Declaració d’Independència, aplicació del 155, dissolució del Parlament, intervenció de la Generalitat, empresonaments, exili, eleccions, victòria independentista.
Ha plogut molt des de l’1 d’octubre, i malgrat la sensació que a vegades es té que la memòria és curta i que el temps ha fet dissipar l’esperit del referèndum, la realitat és que continua present. És aquesta ànima la que ha propiciat la victòria del 21 de desembre, l’actitud de resistència, d’insistir i persistir, caure i aixecar-se. És, en definitiva, la ferma creença que la República, i tots els valors que representa, es defensa.
Si alguna cosa va demostrar l’esperit de l’1-O és que hi ha una bossa social preparada per a la mobilització popular, disposada a defensar un objectiu. En aquell moment foren les urnes i mantenir obert el col·legi electoral des de les nou del matí a les vuit del vespre. Una fita que, per les raons que siguin, no hi era el 27 d’octubre quan el president Puigdemont va declarar la independència de Catalunya. D’un moment a un altre el país va passar de la intensitat del Parlament a un concert a la Plaça Sant Jaume mentre el primer consell executiu del Govern de la República es debatia sobre com hauria de ser la retirada. Encara avui en les trobades que es fan en els Comitès de Defensa de la República, l’ANC i Òmnium hi ha un gran desconcert quan es recorda el vespre i el cap de setmana posterior a la proclamació. Sense una estratègia d’acció, la República es va desfer.
Les jornades que es van produir entre el 20 de setembre i el 3 d’octubre varen ser les d’una mobilització i autoorganització molt actives i eficients, i ho foren perquè hi havia un objectiu molt concret: defensar la convocatòria i la jornada del referèndum i mostrar la indignació per la repressió de l’Estat contra les pallisses i els trets amb pilotes de goma contra gent innocent. Totes les accions tenien un objectiu final, una evolució paral·lela al ritme polític.
El problema de l’escenari actual és que sembla que no hi ha una finalitat concreta. El debat s’entrebanca en la investidura, en el possible pla ‘A’ o pla ‘B’ per gestionar una Generalitat amb els pressupostos prorrogats i amb les conselleries, com la d’Afers Exteriors, deteriorades en la seva mínima expressió: “Diplocat en liquidació”. Per mobilitzar un país has de tenir una única estratègia, un objectiu, un fi. Si no, tindràs l’escenari d’aquests últims sis anys amb mobilitzacions concretes que no es tradueixen en fets immediats.
L’esperit de l’1-O és l’expressió que la mobilització popular pot fer possible objectius polítics, i fer-ho amb l’actitud de no-violència activa que caracteritza el moviment independentista. La gestió que va fer el Govern de l’amenaça de violència de l’Estat fou d’un paternalisme que, després de l’episodi del referèndum, no corresponia amb l’actitud mostrada pels qui varen participar, d’alguna manera o altra, en la mobilització que va permetre la votació.
Intentar gestionar el capital popular de l’1-O és un error de grans magnituds, i més si es pretén fer amb una lectura paternalista des d’un despatx. Si alguna cosa ha demostrat, de nou, el documental emès pel Sense Ficció de TV3 és que és el ciutadà, per iniciativa pròpia, qui decideix participar, o no, en la defensa de les urnes. Malauradament va ser el lideratge polític qui va decidir pels ciutadans que el 27 d’octubre era millor tornar a casa. Ara hi ha una nova oportunitat per recordar que allò que va passar l’octubre va canviar tot un país, i és inoblidable.