Adéu a l’Espanya que va assassinar a Lorca

A l’agost de 1936 l’Espanya colpista va assassinar a Federico García Lorca. La guerra començava matant a un dels grans exponents de la cultura. Lorca era un intel·lectual, un demòcrata que no creia en la frontera política ─quan el van detenir, estava amagat a casa de Luis Rosales, poeta falangista─ i, actualment, un dels escriptors espanyols més traduïts mundialment. Amb el seu afusellament, però també amb la mort de Miguel Hernández a la presó o amb l’exili d’Antonio Machado i el de tants altres intel·lectuals, la cultura va ser aniquilada a Espanya. A dia d’avui, aquesta força cultural no ha estat recuperada.

El llarg malson de la Guerra Civil i el franquisme no pertany al passat, encara que alguns s’hagin atrevit a sentenciar el contrari a tots aquells que han alçat la veu a favor de la memòria històrica. Avui en dia recollim els fruits que aquell període va sembrar. Poc més de quaranta anys han passat des de la mort del dictador, ni una generació, massa poc temps per a poder afirmar que Espanya és una democràcia plena, si és que realment algú entén el significat d’aquest confús terme el qual, per descomptat, no passa només pel fet d’escollir als nostres dirigents cada cert temps. Durant el franquisme, el Ministeri d’Informació i Turisme de Manuel Fraga va popularitzar un lema per atraure als estrangers: Spain is different! Certament, es pot dir que Espanya marca la diferència en molts aspectes. Va ser una de les dictadures més llargues d’Europa ─juntament amb Portugal─ i el seu cap d’Estat, Francisco Franco, va morir plàcidament al llit. Però la major distinció recau en el que va venir després. Espanya no podia seguir sent una dictadura a causa de l’aïllament internacional a la qual va ser sotmesa, és llavors quan Franco diposita la seva confiança en el llavors príncep Joan Carles i el nomena cap d’Estat. Espanya emprenia l’aparent camí democràtic amb la culminació de la Constitució de 1978. Els vells dirigents franquistes es van reciclar en demòcrates perquè ningú estava disposat a abandonar el poder i, per tant, els seus privilegis. Espanya es va diferenciar d’altres països perquè no hi va haver depuracions polítiques ni institucionals, el que no ens permet sentenciar amb fermesa que el vell règim va desaparèixer un cop acabada la Transició. Els actors que es van dedicar a passejar pel nou escenari democràtic eren personatges com Adolfo Suárez, un arribista que va agafar el timó polític, Rodolfo Martín Villa, Pío Cabanillas i Manuel Fraga, entre altres. Aquest últim va refundar el Partit Popular al 1989, força que actualment ens governa.

L’autoritat que avui condueix l’Estat espanyol és hereu directe del franquisme

No només pel passat sinistre del seu fundador, sinó per les seves polítiques avaladores del règim: durant quatre anys consecutius el govern de José María Aznar va finançar la Fundación Nacional Francisco Franco, Mariano Rajoy va reduir a cero el pressupost per a la Llei de Memòria Històrica de Zapatero, es va tancar la Oficina de Víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura, es va establir un control sever de les iniciatives dels familiars de les víctimes al·legant que les seves accions suposaven un risc per al revifament de velles ferides i confrontacions de la població civil, es va impedir la restitució dels diners que el règim va confiscar als republicans, s’està dificultant de forma sistemàtica la feina de la jutgessa argentina encarregada de la querella interposada pels familiars dels assassinats, el vergonyant Valle de los Caídos segueix resguardant els fèretres de Primo de Rivera i Franco mentre les restes de milers de republicans segueixen en fosses comunes, el portaveu del Partit Popular es va atrevir a declarar que les famílies de les víctimes només se’n recorden dels seus éssers estimats quan es concedeixen subvencions per a les exhumacions… i així fins a un llarg etcètera d’actuacions i declaracions que no constitueixen altra cosa que greus burles cap als ciutadans que governen.

El tret que va matar a Lorca, al qual seguirien milers de ciutadans espanyols, va dinamitar també la cultura democràtica. Hem viscut des de la Transició immersos en l’absurd joc del bipartidisme i, també, en l’aberrant manipulació dels mitjans de comunicació oficials els quals, per exemple, no han explicat mai que els presos polítics no van deixar d’existir amb la fi del franquisme i les tortures a les comissaries, tampoc.  

Aquests són alguns dels episodis que s’han produït a la nostra democràcia: Pepe Rubianes i Albert Om declaren davant un jutge per haver, el primer, atacat la unitat d’Espanya, un adolescent català, Èric Bertran, és acusat de terrorisme davant l’Audiència Nacional per enviar una sèrie d’emails a conegudes cadenes de supermercats exigint l’etiquetat en català, acusen i empresonen un grup de joves ─fets que es retraten al documental Ciutat Morta─ per a tapar una negligència policial i política, provocant el suïcidi de la jove Patricia Heras, detenen als membres d’una companyia de titelles que es dedicava a fer funcions infantils, multen al cantautor Albert Pla per arremetre contra un partit emergent, l’actor i activista Willy Toledo no pot treballar a Espanya per dir les veritats del present sistema repressiu, l’estudiant Cassandra Vera és condemnada per l’Audiència Nacional per tuitejar acudits sobre Carrero Blanco, els humoristes el Gran Wyoming i Dani Mateo declaren per una denúncia interposada per l’Asociación en Defensa del Valle de los Caídos… Aquests són només alguns casos que demostren que el sistema polític, policial i judicial no estan disposats a abandonar el ferotge esperit repressiu del règim. La ruptura amb l’Espanya franquista mai va tenir lloc.

- Publicitat -

Els esmentats atacs a persones individuals, a alguns ens han estremit, altres han mirat cap a una altra banda, però recentment la població civil s’està adonant de la vertadera cara de l’actual sistema polític espanyol. El divendres 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va declarar la independència en forma de república després d’una llarga travessia on el govern encapçalat per Mariano Rajoy va refusar en tot moment accedir al diàleg. Però el dia 1 del mateix mes es va produir un fet que moltes persones van comparar amb la manera de fer en temps passats. Les al·lusions a la repressió exercida per la Guàrdia Civil, que molts creien superada, han estat freqüents en aquestes últimes setmanes. El què s’està donant és un atac desmesurat contra un govern que va decidir convocar un referèndum per decidir el seu propi futur, recolzat per gran part de la població. És ara quan ens adonem que potser hagués convingut mirar una mica més al passat, sense pensar que els esdeveniments que ens narraven els nostres avis sobre la Guerra Civil i el que va venir després, eren batalletes de gent gran, sinó que era el passat que tornaria a ressorgir degut a la descarada continuïtat del franquisme en les institucions de la democràcia.

El 155 ha despertat la fera

Amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució sobre Catalunya, el govern del Partit Popular ─amb l’aprovació del PSOE i partits més joves, però igual de reaccionaris─ està despertant la fera que portava a dins des de la fi del període franquista i que durant els últims quaranta anys rugia amb menor intensitat. El sistema repressiu espanyol ha empresonat a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, líders de dos de les principals organitzacions a favor del referèndum i la independència catalana, també al vicepresident Oriol Junqueres, Carme Forcadell i quasi la totalitat del govern presidit per Carles Puigdemont, a més, també hi ha diversos detinguts per haver agredit a la policia durant els fets de l’1 d’octubre. Veurem quin futur li espera a un poble envejable per la seva capacitat d’organització social pacífica, quan han estat tants els atacs a la seva autonomia i el menyspreu cap a les seves decisions per part d’un govern central que insisteix en seguir boicotejant a aquesta important regió, des de fa uns dies, esdevinguda en república independent. Coneixent el curt temps de durada que se li concedeix a les repúbliques i advertint les noticies d’última hora sobre la brutal censura exercida sobre el govern i la població catalana, pronostico un futur més que amarg.

Les restes de García Lorca, com les de tants altres, segueixen esteses en una carretera andalusa, només espero que no s’obrin més fosses per llançar a aquells que un dia es van revelar contra l’ordre i la legalitat establida en una Constitució contaminada pels aires del vell règim. Catalunya ha decidit dir adéu a l’Espanya que va assassinar a Lorca, la que va enviar als intel·lectuals a l’exili o a la mort i la que es va emportar la cultura democràtica que mai va tornar.  

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca