Japó és un país fascinant, no només per ser una terra exòtica que fusiona sense problemes les tradicions més arcanes amb la tecnologia més innovadora, sinó pel magnetisme de la seva història, la definició dels seus colors i el caràcter de la seva gent, tan hospitalària i misteriosa al mateix temps. És d’aquells viatges que et fan reflexionar sobre la manera de ser dels occidentals i sobre com enfoquem la vida i entenem el pas del temps.
Disposem de 15 dies per endinsar-nos en la cultura, la terra i la societat nipona, i decidim invertir-los fent una ruta circular per l’illa de Honshu, la més gran i poblada del país. Tres quartes parts de l’illa són muntanyes, per això hi ha tanta població concentrada a les ciutats i en la gran vall de Kanto. El millor que té aquesta illa és que la línia Tokaido del shinkansen (tren bala) uneix ciutats tan captivadores com Tokyo, Kyoto, Kobe, Osaka o Hiroshima a la velocitat d’un parpelleig.
Ruta per l’illa de Honshu: 12 ciutats en 15 dies
- Kamakura
- Osaka
- Himeji
- Hiroshima
- Miyajima
- Kobe
- Takayama
- Nagano
- Matsumoto
- Karuizawa
- Obuse i Ueda
- Tokyo 1 – [Part 2] – [Part 3] – [Part 4]
La primera albada
El sol surt a Japó a les 4.30h de la matinada, i ho sé perquè a aquella hora estic desperta patint els devastadors efectes del jet lag. L’habitació de l’hotel és petita, però com totes, disposa d’allò necessari perquè l’estada sigui confortable, encaixonant cada objecte en els racons més inversemblants. Faig una ullada al pijama japonès que porto posat i que sempre et trobes ben plegat sobre el llit a tots els hotels del país amb una petita figura d’origami a sobre. Una cosa menys per dur a la maleta.
Les primeres llums del país del sol naixent travessen la reixa de la finestra de la 9a planta i descobreixen la roba bruta escampada pel terra. Aprofito per recollir una mica l’habitació i per anar al lavabo i espantar-me en el moment que m’assec a la tassa, ja que de seguida fa el seu desplegament sonor de cascades i rius per ajudar-te en les teves necessitats. Premo l’”stop” i penso que ja em dedicaré més tard a experimentar amb tots els altres botons dels vàters del futur.
L’hotel que hem triat es troba a la ciutat de Fujisawa, tot i que no és el lloc que tenim pensat visitar. On volem anar és a Kamakura, una dels emplaçaments budistes més importants del país, però allà l’allotjament és caríssim i des de Fujisawa hi pots arribar en 20 minuts de tren. Com sempre, la clau de tot i encara més al Japó, és tenir una bona connexió per arribar als llocs.
La panxa no triga a protestar. Per sort, a les 6:30h del matí ja comencen a servir l’esmorzar, així que baixem al menjador amb els nostres tiquets de paper que hem d’entregar a l’entrada agafats amb les dues mans i amb una lleugera reverència mentre ens reben amb un estrident irasshaimase! (benvinguts!). En el buffet hi ha el típic esmorzar japonès, per tant, no hi falta el peix sec, l’arròs, la sopa de miso, els yakisoba i ous remenats endolcits. Cert, no és el que ens ve més de gust a primera hora del matí, però la veritat és que quan t’acostumes a una mica de sopa calenta i salmó fred, t’adones que senta molt bé i et dóna l’energia necessària per començar el dia sense sentir-te gens pesat. Encara millor si t’ho pots combinar amb una mica de pa, melmelada, una espècie de iogurt natural i una tassa de cafè aigualit. Avís als cafeters: el cafè al Japó no és gaire bo i a més, és caríssim! Si teniu necessitat imperiosa de cafeïna, hi ha la opció del te o d’agafar cafès de màquina o en supermercats per emportar.
El temple dels infants perduts
Ens dirigim a l’estació de trens locals per agafar la línia Dentetsu de l’Enoden Electric Railway i baixar a l’estació de Hase per visitar els temples més destacats de la regió de Kamakura.
Kamakura és un poble coster freqüentat al llarg de la història per artistes i escriptors que guarda fina a 19 santuaris sintoistes i 65 temples budistes, a més dels dos monestirs zen més antics de Japó. La religió budista es va fundar a l’Índia i va arribar a les illes japoneses al segle VI a través de Xina i Corea. Des de llavors, s’ha convertit en la religió amb més adeptes del país juntament amb el sintoisme o “camí dels déus”, la religió nativa. De fet, la gran majoria dels japonesos són sintoistes i budistes al mateix temps, i van a resar a temples i santuaris en funció del moment de l’any, la festivitat o de les pregàries que vulguin fer.
És hora punta i de seguida ens trobem a l’andana de l’estació fent cua ordenadament amb desenes d’escolars d’uniformes impecables que esperen en silenci a que arribi el tramvia. Estar envoltats de tants adolescents i que regni tanta calma genera un punt d’inquietud curiós; a casa nostra seria una festa continua de crits, rialles i empentes. La disciplina per la que es regeixen els japonesos, tinguin l’edat que tinguin, influeix tant en el seu comportament com en l’últim dels seus cabells: tan nois com noies duen la roba immaculada i treuen mirallets per anar-se repentinat constantment i posant cada cabell al lloc que li correspon. Quan pugem al tramvia que recorre la línia de costa, alguns estudiants aixequen els ulls del seu mòbil amb timidesa per mirar-nos de reüll, dos gaijins (estrangers) d’ulls rodons que trenquen amb la seva monotonia matinal.
Baixem del tren i arribem a les portes del temple Hase-dera, un dels més encisadors de la ciutat i alhora dels més emotius, ja que només entrar et trobes amb centenars d’estàtues de Jizo, protector de les ànimes d’infants nonats i morts al poc de néixer, formant fileres i fileres de pedra silenciosa. Les estàtues han estat posades per pares que ploren la mort dels seus fills en avortaments o altres circumstàncies. Tot i que el significat és un pel macabre, al visitant no se li escapa la serenitat que transmeten els rostres de les petites estàtues vestides amb pitets vermells.
Seguim la visita i descobrim un temple fantàstic amb uns jardins que cal explorar amb calma una bona estona. Matinar val la pena per poder visitar un temple tan magnífic sense creuar-te gairebé amb ningú, mentre l’encegadora llum del matí perfila les seves formes. Algunes de les curiositats que s’hi poden trobar són una imatge de 9 metres d’un Buda Kannon d’11 cares fet de fusta tallada, o la Sala de Sutres, que en conté 17 en forma de cilindre i un 18è de fusta gegant per fer girar i aconseguir bona sort.
L’ambient zen es respira en cada ble d’herba, en cada font, en els arbres i camins de pedra, en els esglaons i les estàtues. La natura segueix el seu curs, tot el complex està en perfecte equilibri amb el bosc on es va construir. Racons amagats entre matolls i camins on s’ha d’aturar la vista un moment per descobrir petites estàtues budistes somrients, làpides amb inscripcions i papallones com el palmell de la mà.
Pe rematar la visita, des de la part alta del temple es tenen unes vistes impressionants del mar i la ciutat amb un sol que crema la pell a les 8h del mati.
Recomanació: Si en el vostre viatge teniu pensat visitar diferents temples, en el primer de tots heu de comprar una llibreta de segells o shuinchou. Aquesta és una llibreta de tapa dura, paper resistent a la tinta i plegada en forma d’acordió on es van col·leccionant els shuin (segells) de cada temple i santuari que es visita. Les venen en les casetes on es troben els kannushi (monjos/sacerdots) que s’encarreguen d’estampar amb tinta i pinzell en la teva llibreta el segell d’aquell temple indicant el seu nom, el nom de la deïtat i la data de la visita, a més del teu nom o d’alguna petita pregària. Tots els segells són diferents i tots tenen un preu de 300 iens que es destinen al manteniment del recinte. Aquest acabarà sent el nostre millor souvenir de Japó: una llibreta desplegable on tens impresa la ruta de temples del teu viatge a través de petites obres d’art en forma de kanji.
El Gran Buda i una ruta interminable
La següent visita és el temple Kotoku-in per veure el Daibutsu o Gran Buda de bronze de 13,35m i 93 tones que s’alça magnífic i en repòs com la mítica icona de Kamakura. Des de fora ja és impressionant, però el que desconeixíem és que el buda té una obertura lateral per on es pot accedir al seu interior. Que sigui tan sagrat no impedeix als japonesos que puguis entrar a tafanejar les entranyes del mestre del nirvana.
Com som uns motivats, per anar a la zona de temples de Kita-kamakura decidim agafar la Ruta del Daibutsu en comptes de recular i anar a buscar de nou el tramvia que et deixa al centre, que és el que fa la gent normal. La ruta que fem és una que per força t’acosta a la il·luminació, perquè com no vagis amb calçat de trekking pots veure les estrelles a través dels peus. És una excursió de senderisme a través dels boscos amb pujades i baixades i un grau d’humitat elevat que t’endinsa en la natura allunyant-te de la civilització. Es recomanable, però amb energies i provisions d’aigua i menjar.
El millor d’aquest camí és que et condueix a un santuari ocult a la muntanya, el Zeni-Arai Benten, dedicat a la deessa de la música i les arts. S’accedeix travessant un túnel sota la roca d’on sorgeix el santuari ocult. Sort que en la gran eficiència japonesa sempre pensen a posar uns lavabos i màquines expenedores a tot arreu, fins i tot en un temple amagat sota un penya-segat. Els visitants renten els seus diners en un llac subterrani a dins d’una cova perquè es diu que dupliquen el seu valor.
I per últim, el sintoista
Ens dirigim a l’estació de Kamakura per descansar i fer un mos. Estem morts de gana i encara tenim un bon tros per arribar-hi. Un cop allà, agafem el carrer Komachidori que connecta l’estació amb el santuari Tsurugaoka Hachimangu, i en un restaurant devorem dos bols de katsudon, porc arrebossat en un bol d’arròs.
Aquest és el carrer comercial principal de la zona de Kita-kamakura, ple de botigues d’artesania, restaurants, cafeteries i botigues de records. Mentre els passejants pendulen a costat i costat, els enormes corbs negres planegen sobre els seus caps entre crits sinistres buscant restes de menjar. Japó no té coloms, només corbs de mirada ferotge que contrasten amb el verd dels arbres i el vermell dels temples.
Arribem al santuari sintoista Tsurugaoka Hachimangu, uns dels més coneguts dedicat a Hachiman, un dels déus de la guerra i els samurais. Hi ha bastanta gent, però és fàcil trobar un moment de pau si t’endinses en els camins que s’escolen darrere els edificis del temple. Senders amb banderes, ponts de fusta, llacs i toriis (portes) vermelles que et porten als altars d’altres kami (déus) que també s’allotgen allà.
De tornada cap a Fujisawa, ens adonem que ha estat un dia esgotador i que si seguim visitant tantes coses en una sola jornada, no arribarem vius al final! Decidim prendre-ho amb més calma al dia següent, uns segons abans de caure rendits sobre el llit.
Alexandra Cantos
Entre mars i muntanyes
