Els despatxos dels senyors de la premsa

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Un despatx explica moltes coses. Una conversa en un despatx encara més.

Un despatx explica moltes coses de qui n’és hoste treballador. Avui hi pensava mentre recordava la vegada, aquell 2013, que vaig anar a veure l’ínclit Lluís Bassets al seu despatx a Casp amb Passeig de Gràcia. Immediatament, he associat el pensament d’en Bassets amb la condemna espanyolíssima que un tribunal d’ordre públic, espanyolíssim, ha imposat al nostre musicosophe nacional Bernat Dedéu arran d’una demanda per injúries, o el que sigui, d’en Lluís Bassets.

La vegada que vaig tenir en Bernat al meu despatx d’El Temps, va emetre vera sentència: «quin antre més kitsch». La redacció d’El Temps a Rambla de Catalunya és, certament, un antre. La primera decisió va ser de posar ordre: van sortir corbates de directors passats dins els calaixos, discos de l’època ye-ye… Era un monument vergonyant de deixadesa—una metàfora del setmanari. En arribar, em vaig agençar el que havia estat el despatx del director. Amb una trista finestra a un celobert, el despatx era depressiu. Mobles de feia decennis, tots trencats. Pols, brutícia i coses llençades sense cap mena de concert. No debades, quan vam arreglar la sala de redacció, m’hi vaig traslladar amb la resta de companys.

La primera cosa que vaig posar al despatx va ser una Bíblia en anglès. La va seguir el meu siddur, el llibre de pregàries jueves. De vegades arribava més d’hora per tal de resar shachris al despatx, i generalment hi resava mincha. Més tard vaig portar el bust d’una Marianne de republicà pit nuu, exemplars de Jacobin, llibres diversos i dues litografies del XIX. Dins aquella desolació, calia afegir una mica de personalitat.

Recordo el despatx d’en Josip Antić, director d’El Nacional i gran serbi de Catalunya. El vaig visitar durant la tardor de 2016. Antić hi tenia retrats d’ell amb polítics, una nevera de cigars i insubstancials objectes decoratius de nou-ric. El seu despatx equival gairebé a un terç de la superfície de la redacció del diari digital: és tot un manifest de classe. En aquell despatx discutíem si jo podia escriure a o b. Però el que més em va cridar l’atenció va ser una mena de catilinària autojustificativa que un dia em va deixar anar: «Jo ara necessito en Vila, en Dedéu i en Graupera. Ja sé que estic assegut sobre dinamita, però per créixer em cal dinamita. Després ja veurem». Segurament, el bon serbi ho deia per mi, no pas per ells.

Un altre despatx que vaig visitar aquella tardor del 2016 va ser el de l’Esther Vera, directora del diari Ara. El seu despatx és gris, és el d’una funcionària—una funcionària Rodesiana. No cal afegir gaire res més.

- Publicitat -

Finalment, acabo l’excursió pels despatxos dels senyors de la premsa amb el despatx d’en Lluís Bassets, director adjunt d’El País. El vaig visitar l’hivern o la primavera de 2013. Com sempre, era per la cosa d’escriure a diaris. El seu despatx destil·lava progre amb ego. El seu llibre ben visible, fotos de progre, imatgeria de progre. Un progre no és necessàriament algú d’esquerres o progressista. És una cosa molt pitjor—una cosa que Bassets encarna de manera perfecta. En aquella reunió, Bassets va descarregar odis diversos sobre mi. Jo no sabia d’on baixaven. Va criticar la meva generació per no guanyar-nos bé la vida. Em va dir que havia de seguir l’exemple d’en Jordi Pérez Colomé, que havia decidit d’innovar i buscar una nova manera de fer i pagar-se periodisme (òbviament, Pérez Colomé encara no treballava al diari, com ara). Després, Bassets em va dir que ell ja es jubilava i que li era igual tot i tothom, que ell ja havia fet el que havia de fer. No va pas dir-me que aviat començava un nou diari digital en català. Em sembla que també es va dedicar a criticar-me coses meves—quan jo encara no escrivia regularment a la premsa. Va criticar la universitat, també.

Quan va acabar la seva llista d’improperia, va dir-me no-sé-què d’escriure al Quadern i tal, però mai vaig enviar res. Vaig sortir d’aquell despatx desencaixat i em vaig prometre no tornar-me a topar amb aquell personatge mai més.

Abans d’acabar la trobada, però, em va preguntar com estava la meva mare. En Lluís Bassets era de la colla de ma mare a Llagostera, quan eren adolescents. La seva família tenia una casa al poble i, si no vaig errat, hi passava els estius. Més tard el seu germà Juli es va casar i es va instal·lar en aquesta casa de Llagostera. Amb el to burleta-fatxenda que el caracteritza, en Lluís Bassets em va preguntar si ma mare encara vivia al poble. La meva resposta va ser lapidària i va propiciar que s’acabés la conversa i que m’aviés: «la meva mare no hi viu d’ençà que tenia 20 anys». Per a en Bassets tant li fotia que ma mare fos vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Catalans i catedràtica a la Universitat de Girona; en la seva imaginació i divisió ideal de Catalunya ma mare era de poble i mai podria atènyer el (falsíssim) cosmopolitisme de jus sanguinis dels de ciutat. Com el serbi Antić, Bassets distribueix grans dosis de classisme. Antić, però, s’ha passat al bàndol independentista i expia la seva culpa d’haver estat l’home del PP a Catalunya, mentre que Bassets s’arrela en aquesta croada unionista espanyolista en la qual s’ha embarcat, que també passa per crear una inexistent Catalunya de cabres oposada a la Catalunya cosmopolita de Barcelona

No ha d’estranyar que en Bassets es dediqui a la persecució d’independentistes que li toquen el que no sona, com en Bernat Dedéu: quan classisme i jus sanguinis es donen la mà són realment invencibles—que un pretès «cosmopolita» mantingui aquest discurs és deliciosament tronat. Això té un nom—no me’l feu recordar ara, que en Bassets és de demanda lleugera. La darrera supuració d’aquesta cosa ha estat l’invent unionista de Tabàrnia. Potser en Bassets, com Antić, també és serbi: en Tabàrnia ja tenen la seva República Srpska constituïda, el seu Ulster mongòlic.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca