El groc i el gris: crònica de la manifestació a Brussel·les

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Amsterdam, dos quarts de cinc del matí. Despertador, dutxa, cafè (abocat a un termos que m’acompanyarà tot el dia), esmorzar i bicicleta cap al districte oest, on viu l’amic i company que posa el cotxe per a anar cap a Brussel·les. Escampats els dubtes sobre si anar-hi o no anar-hi, posem rumb a la capital europea enganxant bona part dels embussos matinals del Benelux. Brussel·les ens rep amb les seves millors gales: cel gris, vent i plugim glaçat. Els quaranta-cinc mil catalans que s’hi han aplegat llueixen groc de totes les maneres possibles: capelines, bufandes, pins, banderes i somriures i entusiasme per dar i vendre, intentant lluitar contra l’evident cansament i son d’haver passat la nit a un autocar o matinat per a arribar des de les poblacions més o menys properes.

Com sol passar, quasi ningú es presenta al punt de trobada establert, i el meu humor es posa de conjunt amb el color preferit de la capital belga. Veig algun conegut, Isaac Peraire, amic i alcalde de Prats de Lluçanès amb el seu somriure contagiós, Rubén Wagensberg amb la cara tapada per un buf i les mans a les butxaques, un Gabriel Rufián una mica fastiguejat de les constants demandes de fotos… Unes quantes trucades després quan, de miracle, recupero la xarxa al mòbil, avanço cap a la paradeta de l’Aliança Lliure Europea, la federació de partits independentistes, federalistes i regionalistes de la UE, on trobo uns quants companys i amics. Repartim pamflets signats per les JERC i les joventuts de l’Aliança que ens volen de les mans com si fossin menjar calent. Malgrat el cert caos de la marxa, l’entusiasme no decau, se senten càntics i crits a tothora, somriures d’orella a orella, com si no fóssim a reclamar la llibertat de presos polítics sinó a un aplec de tants al nostre país. Comentem la campanya i esperem que tota la comitiva faci via per a avançar fins al pont de Maalbeek i desplegar-hi una pancarta. Els discursos van de la il·lusió més naïf a una indignació tant serena com determinada envers el govern espanyol i les institucions europees que han fet gala de la seva indiferència més sonada. El públic ho aplaudeix tot amb entusiasme, s’emociona amb la versió multilingüe de «Blowin’ in the wind» i aguanta pacientment el mal temps i les arengues abans de dispersar-se per Brussel·les i ocupar tots els restaurants i bars del centre. Anem on anem se senten accents de la Catalunya central i de les Comarques Gironines mobilitzats per uns dies d’activisme i camaraderia. El temps empitjora i l’aigua del cel empeny la marea groga cap a sota cobert i cap a Catalunya.

Intentant sortir d’una Brussel·les col·lapsada per la pluja amb cues de desenes de kilòmetres i lluitant contra la son intento posar ordre a tot el que em passa pel cap. Els quaranta-cinc mil patriotes que s’han desplaçat a Bèlgica són alhora la força i la debilitat de l’independentisme, instal·lats en una bombolla d’entusiasme i reforç col·lectiu atiat pels whatsapps que les tietes fabriquen en la caverna sota Montserrat, Polònia dixit. Tothom sabia que la Unió Europea repetiria el discurs del govern espanyol, el que no se sabia, probablement, és que la major part de Catalunya, independentista o no, no es va sentir interpel·lada per aquesta enèsima performance. Donant-hi voltes pensava si la demostració de força no era més aviat cap a nosaltres mateixos, o cap als independentistes més entusiastes que després del 155 se sentien, amb raó, perduts i desorientats i aquesta manifestació era una manera de dir-se a sí mateixos que encara podem moure’ns, que podem fer un más difícil todavía. Autoconsum, vaja.

Votar el primer d’octubre va ser una gran victòria. El 155 una gran derrota de la qual encara ens estem llepant les ferides

Fos per què la Generalitat va pecar d’ingènua i/o covarda o fos perquè el risc dels fusells era real (o una mica de tot), el govern de Madrid amb el suport de l’entramat estatal està procedint a esclafar i humiliar el catalanisme. Amb tot, plorar, acusar-nos mútuament i entonar mea culpas amanits de cops al pit i flagel·lacions (i que en som de catòlics quan volem!) no ens servirà d’altra cosa que seguir regalant la iniciativa i el discurs al bloc de la repressió. Cal que les eleccions del 21D siguin un pivot per a canviar l’estratègia per a aconseguir una república catalana efectiva i no sembla que gran part de l’independentisme estigui per la feina. Mentre alternem entre el fatalisme i l’autocomplaença, la possibilitat de perdre la majoria absoluta d’escons (ja no diem de vots) es fa més real que mai. I anar pensant en què podria passar si seguim dins del nostre solipsisme i la nostra bombolla se’m va fer una imatge aterridora al cap. La CUP i ERC tornant al seu estat pre-procés, una força diminuta amb un grapat d’alcaldies i un partit que per pragmatisme aparca el somni de l’autodeterminació fins vés a saber quan i el PDECat convertit en un Parti Québecois a la catalana, reduït al folklorisme i la irrellevància, amb Ciutadans com a partit de referència pel centre-dreta liberal.

Si de veritat volem fer efectiva la república caldrà transformar el gran consens pel primer d’octubre en el gran consens per la república, que, dins de la discrepància i el debat, la immensa majoria d’institucions i ciutadania del país teixeixin complicitats per a exercir la sobirania que ens hem guanyat. Potser caldrà que alguns ajuntaments canviïn de color o buscar les tàctiques que calguin per a crear aquests compromisos, però el que segur que no ens hi durà és la mirada estreta i no veure que al costat d’aquesta gent que balla i s’ho passa bé, n’hi ha molta més d’asseguda mirant-se les sabates. Tampoc és hora de lluitar per l’hegemonia dins l’independentisme, no som prou per a permetre’ns-ho ni de lluny. I si no recuperem la iniciativa, encara en serem menys. No ens queda gaire temps per a canviar de rumb, cal ser conscients que això ja no és el 27S ni l’1O sinó una cosa totalment diferent. Tard o d’hora, l’entusiasme dels indepes convençuts s’apagarà i si no hem teixit aquest compromís més asserenat i alhora més ferm i durador, el groc desapareixerà engolit pel gris més pesat.