Per què l’independentisme ha de renunciar al seu dret d’autodeterminar-se unilateralment? Per què ha de doblegar-se a un acord amb l’Estat i la Unió Europea? La unilateralitat, igual que la desobediència, és imprescindible per a l’emancipació i el progrés d’un món conservador que només s’adapta al canvi quan aquest s’imposa. Desobeir una llei injusta, asseure’s a la cadira d’un autobús, proclamar una República municipi a municipi, autoorganitzar-se, gestionar els primers dies d’un nou Estat amb un comitè ad hoc, paralitzar econòmicament un sistema injust, ofegar el feixisme.
Aquesta campanya electoral, marcada per la manca de garanties que suposa que hi hagi una Junta Electoral que censura colors, prohibeix als mitjans públics dir “consellers empresonats” i “president Puigdemont” perquè “vulneren el principi de neutralitat informativa”, no es mereix que aquells cap de llista que són empresonats o a l’exili renunciïn a la unilateralitat.
L’atzucac de renunciar-hi
Durant la primera setmana electoral aquesta espasa judicial de Dàmocles que penja sobre les forces independentistes ha pesat, sobretot, en el discurs d’ERC. La força que més representava l’independentisme de centreesquerra s’ha enredat en una discursiva electoralista i pactista marcadament convergent. Especular sobre la presidència quan tens el president legítim a l’exili, teoritzar sobre futurs acords que refreden l’anhel i allargar la mà a uns aliats fortament criticats pel teu electorat, que a més han abanderat la neutralitat a l’hora de defensar les urnes contra la repressió, ha propiciat que dels 40-45 diputats que podien recollir segons les enquestes, ara ja se’n parli de 30-32.
Siguem clars, ERC ha perdut una gran oportunitat per erigir-se com el gran partit de país, i de centre, que durant aquests anys ha intentat ser. Ha desplaçat la seva naturalesa a un espai desconegut, potser pel vertigen o per un mal càlcul discursiu. La unilateralitat abanderada pels republicans era la unilateralitat menys radical, en contraposició amb la naturalesa cupaire i la desconfiança al projecte del PDeCAT. La unilateralitat que diumenge va recuperar Antoni Castellà, número 15 de la llista, és la que els va fer ser la primera força a les enquestes, i els pot empènyer a la victòria: “si l’endemà de les eleccions, i havent guanyat les forces lleials a la república, el govern espanyol no accepta la negociació, recuperem la via unilateral”.
Qualsevol ruptura amb la repressió i l’autoritarisme ha de contemplar la unilateralitat, i més quan l’etapa bilateral ha fracassat. Renunciar-hi desconcerta l’electorat, com també ho fa el de qüestionar la investidura del Govern legítim.
Prou paternalisme
Fóra bo, ja posats a demanar, que els dirigents i els equips de campanya deixin estar el paternalisme a l’hora de parlar del possible escenari que s’hauria produït si s’hagués defensat la proclamació de la República. El 20 de setembre, l’1-O i les vagues del 3-O i 8-N són un exemple de la capacitat d’autoorganització, defensa i dignitat dels ciutadans interpel·lats. La consciència de confrontació no només hi és, sinó que també s’ha exercit en aquests quatre episodis on ha quedat prou clar que la maduresa popular acompanya la proclama política.
Si el 21 de desembre les llistes independentistes guanyen, aquella gent que es va mobilitzar per defensar les institucions el 20 de setembre, van protegir les urnes i reivindicaven el mandat de l’1-O, i que van demostrar que es pot paralitzar el país el 3-O i el 8 de novembre tornarà a fer un pas endavant si la unilateralitat és la via per desplegar la República. Especular sobre els riscos quan els cops, l’empresonament i l’exili són en l’imaginari col·lectiu és una actitud incomprensible, com ho és renunciar a ser propietari del teu destí.