Camí cap a Himeji, una bonica i acollidora ciutat que està en la línia JR Tōkaidō del shinkansen i on trobem un hotel força econòmic per passar les 3 nits que havíem d’estar a Osaka. I el millor de tot és que allí s’hi troba un dels 3 castells més populars i ben conservats del país: el Castell de Himeji.
Himeji, el gran descobriment
Trepitgem una ciutat que respira tranquil·la, a un ritme molt diferent del d’Osaka. El volum de gent s’ha reduït dràsticament i les àmplies avingudes deixen pas a bicicletes, escolars i vianants. Himeji és una ciutat absolutament plana i es pot fer bé a peu si ets d’aquells que no tenen por a les llargues distàncies.
Caminem des de l’estació de tren per l’avinguda principal i en 20 minuts som a l’hotel. Encara no ens tenen llesta l’habitació, així que deixem les maletes i anem a explorar la ciutat que acabem d’improvisar. Gaudim d’un agradable passeig entre galeries comercials tancades poc concorregudes amb botigues variades de records, yukates de 2a mà (kimonos d’estiu), i tota mena de restaurants per fer un mos.
Triem un bar petitó amb 3 taules minúscules i quatre dones gran vestides amb kimonos assegudes al voltant duna taula. En un lateral, hi ha la planxa, on el cuiner, un japonès d’edat avançada amb una cinta blanca lligada al front, ens prepara un deliciós okonomiyaki (pizza japonesa de col) de calamar i una omu-soba (truita farcida de fideus yakisoba) asseguts a la única taula lliure del local i acompanyats de les dones que podrien ser la seva família i que dinen amb nosaltres. En acabat només podem dir una paraula: oishii! o “boníssim!”.
L’ocell més gran de tots
Arribats al gran parc que es troba just abans del castell, ens aturem un moment a fer les postres amb un gelat de vainilla i te verd. La silueta blanca del Castell de Himeji, conegut com el Castell del Martinet Blanc (Hakuro – jō), es rebel·la d’un blanc cridaner en la seva elegant silueta retallada sobre el cel blau.
Aquest és el primer castell japonès que visitem i no té res a veure amb els medievals europeus. Designat Tresor Nacional al 1951 i Patrimoni Mundial per la Unesco al 1993, ens trobem davant d’un dels pocs que conserven la seva estructura original, que no va ser destruïda per terratrèmols, incendis ni guerres (cosa molt rara al Japó!). S’alça esvelt i protector sobre l´únic turó que hi ha enmig de la plana.
Fou construït al 1580 per Toyotomi Hideyoshi i consta d’un edifici principal o tenshuu i tres torres més petites. Tot el complex està envoltat de fossars i muralles corbades que li confereixen un aspecte distingit i misteriós. Un pont permet salvar el riu d’aigua ple d’acolorides carpes de llarguíssims bigotis. Quan es traspassa el primer mur, una pronunciada pendent desafia les cames fins a l’entrada principal.
Història samurai de pedra i fusta
L’estructura defensiva del castell dóna avantatge a qui esta dins per la inclinació dels seus murs, que es feien molt més difícils d’escalar pels intrusos. Els pocs que s’hi atrevien, rebien una pluja d’aigua o oli bullent que els llançaven a través d’unes estretes obertures anomenades ishiotoshi.
Un cop a l’entrada principal, et fan descalçar per fer la visita a les estances interiors, totes elles fetes de fusta. En total, recorrem 7 plantes en mitjons pujant per empinades escales gairebé amb les mans i travessant sales i passadissos que grinyolen i parlen dels vestigis d’un passat llegendari. No costa massa visualitzar al shogun del moment i al seu exèrcit de samurais corrent descalços pels tatamis de les diferents estances.
Des de l’última planta es tenen unes espectaculars vistes de la ciutat, on descansa un petit santuari que rendeix culte a Osakabe-myōjin, la deïtat guardiana del castell. Ha estat una visita única i perfecte per poder connectar millor amb el fascinant passat d’aquesta cultura i dels seus relats d’àrdues conquestes i honorables guerrers. Per cert, què còmode es fer una visita llarga estil museu amb mitjons!
Quan sortim del castell tenim la possibilitat de visitar el parc de Kōkō-en que queda just al costat, però se’ns ha tirat el temps a sobre i a Japó tots els monuments tanquen d’hora (vora les 17h), encara que faci un sol de justícia. De tornada a l’hotel, deixem enrere la figura del castell tot pensant en el nostre viatge a través dels temps que ens ha permès viure un bocí encara inalterable de l’època dels samurais.