La Cordillera: Ricardo Darín brilla a un thriller desigual

[CONTÉ SPOILERS]

Ja fa més d’una dècada que ens arriben pel·lícules molt interessant des d’Argentina. La bona acollida de títols com El mismo amor, la misma lluvia (J.J. Campanella, 1999), Nueve reinas (F. Bielinsky, 2000), El hijo de la novia (J.J. Campanella, 2001), No sos vos, soy yo (Juan Taratuto, 2004), El secreto de sus ojos (J.J. Campanella, 2009), Un cuento chino (Sebastián Borensztein, 2011) o Relatos salvajes (Damián Szifron, 2014) han demostrat com de bé es resol la cinematografia d’aquest país. Ara és el torn de La cordillera, tercer llargmetratge de Santiago Mitre (Buenos Aires, 1980). Un thriller dramàtic que planteja el doble dilema familiar i polític que pateix el president argentí Hernán Blanco (Ricardo Darín) durant una cimera llatinoamericana als Andes xilens. Durant els dies on té lloc l’esdeveniment, les pressions polítiques i emocionals colpegen al Presidente de la Nación establint-se dues trames paral·leles on la primera acaba superant amb escreix l’interès de la segona.

D’una banda se’ns presenta un president de perfil baix, catalogat com un home corrent – ben allunyat del perfil Kirchner per fer-nos una idea –, el qual té un passat com a governador a una província a l’interior del país, La Pampa. Ara, al capdavant del govern i amb l’ajuda dels seus ministres i assessors entre els quals destaquen Érica Rivas i Gerardo Romano, s’enfronta a una cimera cabdal per revalidar les aliances petrolieres amb el president brasiler Oliveira Prete (Leonardo Franco). El desenvolupament de la trama política és reeixida, plena d’amagatalls pactistes i estratègies geopolítiques que generen un alt voltatge dialèctic. Al citat president de Brasil, capitost del petroli davant del qual tots han d’acotar el cap, cal afegir el president mexicà a qui dóna vida el reconegut Daniel Giménez Cacho qui és l’única veu dissonant a l’acord imperant. El pressing que rep des de l’Uncle Sam el farà reunir en privat amb Darín per fer trontollar amb ofertes la seva aliança amb Brasil protagonitzant una de les millors seqüències del film. De fet, l’allargada ombra dels Estats Units sobre els territoris d’Amèrica central i del sud acaba personificant en la intervenció de Christian Slater fent d’emissari de la Casa Blanca per manipular amb suborns les decisions d’Argentina. Així doncs, els off the record i els tripijocs de l’alta política per aconseguir sempre el millor benefici econòmic d’aquells que mouen els fils esdevé la part més notable de La cordillera.

Lacordillera

D’altra banda, la subtrama de la filla (Dolores Fonzi) és tot el contrari. Parteix del xantatge que pateix Darín pel seu gendre vinculant-lo a un cas de corrupció raó per la qual Darín recórrer a la seva filla Marina per solucionar-ho. En canvi, el que es troba és amb una pertorbadora presència amb quadres depressius que necessitarà teràpies d’hipnosi per superar el tràngol. Aquestes sessions del psicoanalista (com no tractant-se d’un film argentí), però serviran per exorcitzar el fosc passat d’assassí del president que la filla desvela gràcies a visions inquietants. És una línia feixuga i resolta a corre-cuita on l’entremat polític es veu afectat i afecta la cinta en general. No obstant això, no és gens menyspreable la seqüència al cotxe on canta amb el seu pare tots els eslògans de campanya fent mofa i befa de com utilitzaven el seu cognom.

- Publicitat -

Cal mencionar que després que l’italià Toni Servillo interpretés polítics a Il divo (Paolo Sorrentino, 2008) i Viva la libertà (Roberto Andò, 2013), ara li arriba l’oportunitat a un altre gran actor com és Ricardo Darín. El porteño se’n surt en aquest moderat paper on comparteix protagonisme amb l’espai escollit per al rodatge. La serralada andina és l’indret idoni per realçar el caràcter de suspens que marca la cinta. Una psicogeografia que es comunica mitjançant cims nevats i solitàries carreteres amb corbes que apareixen com meandres d’un riu. Joc visual que remet inevitablement a l’ús fet per la primera temporada de True Detective (2014) o l’espanyola La isla mínima (Alberto Rodríguez, 2014) amb Louisiana i las marismas del Guadalquivir respectivament. En definitiva, una pel·lícula desigual que es podria muntar amb les dues trames separades i en resultarien dos arguments i guions ben diferents l’un de l’altre.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca