Aquella nit em van tocar dos homes.

A un m’hi vaig aferrar com a la vida, fins que ens vam desgastar tots dos, i a l’altre, les meves ganes de sobreviure, el van empènyer lluny de mi.
Esquinçada tot jo. Vaig morir, i renéixer en una altra. Fragmentada, primer com si fos un paper de vidre, que poc a poc vaig anar llimant, fins que en va sortir la que sóc ara.

Fou el primer cop a la vida que vaig tenir una premonició.

Mesos més tard, vaig intentar de fer-li-ho entendre al terapeuta, però només va servir perquè omplis les seves notes de gargots, i alcés diversos cops les celles.

En ell, tampoc NO hi vaig trobar consol.

Vam provar també amb la hipnosi. M’entossudia a recordar. I dins els narius, encara, l’olor de les baranes rovellades d’òxid blau de l’ascensor de casa els pares, i a la boca resseca, el gust amarg i sord del terror.

Havia fet aquell camí una infinitat de vegades, però aquella nit tenia por. Tu t’entestaves a voler acompanyar-me. Jo interpretava el paper d’alliberada, dona valenta, les mans ressuades, però amb un fil de veu, et deia que NO. Volia anar sola.

Al taxi ja em rodolaven les llàgrimes. Va ser un comiat de mi mateixa, lent, fet sense presses, i silenciós; i quan el vaig trobar a ell al portal, ja l’esperava.
Les claus a les mans, tremoloses, cercant el forat del pany, que no entraven. No sé com vaig gosar de parlar-li.

-Tu no vas al pis que dius.
Dins el meu cap, un eco constant: “Tu no hi vas… A quin pis vius?”

Coneixia a cada un dels veïns de l’escala.

Picant l’ascensor, el cervell embogit; jo era un animaló acorralat.
Intentar calcular la distància fins a la porta, pujar corrents les escales, cridar fort. Voler desmaiar-me, i caure, i no ser-ne capaç.

–Bona nit.

I una mà que m’aferrava el braç, i en girar-me, ferir-me els ulls la brillantor d’una navalla.
No, si us plau. Si us plau. NO. No, per favor.

I de cop, la llum fou negra.

Em van tocar dos homes, aquella nit.

Mentre el primer dormia, els ulls clucs amagant el blau, sentint encara la meva olor dels disset anys; l’altre s’escapava, fugisser i covard, sense fer fressa, dins d’uns mocassins de color marró, i una samarreta rosa. No tenia rostre.

Quan obriren la porta, jo bressolava un monyó de roba contra el meu pit.

Nua, morta, i ressuscitada. Ja no era jo, qui picava aquell timbre de matinada.

Ma germana, “fill de puta” (i quina ironia d’insult), corrent, xisclant, abocant- se avall a la barana.

Vaig fregar-me fort la boca mentre sentia el pare, que parlava en castellà.

La visita, uniformada, i amb cap tret d’humanitat, va guiar-me fins a uns seients de plàstic, i allà vaig quedar arraulida, rere d’un vidre, fosc i opac.

Empresonada.

On anem? Només tinc por. A qui li dic? Perquè NO somriuen?

I després una recepció blanca i sense caliu: “Però vejam, a tu t’han violat o NO?

NO sé res, no sé qui sóc. No tinc veu. Vull tornar a casa, però ja no tinc casa, i ara tampoc tinc cos. Estic embotida dins la carcassa d’una estranya.

M’he tornat pedra! No ho veieu? Quin mal el cor. Doneu-me una pastilla que em recompongui els trossets d’ànima. Per favor.

Les cames a la llitera tenien vida pròpia, no podien examinar-me, i jo els demanava a les metgesses PERDÓ.

D’això ja en fa una eternitat, i alhora, aquella noia (que també era jo), m’entendreix com si fos ara.

22 anys després, ja no demano perdó. Només n’ha quedat la por a la nit, i una necessària, neta, i justa ràbia; que em fa dir cada dia, i constantment:

ESCÒRIA, escolteu bé: NO podreu mai dels mais, amb la força que tinc ara!