En la jornada de viatge d’avui, constatarem 2 grans veritats irrefutables sobre Japó: que anomenar-lo “país de contrastos” es queda curt i que el seu sistema de transports és, senzillament, formidable.

Enoshima, l’illa de la deessa del mar
Despertem a la localitat de Fujisawa i agafem de nou l’Enoden Electric Railway per baixar a l’estació d’Enoshima i visitar l’illa amb la que comparteix el nom.
Hem tornat a matinar, i aquesta zona de la ciutat amb aire coster encara dormita, tot i la llum insolent de maig que penetra amb força pels carrers buits. Ens creuem amb poca gent, que es limita a saludar-nos amb un lleu gest de cap o un konnichiwa (hola). Les botigues de petxines de mar i els restaurants encara no han obert, esperant pacientment l’arribada dels turistes més tard.
Enoshima és una illa de 4km de perímetre unida a la ciutat de Fujisawa per un pont de 600 metres que travessa el mar. La silueta de l’illa es retalla a l’horitzó mentre avancem i deixem enrere la costa. A mesura que ens hi apropem, distingim la silueta d’una dotzena de falcons famolencs que sobrevolen l’illa buscant l’esmorzar.



De coves, santuaris i campanes
L’illa ofereix una bonica ruta a peu per visitar els seus principals atractius mentre es culmina la cima del turó. Arribem a la primera torii (porta tradicional) d’accés al santuari d’Enoshima o Enoshima-jinja i ens topem amb una jove sacerdotessa vestida amb roba tradicional blanca i vermella que escombra pacíficament, sense pressa, gairebé acariciant les fulles caigudes amb la punta de l’escombra.


A la caseta del cal·lígraf, el sacerdot ens deixa triar el segell per la llibreta de temples, i escullo el de Benzaiten, la deessa del mar a qui està dedicat aquest santuari. El silenci regna entre els corriols del temple i un petit estany vigilat per un drac ferotge et permet rentar-hi els diners perquè augmentin el seu valor.

Apunt: Saps què és una shuinchou o llibreta de segells de temples? Llegeix el post anterior i descobreix-ho!



Prosseguim l’ascensió per empinades escales de pedra passant per petits santuaris, racons sagrats, fonts naturals i toriis fins arribar a dalt de tot. De cop, ens trobem en els jardins de Samuel Cocking, un comerciant britànic que va comprar part de l’illa a finals del segle XIX.
Hem passat d’un jardí japonès a un d’estil british, amb les clàssiques formes geomètriques europees i parterres de flors de tots els colors. Hi ha una torre d’observatori que també funciona com un far, però no cal pujar-hi per tenir unes vistes magnífiques del mar que s’obre en tota la seva infinitat.






Sortint dels jardins, et topes amb un personatge singular: el guardià vermell Fudomyo. Una estàtua de 6 metres del que sembla un dimoni a punt d’atacar per espantar als mals esperits del temple budista Enoshima Daishi.


La següent parada és la campana dels enamorats, que les parelles fan sonar per reafirmar la seva relació i estar juntes per sempre. El so de la campana quan la fem ballar trenca la calma per un instant mentre el mar s’empassa el seu so metàl·lic.



De la campana surten camins que discorren entre bosquets plens d’esquirols i taules de pícnic sota l’ombra acollidora d’arbres antics. L’última parada són les coves d’Iwaya al sud de l’illa. Cal haver reservat energies si s’hi vol entrar, perquè nosaltres estem rebentats, i el primer que fem quan descendim les escales esculpides a la pedra és posar els peus a l’aigua mentre ens estirem sobre les roques a observar els pescadors.
Com hem de dirigir-nos a una altra ciutat, no disposem de més temps per visitar les coves, així que acabem de gaudir del nostre moment zen del dia i ens podem de nou en marxa per tornar al punt de sortida.



Refem el camí per tornar a l’entrada de l’illa, no sense abans fer una petita pausa per gaudir d’un cafè amb gel bastant aigualit i un gelat de vainilla en una esplanada tranquil·la amb algunes cafeteries. Les noies que passegen duen un paraigües obert per protegir-se del sol. Ens envolta la vegetació, però fa olor de sal i de vent. Estem satisfets d’haver vingut ben d’hora per veure el despertar de l’illa i com va cobrant vida mentre s’omple de gent.

Quan sortim d’Enoshima, els carrers comercials amb botigues de records i menjar ja estan ben animats i ens creuem amb riuades de gent en direcció contrària. Nosaltres ens emportem un autèntic tros de sal, vent, roca i arbres d’aquesta petita illa on descansen els déus del mar.

Curiositat: Tot i que al migdia fa moltíssima calor, no hi ha ni un banyista a les platges, perquè fins que no es decreta l’inici de la temporada d’estiu, els japonesos no es banyen, encara que estiguin a 30 graus!
Osaka: la macrociutat de les llums
Després del relax d’Enoshima, l’arribada a Osaka suposa un impacte molt fort. Segons com, no és recomanable barrejar dos coses tan dispars en un mateix dia. En poc més de 2 hores de shinkansen, passem d’una petita illa vora el mar a una megalòpolis hiperpoblada i un dels centres neuràlgics del país. L’eficàcia i rapidesa dels trens japonesos ens té captivats.
Hem de passar 4 dies a Osaka, però un contratemps amb l’allotjament i un error de càlcul pel que fa a les immenses dimensions de la mateixa faran que marxem abans d’hora sense visitar-la. Així com Tokio ofereix una millor connexió per fer excursions a altres punts, Osaka és més caòtica i s’han de fer més transbords per desplaçar-se. L’acumulació de gent es aclaparadora i la confusió amb les línies de metro no ajuda. Osaka és la 3a ciutat més poblada de Japó, després de Yokohama i Tokyo, tot i així, a Tokyo és més fàcil orientar-se i moure’s d’un punt a l’altre.

Osaka es troba a la regió de Kansai i té una famosa dita entre la seva gent que diu així: “Kyoto kidaore, Osaka kuidaore”. Significa que els ciutadans de Kyoto s’arruïnen comprant kimonos, i els d’Osaka, menjant fins a rebentar. La ciutat és coneguda pel seu art culinari i és un dels centres gastronòmics més destacats del país.

De novatos en un Love Hotel
Arribar al nostre hotel no és gens fàcil, hem d’agafar 4 transports diferents: des de l’estació del shinkansen de Shin-Osaka, fins a Osaka Station, seguit d’un metro i un tramvia. I això que estem a prop del centre! Realment, ens va costar molt reservar aquest allotjament perquè dormir a Osaka és caríssim, i aquest hotel estava prou bé de preu… però aviat descobrim el perquè.
Primera crisi del viatge: sense saber-ho, hem reservat 4 nits en un Love Hotel. Dit així sona prou bé, però resulta que són hotels que es fan servir per fer de tot, excepte dormir. Es fan reserves per hores per tenir intimitat amb la teva parella. Els amos de l’hotel el van publicitar com si fos un lloc d’estada de varies nits amb imatges d’una habitació normal i corrent. Res més allunyat de la realitat.
L’edifici es troba en un carreró amagat i fosc, mala senyal. L’entrada ja és bastant estranya i fa una olor molt forta a perfum. La dona que no parla ni gota d’anglès, ens dóna una clau ciclòpia i ens envia a la nostra habitació després d’haver pagat les 4 nits. Pugem per una escala una mica bruta, amb piles de tovalloles i bosses de brossa pel mig, però la sorpresa arriba quan obrim la porta de l’habitació. Ens trobem a dins d’un vaixell. Sí, sí, has llegit bé, un vaixell. Una ferum de tabac, alcohol i no sé què més ens envaeix quan entrem per descobrir un llit rodó amb un timó gegant de fusta, un karaoke amb pantalla i micròfons, llums de discoteca, una barra d’striper i el més impactant de tot: les parets són totes de mirall de dalt a baix, inclòs també el terra que trepitgem, que es un mirall gegant. La calor que hi fa és asfixiant i no hi ha ni una finestra per ventilar. Podria sonar divertit per una nit, però la veritat és que l’ambient és sòrdid i grotesc, digne d’una pel·lícula pornogràfica del futur.

Malauradament, la nostra estupefacció ens fa oblidar de fer fotos de l’habitació per poder-les ensenyar, però la veritat és que la olor a suor i a tancat ens està marejant i baixem ràpidament a recepció per ensenyar les fotos que portàvem de l’habitació que realment havíem reservat.
Ens entenem prou ràpid amb la recepcionista, bé, amb ella directament no, amb un indi a través d’un ipad amb qui parlo en anglès i va traduint a la recepcionista en japonès en una estranya conversa a 3 bandes.
Ens traslladen a una habitació normal, és a dir, no tematitzada. No obstant, aquesta també fa molta pudor a tabac, els llençols deixen molt que desitjar i tampoc té cap finestra, de manera que t’entra sensació de claustrofòbia perquè no pots mirar a fora en cap moment. Les llums són d’un blanc artificial i la nevera és plena de botelles d’alcohol. Es increïble com d’asfixiant pot arribar a ser una habitació sense ni tan sols una petita finestra que doni a un pati de llums.
Com ja hem pagat, decidim provar de dormir-hi almenys aquella nit. Però després de tenir sobrades dificultats per conciliar el son sentint l’activitat nocturna d’altres habitacions (gemecs, borratxos cantant, crits, plors…), al matí agafarem les maletes i abandonarem Osaka per improvisar en una altra ciutat, una de les decisions més encertades que farem durant el viatge. Abans d’això i per airejar-nos una mica, sortim a tastar la nit d’Osaka.


Namba, on els anuncis cobren vida
En un cop de metro estem al districte de Namba, cor de l’antiga ciutat mercantil. Marees de gent desembarquen del metro buscant la festa. La nostra sorpresa no pot ser més gran quan trepitgem el carrer de Dotombori: pantalles gegants projectant anuncis amb el volum a tot drap, centenars de llums de neó sobre gratacels de colors, façanes de restaurants amb crancs enormes que belluguen les potes i molta, moltíssima gent bevent, menjant i cridant. Una esquizofrènia lumínica amb aliments gegants en 3 dimensions.

El carrer de Dotombori fa tot el llarg del canal que creua Namba, i és aquí on per primer cop presenciem un comportament “poc” japonès. Els vianants caminen indiferentment per dreta i esquerra, són sorollosos, el terra està brutíssim… més semblant a les nits de festa de casa nostra suposo, excepte quan ens passa una rata corrent pel davant gran com un pequinès.
Passejar per aquest barri és tota una experiència entre els anuncis, bars, restaurants, teatres i sales de videojocs i pachinko. La vista es perd entre façanes lluminoses i gent estrafolària. Ens desviem una mica del carrer principal i de seguida estem en un carreró ple de bordells, prostitutes de luxe i gent drogant-se pel carrer… i només són les 9h de la nit! Jovenetes amb tacons vestides de casament pugen als cotxes de luxe d’homes grans, potser van a un Love Hotel, que pel que veiem, són molt freqüents a Osaka. Es podria dir que la prostitució no està permesa al Japó, però hi ha tants buits legals que és fàcil saltar-se-la en grans urbs com aquesta.


Com la gana ens reclama, tornem al carrer principal per menjar alguna cosa. Tot està tan ple de gent que acabem fent una cua eterna en una paradeta de takoyakis i yakitoris, que resulten deliciosos. Ens els mengem asseguts en una taula prop d’una gran façana on estan projectant el que sembla un concurs televisiu. Miro a costat i costat, i tot plegat és surrealista.


Acabem el passeig anant a buscar el pont Ebisu o Ebisu-bashi, des d’on es tenen les millors vistes del panorama futurista de la ciutat i es fan les típiques fotos del riu i dels edificis brillants. Veiem una altra faceta del país, més lliure, sorollosa, eclèctica i impactant. Japó ens ensenya la seva cara més oposada a la filosofia zen de la seva societat.

Després de la primera nit en el Love Hotel, decidim marxar i aconseguim que ens retornin els diners de les 3 nits que no farem. Ens dirigim cap a Himeji, una ciutat preciosa que no haguéssim visitat si no hagués estat pel problema de l’allotjament.
En conclusió, no puc opinar sobre la ciutat d’Osaka perquè n’he vist una minúscula porció. Val la pena deixar-se enlluernar per la bogeria de la seva nit i estic convençuda que ofereix múltiples atractius al viatger que ens quedem sense descobrir, però d’entrada, no és amb el millor que em quedaria del país.