El passat 25 de novembre vam celebrar el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones. Fa uns anys parlàvem de “violència de gènere”, després de “violència masclista”, i ara hauríem de parlar de “violència patriarcal”.
La violència contra les dones no són esdeveniments aïllats, ni casuals, sinó que se sostenen sota un sistema patriarcal que no només els propicia, com també els normalitza i banalitza.
El patriarcat és un sistema de dominació masculina que s’estructura en l’àmbit familiar, social i polític, i que exerceix el seu poder a través de l’opressió sobre les dones. Les formes de violència i opressió més evidents són les agressions físiques i verbals. Aquestes, molts cops són la conseqüència final d’un seguit d’actituds i conductes masclistes normalitzades. Però també hem de tenir en compte altres formes de violència, com l’econòmica, la social o la simbòlica.
En l’àmbit de la salut, i més concretament, en l’àmbit de la salut maternal, el patriarcat es fa notar. Hem normalitzat de manera espantosa la violència obstètrica. I és clar, la següent pregunta que ens faríem seria: què és la violència obstètrica?
Ens referim a violència obstètrica quan parlem de la violència física o simbòlica que s’exerceix contra les dones en l’àmbit de la salut sexual i reproductiva, és a dir, que envolta moments com l’embaràs, el part, les revisions ginecològiques o les consultes sobre salut sexual entre d’altres.
A Catalunya ens queda molta feina per fer en aquest àmbit. L’autoritarisme de la figura dels metges ginecòlegs (generalment homes) influeix encara molt a l’hora de definir protocols i procediments que implícitament són violents. Per exemple, segons les darreres dades de l’Organització Mundial de la Salut entre 11 mil i 15 mil dones pateixen cesàries injustificades a Catalunya. La mateixa OMS adverteix que no hi ha justificació per taxes superiors al 10-15% de cesàries a escala poblacional. I l’any 2013 a Catalunya superàvem el 30%. D’aquí que associacions com “Dona Llum – Associació Catalana per un Part Respectat” faci una denúncia social d’aquest i altres fets tan rellevants.
Un part no respectat és violència obstètrica
Malauradament molts cops es tracta a les dones embarassades com si no tinguessin opinió, drets o capacitats, i s’arriba a vulnerar el “pla de part” en alguns casos.
Un altre exemple el trobem en la pràctica d’episiotomies. L’episiotomia és un tall de la carn i els músculs de la vagina que facilita l’expulsió del nadó. Doncs bé, quan es fa sense justificació mèdica, i sobretot, sense consentiment de la mare perquè no se la informa, no deixa de ser una mutilació.
Podríem reflexionar sobre molts esdeveniments que envolten el moment del part. Ens hauríem de preguntar per què parim estirades, en llits incòmodes, en sales que semblen (i a vegades ho són) quiròfans, sota la mirada de personal que no s’ha presentat, per què ens lliguen a un sèrum que ens impedeix la mobilitat, per què no ens qüestionem la medicació que ens posen, ni les maniobres que ens practiquen, ni els instruments que utilitzaran.
Amb això no vull dir que no hi hagi vegades que tot això calgui, i a més calgui de forma urgent. És innegable que una cesària pot salvar una vida, o dos, o tres. És innegable que a vegades cal una episiotomia, com és evident que hi ha embarassades que precisen medicació pel bon funcionament del part o pel bon desenvolupament del nadó un cop neixi. Quan parlo de reflexionar, ho faig en el sentit positiu, en el d’empoderar-nos com a dones del nostre cos, especialment durant l’embaràs, el part i el post part. De ser crítiques amb tot allò que hem normalitzat. I no penso que sigui fàcil, de fet els missatges que rebem entorn d’aquests temes, ja sigui a través de les pel·lícules, o ja sigui perquè socialment s’han establert així, són dolorosos, dramàtics, estressants, instrumentalitzats, sorollosos, i fins i tot sagnants. Només heu d’imaginar una dona parint en una sèrie i entendreu el que us dic. I de fet, tot forma part d’una estratègia (patriarcal) de fer-nos creure que les dones no podem parir per nosaltres mateixes, com seria natural, sinó que ens calen homes estudiosos del nostre cos per fer-ho.
D’altra banda, per no centrar-me en l’àmbit maternal, és violència obstètrica també quan una dona jove va a buscar la “pastilla de l’endemà” i rep un discurs patriarcal i paternalista que la qüestiona, avergonyeix i culpabilitza.
No ens hem parat a pensar en les conseqüències que poden tenir tots aquests actes violents. O com a mínim, no de manera col·lectiva. Hi ha mares que es poden veure abocades a patir una depressió post part perquè han viscut el part de manera traumàtica. I es parla que poden haver-hi nens i nenes amb trastorns de salut mental perquè van néixer patint l’estrès d’un part no respectat.
Michel Odent diu que “Per canviar el món abans s’ha de canviar la manera de néixer”, i no li falta raó. Jo, però afegiria que cal entendre la violència obstètrica com a una forma més de violència envers les dones, i que per tant cal canviar també el sistema patriarcal.
Alba Saladie. Sóc estudiant d’últim curs d’Infermeria. Apassionada per tenir cura de les persones i les seves necessitats. Abocada en tenir cura de la societat, i quina millor manera de fer-ho que des del feminisme.