Fa unes setmanes em trobava a casa meva veient la televisió quan de sobte em vaig topar amb una interessentíssima entrevista al cantautor galàctic Jaume Sisa. Va deixar caure molts titulars i algunes reflexions molt més profundes del que aparentaven a simple vista, però entre tot això em vaig quedar amb una aportació que va fer a les acavalles de l’entrevista (que interessant acostuma a ser aquest darrer moment): va matitzar la diferencia entre fantasia i imaginació. A Jaume Sisa la fantasia no li interessa en absolut. És artificial, gratuïta, inocua, i en moltes ocasions acostuma a estar contaminada. A Jaume Sisa el que l’interessa de veritat és la imaginació. Una imaginació lliure, desbocada, somiadora, infantil, ingenua, tendre i apassionada. Un dilema similar em vaig plantejar així que anaven passant per davant dels meus ulls les carrosses de la darrera Cavalcada de Reis Mags de Barcelona. Allò era fruit de la fantasia o la imaginació? Fins a quin punt allò que estava veient em transportava a un altre món sense cap altre condicionant que no fos el de la honestedat creativa i imaginativa?

Anem a pams però. Què és una cavalcada de reis? Un espectacle infantil segur que no. Tenim l’obsessió com a societat postmoderna de classificar i etiquetar tot allò que creem, entenent que tot té una finalitat concreta. Però en l’àmbit cultural fan més nosa que servei unes etiquetes que només busquen encorsetar categories, genères i rols a contracorrent del que hauria de prevaldre sempre per sobre de tot: l’honestedat creativa. No sé si us acostuma a passar el mateix que a mi, però jo any rere any veig més pares que nens entre el públic de la cabalgata. Obviament no pecaré ara d’ingenu i pensaré que els pares no hi van condicionats per l’obilgació social de portar els seus fills a l’esdeveniment ritualístic per excelencia de la nit del 5 de gener, però la qüestió és que allà hi són, enfrontant-se a uns codis visuals que en moltes ocasions desxifren més eficaçment que els seus propis nens, arribant-se potser i tot a emocionar.

Així que la cavalcada és un espectacle intergeneracional, plural i sideral. Molt bé. Però concretament a la de Barcelona, hi preval la fantasia o la imaginació? Us faré una llista d’algunes de les coses que em van sorprendre: un Mag Lari rodejat de “silver clouds” warholians damunt d’un Bus Turístic tunejat amb un colom de la pau fet de tires LED. Un cavall gegant high-tech animatrònic cosí germà de la ballarina que frequentava la plaça Catalunya fa just un any. Uns homes de negocis amb una poma verda damunt del barret i amb unes heures a la cara, semi insinuant una referència pictòrica més surrealista que el seu original. Tot plegat donava la sensació que les idees s’amuntegaven una darrera l’altre sense fi i sense fil conductor que ho lligués tot. De fet, si de narració n’hi havia alguna, més enllà de la que es correspon a la successió dels tres reis mags i els seus respectius esclaus patges, aquesta es basava en el concepte d’orientalisme, assimiilat de la forma més fantasiosa (i per tant menys imaginativa) possible. Haimes voladores, jardins zen de cartró, turbans de lycra… Tota una oda a l’exotisme que en certs moments em va fer pensar que em trobava en una versió made in Barcelona de la cavalcada de Disneyworld.

Afortunadament la forma no ho és tot i en manifestacions artístiques com aquesta, d’una gran magnitud, sempre preval l’esperit humà honest i desinteressat dels seus centenars de voluntaris. Hi vaig veure grans actuacions construides a partir de la simplicitat del gest, de la mirada… Sense cap dubte crec que són aquests moments d’esponaneitat, de connexió individual enmig de la multitud, on es produeixen les autèntiques espurnes de la imaginació, del viatge cap al terreny desconegut i fascinant que ens presenta la tradició dels Tres Reis Mags d’Orient. Per altra banda, m’agradaria remarcar que un dels grans encerts de la Cavalcada de Reis Mags de Barcelona és la seva capacitat de coordinació escènica, darrerament reforçada amb una serie de cançons infalibles que actuen de leit-motivs dels temes més representatius de la desfilada. El dormir, el carbó, les joguines… Les referències ens arriben des del terreny musical, coreogràfic i escènic, esdevenint els punts més treballats d’una cabalgata que reclama a crits reforçar la seva espectacularitat desenfadada.

Molta forma, molts carmels i molts esforços en una demostració de col·laboració i coordinació col·lectiva que any rere any aconsegueix, almenys en el meu cas, transportar-me fins una de les Barcelones que més m’estimo, la de la creació escènica de carrer i de gran format, la de la Mediterrània a l’Estadi Olímpic, la dels focs a la línia de l’horitzó del nostre mar. Aquella Barcelona que en el meu record governa l’ésser més tendre de tots els temps, el Gegant dels 7 Mars.