dia abans estava preparant l’homenatge a Modest Urgell. Cal continuar treballant i fer allò que et plau.

Per tancar l’entrevista i mirar cap al futur. Quines artistes creus que seran els referents del futur?

N’hi ha molts i la major part encara són desconeguts. En vull destacar un parell que són l’Ignasi Aballí, és un que ho serà, i en Ferran Vidal.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca