Què fer? Una tarda d’activisme i CDR

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Les hores passen. El cel és gris, l’aire fred i clar. Què hem de fer? Aquesta pregunta assola grups de WhatsApp, converses, intel·ligències. Tot flota i amb en Marc anem a la plaça de Sants. Hi ha una enigmàtica convocatòria de manifestació. Universitats per la República ens ha citat allà. Tenim clar que anirem a l’estació de Sants. No hi ha prou gent. Els membres dels diferents comitès truquen als altres, baixen columnes, apareix la gent. L’avantguarda agafa la carretera de Sants cap al mar, giren per anar a la plaça Osca, s’encabeixen al carrer de Premià. Hi ha dispersió, han de seguir junts per entrar en bloc a l’estació. Les quatre o cinc furgonetes de la Policia Nacional intimiden, no frenen. La manifestació agafa pas de marxa, comença a fer passes molt ràpides, veig en Jordi Vives corrent, tothom entra a l’estació, posen cinta adhesiva als controls de tiquets. Baixen a la via. La via de l’AVE pertany als estudiants.

Només hi ha un AVE preparat per sortir. Quaranta militants es posen davant de la locomotora. De l’andana 2 a la 5, les pertanyents a l’AVE, tot està ocupat. Hi ha certa tensió amb els maquinistes. Les rodalies funcionen perfectament. Els estudiants comencen a perdre el temps, hi ha noies intentant fer ioga, altres que es posen a beure, els periodistes són els primers a posar-se a fumar. La calor és sufocant. L’aire enrarit té un cert gust metàl·lic. El temps no passa. Semblem estar en un lloc fora del temps. Algú posa una estelada a un AVE aparcat, l’altre hi enganxa el logotip del seu partit. Ningú diu res, tothom parla. Els líders estudiantils estan capficats en controlar la massa que està a les vies, van amunt i avall. L’AVE Madrid-Atocha preparat per sortir està bloquejat.

L’aire corroeix el temps. Hi ha tensió davant l’AVE que ha de sortir. Diferents passatges surten dels vagons i a base de crits unionistes quasi peguen una noia, surt plorant. A mi em donen un cop a la mà i per sort no em treuen el mòbil. Els estudiants no volen que això vagi a més. L’AVE ha de marxar.

Els AVEs es paren entre Madrid i Barcelona. Entre Barcelona i Girona. No poden venir de França ni marxar-ne. Els estudiants volen que el retard dels trens es vegi a Atocha, com diu en Jordi Naya. Em poso a parlar amb diferents persones. Comentem que fàcil ha estat que cinc-centes persones puguin bloquejar les vies del tren, en un moment de màxima alerta antiterrorista. I és una cosa que s’hauria de plantejar. No hauria de poder ser tan fàcil. Ja sense jaqueta ni jersei, deambulo i ens dediquem a fer-nos fotos surrealistes amb les vies desertes i especular sobre el caos que estem creant.

- Publicitat -

El dia 8 de novembre era un dia de vaga en el que la gent ha treballat. Però paradoxalment no importa. Els CDR ha paralitzat el país. Han descobert el poder que tenen cent persones enmig d’una carreterra. S’ha tastat l’organització i s’ha practicat una gimnàstica revolucionaria. Un test d’estres que ha provocat el nombre de talls i carreteres més gran en una vaga.

Això fa que a les 6.50 i amb el Comitè de Defensa de la República hagi pogut tallar la ronda de Dalt. A l’altura de la carretera de Vallvidrera. Al matí s’ha provocat el caos total. Els voluntaris han aconseguit parar els país. Ara s’han de veure els errors i els encerts. El gran èxit d’aquesta vaga, és que a Figueres hi havia una cua de dotze quilòmetres de camions. Que els AVEs no han funcionat i que la violència ha estat anecdòtica. Els CDR han demostrat que poden controlar infraestructures d’una manera efectiva i que els seus voluntaris són capaços de resistir en una posició durant una llar període de temps. La nova República només s’aconseguirà si els CDR són realment eficients amb les seves tasques.

Ahir, la setmana passada, el dia 27 d’octubre l’independentisme es preguntava què fer. Què havien de fer? Defensar la República? Agosarat! Controlar els carrers? Radical! Aplicar la llei de transitorietat? Una quimera! Tot avui redimit. El resultat de la gimnàstica revolucionaria és satisfactori. Entrem en un nou model de lluita, ja hem deixat enrere la bella i simpàtica revolució dels somriures. Ara tothom es mor de ganes de saber on i quan actuar. Com sempre amb intel·ligència i lleialtat, i no-violència. Però potser s’ha de deixar de confondre la no-violència amb el papanatisme revolucionari.

L’aire corrosiu m’angoixa, no passa res. Els trens estan quiets i tothom crea souvenirs de Sants, es fa fotos, es continua bevent i fumant. Rumors de què venen mil, dos mil persones. També que la sortida és imminent. Davant de tantes disjuntives, vull sortir, prendre l’aire i beure un got de cervesa. Poruc de mi tinc por de sortir per la porta principal. Ho faig entre grans dubtes. Com més a prop de la gola del llop, més lluny del perill. Un gran mosso antidisturbis m’obre el pas. Surto. Per fi aire pur.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca