La millor manera de fallar

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

No sé quantes vegades ha sigut anunciada la mítica mort de la Pintura, però tinc la sensació que sempre que s’ha fet, ha resultat que estava de parranda i no pas morta. De fet, podríem parlar que totes i cadascuna de les sentències que s’ha fet en aquest sentit no són altra cosa que un sonor i pompós fail: un xut a cinc metres de la porteria sense porter que pica al pal, un intent de girar una truita en l’aire i deixar la cuina feta un fàstic o el fet d’intentar provar un para-caigudes saltant de la Torre Eiffel i que no s’obri. I el més calent és a l’aigüera, perquè resulta que la Pintura pot nodrir-se i créixer a partir, fins i tot, d’això; precisament és el que en Jan Monclús i en Marc Badia fan a l’exposició Let me die alone but please film it que es pot veure fins al 24 de novembre a la Fundació Arranz-Bravo.

Aixoplugats pel comissariat de Jordi Antas, Badia i Monclús parteixen conceptualment del fail i es passegen per les fronteres de la pintura i tot dissimulant, amb un sentit de l’humor mordaç i irònic, les desplacen fins a expandir-les i annexionar el text i l’objecte al seu discurs pictòric. Des de pales de ping-pong a llenços on la imatge és pur text – i obres on totes dues coses es barregen – el que sobta per sobre de tot és la unitat visual del conjunt d’obres exposades; realment fan arribar a pensar que algú totalment aliè al context dels dos artistes (en altres paraules, algú que no els segueixi a Instagram) pugui creure que el que està veient és una exposició d’obra d’un únic creador.

Tot plegat, entre escultures i instal·lacions, passant per pintures de totes les mides, mentre transites l’exposició tens la sensació d’entendre – potser més aviat de sentir – un posicionament per part de l’artista i una anàlisi de la seva situació. En última instància, Let me die alone but please film it, no és altra cosa que un empatx d’imatges, de textos i sensacions que deixa un agradable regust a assaig i a reflexió un cop acabada la ingesta visual. Tanmateix aquesta agradable sensació, una mena de dolçor àcida al paladar, contrasta amb una realitat més aviat amarga i fins i tot hostil; la vida de l’artista és moltes coses, però sovint no és senzilla, i en Marc i en Jan no són pas l’excepció. El que marca la diferència aquí és la manera en què tots dos passen aquesta mescla entre el present, la concepció del fracàs per l’alambí de l’art per acabar-ne destil·lant una exposició com la que ens ocupa.

El que és més evident de tot plegat, però, és la comunió intel·lectual i artística que demostren en Marc Badia i en Jan Monclús; probablement el fet de ser companys de taller hi influeix molt, però es pot sentir en l’aire de la sala que en aquesta mostra s’ha donat una connexió que és difícil de trobar entre dos creadors i que mereix molt la pena de ser vista. Un bon – o potser no tant – dia, Samuel Beckett va parir la ja mítica frase “Fail again. Fail better” (Falla de nou. Falla millor). Probablement aquesta és una bona clau per entendre la perquè la Pintura es resisteix a morir: simplement potser no pot fer-ho i està condemnada a fallar eternament. Però això no impedeix pas que no es pugui fallar millor. De fet, Let me die alone but please film it és una altra manera de fallar, una de les millors possibles.