Catalunya: una lluita antifeixista?

La lluita de Catalunya actualment és la lluita d’un poble per la seva llibertat. No és exagerat fer servir aquesta afirmació. En un debat filosòfic podríem justificar de diferents maneres l’error de la sentència. Es pot afirmar el contrari i no estar errat. Escric aquesta carta oberta dirigida a diferents col·legues d’arreu per obrir un diàleg que sembla oblidat.

Els diferents debats que ha obert el mal anomenat procés han arribat a posicions completament sofistes. Els independentistes v(s)olen justificar la nostra raó segons lògiques històriques, filosòfiques i/o polítiques. Però errem. Els unionistes volen creure en la llei (no només l’espanyola) per reafirmar els seus postulats, també s’equivoquen. És evident que cap de les dues parts té raó, si no, no seria un conflicte. Però hi ha diferents punts que m’agradaria posar en blanc sobre negre.

 

Les arrels d’un conflicte dilatat en el temps.

Catalunya des d’antic ha lluitat o ha tingut el nivell d’independència que ha cregut oportú. Els conflictes en els quals ha estat involucrada des de la seva unió (administrativa, dinàstica o imperial) amb Castella o Espanya s’han creat a partir d’aquí. El conjunt del poble català ha trobat injustes unes lleis que l’afecten en el seu conjunt i a base de les armes, protestes de desobediència civil o eleccions parlamentàries les ha resolt. Per la situació actual de Catalunya sempre a estat a costa dels interessos catalans.

Les classes benestants han aprofitat aquesta situació. No es pot negar. No es pot entendre la industrialització catalana sense un pacte tàcit amb les classes governants d’Espanya. La burgesia catalana a la vegada que finançava un moviment de ressorgiment nacional, oprimia les classes populars del país. Els diferents pactes socials a Catalunya han anat acompanyats de pactes nacionals per blindar el projecte català.

- Publicitat -

L’últim gran pacte social i nacional d’Espanya amb Catalunya va ser argumentat sota l’amenaça de l’exèrcit espanyol. Els estatuts d’autonomia de les diferents CCAA, van aigualir la singularitat de les comunitats històriques espanyoles. A partir d’aquest punt no s’ha construït cap projecte comú a Espanya més enllà del de Pasqual Maragall. El seu ambiciós projecte federal va ser truncat pel seu mateix partit. Les conseqüències d’aquell fet encara les estem vivint.

 

Un país que viu en l’interregne.

Actualment a Catalunya hi ha dues grans majories i cap d’elles pot implantar el seu projecte. És una situació que ha posat en evidència l’autoritarisme de l’Estat a l’hora de renegociar un gran pacte social i nacional. Però també ha posat en relleu les pulsions auto organitzatives del poble català. Des del primer d’octubre la societat civil catalana s’ha organitzat d’una manera eficient i directa. En oposició és notable la persecució, política i física del moviment independentista. L’Estat espanyol ha estat capaç de mantenir una ofensiva constant, ha aconseguit tenir el poder legislatiu i judicial coordinat en les seves accions. L’independentisme ha perdut la iniciativa i actualment actua a la defensiva: intenta retirar els cadàvers del camp de batalla.

Les accions feixistes no han estat condemnades explícitament per l’unionisme, ni l’unionisme s’ha volgut desvincular explícitament d’aquest grupuscle. A la vegada s’acusa l’independentisme de ser un moviment racial, ètnic o filo feixista. El comú del moviment independentista no ha usat la violència en les seves accions. Encara que ha estat agredit, insultat i humiliat.

 

Tu quoque esquerra espanyola?

L’esquerra espanyola ha passat en pocs mesos de defensar el dret a l’autodeterminació a atacar frontalment l’independentisme. En un context de col·lapse de les institucions a Catalunya, no ha fet cap pas verdaderament revolucionari al conjunt de l’Estat. Tampoc ha coordinat verdaderament cap revolta d’origen espontani.

Les declaracions dels diferents líders de l’esquerra espanyola, no deixen dubtes. No donen suport a la lluita independentista i no l’usen com a catalitzador de les seves pròpies lluites. Si bé és cert que s’han oposat a la violència usada pel govern central. Les seves accions no han acompanyat la defensa aferrissada de les llibertats individuals i col·lectives vulnerades. En aquest sentit les organitzacions han hagut de lluitar soles, quan s’esperaven cert grau de solidaritat.

 

La pregunta evident

L’independentisme ha despertat la serp del feixisme. Però també ha demostrat que el pot combatre. I aquest és el punt al qual vull arribar. Per combatre i vèncer el feixisme espanyol, l’esquerra espanyola no ha volgut cap unió tàctica amb l’independentisme, fora de titulars buits. Així els independentistes plantegen una qüestió molt sensata. Fins a quin punt l’esquerra espanyola ignora deliberadament que la lluita per l’emancipació nacional, ara mateix, és una lluita antifeixista? L’esquerra estatal no entén que el Gobierno actuarà de la mateixa manera que ho ha fet a Catalunya a la resta de CCAA en el futur? L’organització política dels independentistes és operativa i pot tenir la iniciativa. L’esquerra espanyola serà còmplice del feixisme que assola Catalunya o s’unirà a l’independentisme en un front comú antifeixista? Aquesta és la pregunta què ens hem de fer. 

 

 

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca