El cel és negre. Un mar de caps criden i guarden silenci. Sóc davant del Parlament aquest vespre de tardor. Avui ens han avergonyit, han rigut amb les nostres pèrdues i ens han depreciat. Han treballat sense descans fent tot allò que nosaltres no fèiem per vergonya. Ens han portat a defensar obvietats. Deu persones ja dormen en una presó estrangera. Hem sigut cívics i hem portat l’estat al límit. El cel negre ens porta a veure el nostre destí. Ens ensenya el nostre futur.
Avui ens han volgut esclafar, degradar, humiliar, s’han burlat de tot allò que consideràvem sacre. Ens han ultratjat. Han empresonat el nostre legítim govern i ens han emplaçat a votar sense cap mena de garantia uns comicis. El nostre president està en un incert exili. Al meu voltant tothom és debat entre la tristesa i l’acció. Hi ha timidesa en el crit, com si amb l’alè embrutéssim un estat. El clima és de desconcert. Ningú fa una passa cap endavant.
Parlo, escolto, no entenc allò que passa i davant del Palau de Justícia veig a grups insultar la Policia Nacional. Hi ha ràbia, hi ha ànims de venjança. Els policies somriuen. Tenen pistoles de goma. Formen en fila índia. El cel negre ens sobrevola. La inacció ens consumeix. Les xarxes s’omplen d’escenes poètiques. Uns homes que després de la casserolada treu el saxo i toca el cant dels ocells. Algú cita un bon poema. Tothom fa extensible la seva tristesa i la seva presencia a la manifestació. Davant de la Delegació del Govern espanyol hi ha seixanta persones.
Arribo a casa. El cel negre em persegueix per la finestra. Penso en els meus sentiments i no estic trist. Avaluo les meves accions. Només amb elles puc estar trist. La cosa pròpia d’un adversari és atacar el seu contrincant. Desbaratar els seus plans. Esmicolar les seves esperances. Entristir-lo i amenaçar-lo, alhora que fer-li fàcil la rendició. Per això no estic trist.
Abandonar-se a aquestes emocions és jugar en camp contrari. La solució a elles és molt fàcil. Només hem d’abandonar. Però llavors sentiríem la vergonya d’algú que ha tocat la llibertat, i sabent el seu gran pes l’ha deixat caure. El moviment independentista serà derrotat així.
Restar immers en un mar d’autoinculpació és fàcil. Però tenim un govern a la presó i una República que s’ha de fer efectiva. Què fer? Per fi hem arribat a la gran pregunta revolucionaria. Això ho hem de descobrir. La resposta la trobarem amb la unitat d’acció. Amb la mobilització intel·ligent dels joves i abandonant la idea que no podem fer les coses.
Els dies previs a l’1-O es va demostrar la gran efectivitat de la mobilització estudiantil. També la capacitat d’organització i servei dels quadres de les joventuts polítiques. Així com la mobilització massiva de la població. El nostre adversari és intel·ligent i actua com a tal. L’independentisme té una xarxa de Comitès de Defensa de la República per tot el territori. Té els intel·lectuals suficients per combatre totes les idees i generar resposta a cada embat. Només cal posar-ho tot en marxa. No utilitzar aquestes forces és admetre una derrota.
El cel sempre serà negre sobre nosaltres, ningú ens farà cas si no som un problema real. Les manifestacions es poden cronificar i perdre importància. Però si actuem tots junts. Si les joventuts polítiques actuen de forma coordinada amb Universitats per la República, si els CDR en són el braç executor. Si convoquem accions a l’altura dels greus fets que estan passant i donem resposta. Vencerem. Hem de treure a 10 persones de la presó, tenim una República per defensar i un estat que ens vol fer la guerra (però no la pot declarar). O ens fem dignes o acceptem que no sabem lluitar. Com diu Shylock; La maldat que m’ensenyeu la posaré en pràctica, i dolent serà que jo no sobrepassi la instrucció que m’heu donat.