Presó, campanya i República: conversa amb Jordi Turull

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Cortesia del directe.cat

Arribem a la seu de Junts per Catalunya, al carrer Jesús número 3. Han passat prou més de 12 hores des que el debat electoral de TV3 va començar i Jordi Turull ens espera mentre conversa amb en Quim Torra. Salutacions cordials, recordo l’última vegada que ens vàrem veure, fou el 27 d’octubre quan el Parlament de Catalunya va proclamar la República.

Ahir, durant el debat, en un moment del guirigall el conseller de la Presidència i portaveu del Govern, escapçat per recreació de la vicepresidenta Santamaría, apuntava que no podia respondre segons quines preguntes. “Hi ha un judici que m’impedeix parlar d’aquests temes”, quins? “Quan abordes qüestions com la unilateralitat i la legalitat”. Els ulls de la premsa unionista resten sobre les espatlles dels qui fa pocs dies encara eren presos polítics. Els titulars dels diaris, tan inversemblant com cert, són proves en la causa contra el Govern: “busquen la mínima excusa perquè siguem dins. Els advocats ens diuen que anem amb compte”.

Una campanya en desigualtat de condicions i amb les paraules observades amb lupa, Junts per Catalunya i ERC no han defensat la bandera de la unilateralitat amb la mateixa fermesa que ho van fer abans. Per imposició judicial? “Tenim el compromís de complir el mandat de l’1-O. Unilateral vol dir que no hi ha diàleg ni negociació, i l’independentisme sempre ho ha ofert al Parlament”. L’episodi del 10-O, la Declaració d’Independència suspesa per encetar un nou espai de diàleg que mai va existir, ens situa en el mateix atzucac que fa dos mesos. Europa acompanya l’autoritarisme de l’Estat, accepta el 155 i observa les eleccions del 21-D com un assumpte intern. “Aquestes eleccions serveixen per presentar-nos amb un feix de vots que ens legitima, ja no per l’Estat, sinó per la comunitat internacional. A la bronca i la repressió guanyaran ells, però algú els frenarà. Rajoy creia que no concorreríem en aquestes eleccions, és una oportunitat. Els catalans de les pedres en fem pans”.

Jordi Turull / Marina Bou

La República es va guanyar o es va perdre? “És una qüestió que amb en Josep (Rull) des de la presó ens torturava bastant, aquesta voluntat d’autoflagel·lació. Estàvem preparats, vam optar per la via pacífica i democràtica però davant nostre es va optar per la violència d’Estat. És com si en una cursa vas guanyant i de cop i volta et tiren d’una empenta. Ara ens hem tornat a aixecar, i la comunitat internacional s’ha de cuidar que es corri sense empentes”.

Catalunya va ser independent, per un instant. Segurament durant el temps que va transcórrer des que es van obrir les ampolles de cava a les places fins al moment que Rajoy, de nit, anunciava la convocatòria d’eleccions i la repressió contra les institucions catalanes. L’Estat va amenaçar, però encara no sabem els noms i els cognoms. Qui i com? “Ens deien que ens poséssim a punt, “l’1-O és un tast”. El que passa és que ens va avisar gent que ho feia amb bona fe, per ajudar, per avisar-nos que anéssim amb compte perquè veien que farien això. No direm els noms de qui ens ha intentat ajudar”. Estàvem preparats per ser un Estat? Sec i directe: “Si tan malament ho vam fer, per què som a la presó? Perquè fem nosa. No podem caure en el relat de l’autoflagel·lació, ho teníem tot preparat per una via pacífica”.

Exili i empresonament

“La presó és molt dura, i més per gent com en Rull que té nens petits. Els nens que tenen només 3 anys aprenen molt, en només un mes aprenen paraules noves, coses noves… Seríem inhumans si no patíssim. Però no només els petits, pensava en la meva filla. I si li passa res? I si passa als meus pares? Et tortura, però en cap moment penses en què no hauríem d’haver posat les urnes”.

Es mereix l’independentisme que avui, intencionadament o no, el debat giri sobre la valentia de qui ha marxat o s’ha quedat? “La humiliació que vam patir en el trasllat no la pot patir el president. Al final són decisions personals, jo no em veia marxant fora, però hi ha una institució que està per sobre que és la del president de la Generalitat. S’ha de preservar, la decisió del president no era en les mateixes condicions que la dels altres. No és una decisió personal, és institucional. Jo, per exemple, a Montilla el criticava molt, però si l’haguessin fulminat des de Madrid, hauria estat al seu costat per respectar la institució. El procés no va de valents ni de màrtirs“.

La imatge dels consellers desfilant cap a l’Audiència Nacional queda en el record, “sí, gràcies a la cort del 155 la veiem cada dia a la televisió de la presó. Per nosaltres era una doble pena, menys el programa del temps la resta era una matraca contra el “desafio independentista”, que era culpable de tot. I ho vèiem des d’un mòdul on hi havia gent que hi duia 7, 8 i 9 anys per crims molt bèsties. A diferència d’en Romeva i en Forn, que eren a un mòdul de preventius”. Se li escapa el somriure. “Sortíem tant a la televisió que érem molt mediàtics, al final acabàvem parlant amb els presos i l’expressió era, què hi feu aquí? I per què voleu marxar d’Espanya? I si també marxa el País Basc, Galícia…? Doncs si volen marxar, vol dir que l’Estat té un problema”.

Jordi Turull i Joan Solé / Marina Bou
Jordi Turull i Joan Solé / Marina Bou

En Jordi no es va poder acomiadar de la família, però els va avisar abans de marxar direcció la capital de l’Estat: “no patiu per mi, declararé amb la consciència tranquil·la”. Ja no varen tornar a parlar fins a tenir el permís per fer deu trucades setmanals, de cinc minuts cadascuna. “Sempre trucava a la mateixa hora, si saltava el contestador, perdia el torn. La majoria de coses que ens dèiem eren encàrrecs, ens fixàvem un torn amb la família. Jo trucava al matí, sempre a la mateixa hora, a casa els meus pares. Si el Rull o jo no teníem temps per acabar de dir el que volíem, aleshores l’altra demanava a la seva dona que li digués a la parella de l’altra el que ens havia quedat pendent. Un dia ens vam trobar en Josep i jo a la cel·la veient com els mitjans anunciaven que ell i jo havíem acatat el 155. Ens vam quedar… Però no ho podíem desmentir fins a l’endemà, quan podíem trucar i desmentir la informació amb un tuit. Vàrem estar estona pensant què dir, com, amb més o menys ràbia…”

Amb els Jordis dins, s’esperaven entrar? “Quan et citen amb una querella de 100 pàgines per d’aquí a 24 hores, ho intueixes. A la Mesa del Parlament al final els hi van donar 1 setmana. Anàvem a Madrid, no anàvem a un jutjat que estigués al costat, vas a Madrid. I si el fiscal demana presó, t’has de defensar amb documentació que el dia de Tots Sants, festiu, no podies anar a buscar perquè estava tot tancat”. Per què segueixen presos? “No t’ho puc contestar perquè no ho entenc, són gent que milita en el pacifisme. L’única excusa que pivota són els fets del 20 de setembre, quan la gent surt al carrer sense que ningú la cridi. La via que hem de defensar és la via pacífica i democràtica. Ens acusen de rebel·lió per incitar a la violència, qualsevol causa, per noble que sigui, si utilitza la violència, no la faig meva.”

El temps corre, i és l’últim dia de campanya, ens queden uns minuts i la presó segueix molt present en el record del conseller, “és injusta per a tots, això no va de més o menys valents, va de ser conseqüents amb el que hem fet. Per als qui ens hem quedat i els que han marxat”. Reitera el caràcter pacífic i democràtic del procés, “és l’Estat qui no se situa al segle XXI, se situa en una repressió del segle XIX”.

Joan Solé Giménez
Joan Solé Giménezhttp://www.joansole.cat/
Fundador de Revista Mirall, periodista i assessor de comunicació i relacions públiques freelance. Autor dels llibres 'Entrevistes amb el Quart Poder' i 'Cinc mirades del periodisme internacional'.