Crònica d’un debat republicà prohibit

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Arribo i saludo a Jordi Vives, estic suat i em fa mal l’esquena. Arribo a un acte que la Universitat de Barcelona ha intentat prohibir, però ha preferit reubicar abans de ser protagonista d’un gran escàndol. La magna aula de la facultat d’Economia i Empresa acull a Eduard Pujol de Junts per Catalunya, Ruben Wagensberg d’Esquerra Republicana i na Maria Sirvent de la CUP. Universitats per la República els ha convidat. Així com també Txell Bonet (dona de Jordi Cuixart) ha parlat en “nom del poble de Catalunya” donant les gràcies per “ser no-violents quan l’estat volia que fóssiu violents”.

Acostumat a intrèpides accions, manifestacions massives i ocupacions d’organització impecable. A corre, perseguir na Marta Rosiquer o fer cua per atendre les declaracions de Jordi Vives, tota aquesta energia ha topat amb la magnànima figura d’Eduard Pujol, assegut al centre de la tribuna. Una botella d’aigua feia que la visió fos un fotograma de Wes Anderson. El futur de l’acció estudiantil volta pel cap de tots els simpatitzants d’Universitats per la República hi ha el dubte de com continuar la lluita, ja que els estudiants “són el present i el futur” de la lluita segons Ruben Wagensberg. Una lluita que dependrà de les garanties democràtiques d’aquestes eleccions il·legítimes, tal com les adjectiven els ponents.

Les lluites de poder dels republicans

Les lluites i relacions de poder (normals en una contesa electoral) s’han vist escenificats perfectament en aquesta conferència. Wagensberg ha parlat encertadament tots els assistents pensaven com ell. Però Eduard Pujol ens ha delitat amb les seves vivències de l’1-O, ja que com diu ell; “Sóc fill de l’1-O”. Ha explicat la dramàtica història dels pares que trucaven la nit abans. Com va fallar al creure que a les 9 del matí si la policia no intervenia seria un dia normal. I com ho podrem combatre votant la llista del President. De la mateixa manera que ell en rebre la seva crida no la va poder defugir i per això s’ha presentat a les eleccions. Maria Sirvet de la CUP, ja farta de la retòrica de Pujol, ha esclatat en una arenga contra la propietat privada dels mitjans de producció que ha acabat provocant un aplaudiment en delay.

Aquesta relació entre les tres forces, ens mostra el joc hàbil de dos i la feblesa d’un. Junts per Catalunya i la CUP s’han basat en un missatge combatiu a l’hora que tranquil·litzador. Han afrontat la situació i han decidit marxar cap a un futur incert, però que saben que podran controlar. ERC controla el present. ERC és el partit cridat pel nostre moment històric a governar Catalunya. Però ERC cerca desesperadament una base obrera, socialdemòcrata (autentica) que no li correspon. En aquesta cerca per ser encara més, ja no poderosa, sinó gràcil, perd la seva combativitat. I això es transmuta en els discursos, en les actituds. Però també en aconseguir que la llista d’un President a l’exili i de factura conservadora es pugui erigir com a salvadora.

El teatre de la política arriba a la Universitat

Esquerra és un partit que vol votar tothom. Però tots els seus votants estan sent seduïts per les paraules agressives, amables i atentes de Junts per Catalunya. O amb l’èpica popular i leninista de les CUP. Però hom vol votar Esquerra, ja que amb les seves joventuts han aconseguit fer possible l’èpica que els altres reclamen.

L’acte, d’una cordialitat impecable mostra com Junts per Catalunya vol oblidar les lluites socials i fer-ho tot per la pàtria. Esquerra segueix un via socialdemòcrata acceptada per tots i la CUP farà tot el possible la República Socialista de Catalunya. Així Ruben Wagensberg explica com la privatitzacions dels béns comuns provoquen fractures socials. Recordant que moltes famílies catalanes “han de fer bullir olles d’aigua per tal d’escalfar-se amb el vapor a casa seva”. Pujol ha defugit el tema, ha exposat que en aquestes eleccions s’ha de parlar d’allò intangible (democràcia) per sobre de les coses materials.

Si el mateix format de l’acte mostra les contradiccions del moviment estudiantil. L’acte ha acabat amb una pregunta sobre els CDR del públic. Els ponents han elevat el seu paper. En declaracions a Mirall, Ruben Wagensberg afirma: “Els CDR van tenir un paper determinant amb el Referèndum i després de les eleccions tenen dos papers igual d’importants. El primer és ser un nexe d’unió entre el govern, els partits i els ciutadans. L’altre és el de fiscalitzar la gestió dels partits republicans.”

Una reflexió per l’esperança

Surto de l’aula magna i em poso a caminar cap a la plaça del centre. El cel gris, el fred calmat són els temps en els que vivim. Però sortint de l’acte tinc un pensament; els catalans portem dos mesos decidint el nostre destí. Per les nostres accions l’estem creant, perdent o guanyant. Potser, si tenim sort, aconseguirem deixar de ser espectadors del poder, i exercir-lo nosaltres mateixos. Serem actor del nostres teatre.