L’unionisme s’enfronta a la realitat més incòmoda

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

És la victòria electoral més amarga, no només pel fet de no comptar amb una majoria de vots i diputats que permeti un govern de caràcter unionista, sinó perquè malgrat les adversitats, l’independentisme ha guanyat 100.000 vots i s’imposa, amb més de dos milions de paperetes, al 155, la repressió i l’autoritarisme.

Imagineu-vos l’escena, estàs a punt de jugar la final d’una competició molt important. Durant anys has alimentat que aquest torneig està viciat, és fictici i que només ara, quan jugues al teu camp, l’àrbitre vesteix la teva samarreta i el rival juga amb menys jugadors que tu el partit és oficial. Posa-hi que, amb tot a favor, perds 0-3. Fa mal.

La metàfora esportiva serveix per contextualitzar la crisi de discurs i estratègia en la qual s’ha enfonsat l’unionisme des que el 21 de desembre va perdre les eleccions i l’independentisme va consolidar el seu projecte amb una nova majoria absoluta. Ho tenien tot de cara, varen pensar que amb la repressió de l’1-O el sobiranisme es tancaria a casa, amb l’autoritarisme del 155 els votants farien un pas enrere en els seus anhels i amb l’empresonament i l’exili dels líders polítics el dol i el derrotisme farien possible la victòria unionista. Res de res. Les urnes són un camp propici per la República catalana, és un moviment que s’estructura amb un sentit democràtic.

El shock per la derrota ha despullat la manca de discurs del nacionalisme espanyol, que ho va fiar tot a un pressupost més alt, facilitar el canvi de seu de les empreses -poc més de 300-, una campanya mediàtica curosament elaborada per demonitzar Junts per Catalunya, ERC i la CUP i exaltar la figura Inés Arrimadas, ridiculitzar els presos polítics i el Govern a l’exili i teixir en el “¡A por ellos!” un eslògan de campanya d’orgull policial i militar.

La crisi més greu des del 2012

Des de la primera manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana de l’any 2012 fins avui, mai fins ara l’unionisme havia viscut una crisi tan greu. Excepte el diàleg, ha utilitzat totes les seves cartes per frenar l’independentisme. La derrota del 21-D és tan dura que el partit que la nit electoral va guanyar les eleccions, només tres dies després de fer-ho, ha creat una nova província, Tabarnia, per recordar que el seu missatge de “convivència, concòrdia i sentit comú” amagava la seva ideologia etnicista, segregacionista i classista. Ciutadans, el partit que volia la unitat, només ha necessitat 72 hores per crear dues Catalunyes on, com recull un periodista d’El Español, “los tabarneses hablamos otro idioma, vestimos mejor, votamos otros partidos, viajamos, somos profesionales liberales productivos y tenemos gustos culturales sofisticados”.

Aquest gir de Ciutadans, disposat a no dissimular els seus principis, se suma a un Partit Popular desaparegut i un PSOE que resumeix la seva derrota a culpar Iceta de proposar l’indult als presos polítics durant la campanya. La premsa unionista demana responsables, el Gobierno avança el retorn dels agents enviats a Catalunya pel temor a un motí mentre l’independentisme reforça la seva legitimitat.

El nacionalisme espanyol viu el seu pitjor moment. El 21 de desembre van topar amb un gruix de la societat catalana que diu prou a la guerra bruta, que defensa les seves institucions i camina, sense fre, cap a la República catalana. Arribarà més aviat o més tard, però la certesa que aquest país se sentia representat pel full de ruta que van encetar les forces independentistes després de les eleccions del 27-S del 2015 té l’aval de 2.063.361 vots.

Joan Solé Giménez
Joan Solé Giménezhttp://www.joansole.cat/
Fundador de Revista Mirall, periodista i assessor de comunicació i relacions públiques freelance. Autor dels llibres 'Entrevistes amb el Quart Poder' i 'Cinc mirades del periodisme internacional'.