El desig sota la teocràcia

Margaret Atwood mola. Ho sé ara, després d’haver devorat The handmaid’s tale (2017) sense masses objeccions a pesar de la terrible distòpia a la qual t’enfrontes com a espectadora. Mola també que HBO hagi apostat per produir una sèrie com aquesta, protagonitzada per Elisabeth Moss i escrita i dirigida principalment per un equip femení. I deia devorat, perquè tot i la cruesa d’algunes imatges, del rebuig inicial a haver d’enfrontar-te de nou a una sèrie més del tipus “tot anirà malament” –com podria ser-ho Black Mirror (2011)- és una ficció televisiva de qualitat, que sap jugar correctament amb els tempos, amb la veu narrativa, amb el maniqueisme dels seus personatges o ben mirat, per la falta del seu maniqueisme, fins i tot amb qüestions tan sensibles com la sexualitat femenina i l’amor romàntic.

Anem per pams doncs; som al futur i el món ha canviat. En aquest cas, per mala sort. És un d’aquells canvis que ningú voldria. Només una minoria privilegiada de parelles heterosexuals que no poden tenir fills, però que disposen del privilegi econòmic, moral, de classe, per poder tenir una criada que engendri el seu fill. Dones fèrtils en un món ja consumit, on no es fecunden nadons i els pocs que s’arriben a engendrar, moren durant el part. Una teocràcia que s’instaura precisament per restablir l’ordre natural de les coses i que de sobte, obliga a June (Elisabeth Moss) a convertir-se en una d’aquestes portadores de vida involuntàries, obligades. La vida de Boston, EUA, deixa de ser la que era de forma progressiva però accelerada, per a totes aquelles persones de carrer. De cop i volta una figura masculina s’instaura per tota la ciutat, enfundada en un uniforme negre i que es dedica a organitzar i controlar la vida civil. Mentrestant, ciutadans de totes les condicions es concentren per tal d’evocar la figura de Déu i la consegüent salvació de l’espècie humana. És important l’uniforme, perquè la direcció d’art i vestuari, aposta per fer entendre inequívocament a l’espectador, que sense estètica no hi ha missatge. Els colors i els uniformes impregnen la pantalla per simplificar allò ja de fet força evident: que els homes tenen tot el poder, que les dones d’aquests homes poderosos, no són més que l’intent de conservar la puresa i l’esperança de forma passiva, honestament elegants, i blanques. I per últim, les dones sota el poder del segrestador i violador, que serveix per complir una funció simplement reproductiva, però no ens n’oblidem, que implica sexualitat. Una sexualitat de vestidures vermelles i que curiosament el seu colofó és un barret blanc, que ens remet a aquells tocats flamencs i l’època de la Contrareforma. Si més no, em permeto jugar a les referències.

Johannes Vermeer, Lliçó de música interrumpuda, 1660
Johannes Vermeer, Lliçó de música interrumpuda, 1660

June és doncs, aquella protagonista accidental i que em sembla, l’antiheroïna per excel·lència. Aquella que en el tercer capítol, manté la mirada descol·locada, embogida, de qui no sap què fa allà, la mateixa de l’espectador, que encara s’està situant davant les imatges del caos organitzat. És maldestre, perquè no s’anticipa als esdeveniments, amb cinisme i fredor. És una tia a qui li han arrancat la filla de les seves pròpies mans, la millor amiga, el marit, la vida, la llibertat. I la teatralitat d’aquest nou món la supera. No sap qui és qui i la caga contínuament, no precisament des de l’humor. I com a bona antiheroïna, al llarg d’aquesta primera temporada, s’anirà adaptant a la rutina, a vegades amb veritables atacs de resistència, però amb la cadència de qui és víctima i supervivent, de qui vol arribar al final de cada capítol viva. I en aquest anar i venir de moments àlgids de rebel·lió i d’altres de submissió i temor, la June es fa una mica lliure dins aquesta pantalla. La seva habitació és seva i el seu cos, violat i colpejat, segueix sent seu. També el seu desig, i aquí arriba el millor d’aquesta història: la June està viva i destrossada per la idea d’haver pogut perdre per sempre la seva família. Una filla i un home al qui estima. La sèrie no passa per alt aquest fet, et regala gairebé un capítol sencer per explicar-te com es varen conèixer, com els seus inicis romàntics no van ser ni tòpicament romàntics ni dolorosos i com ambdós van construir la seva relació des de la recerca de la igualtat i amb les seves pròpies fissures. I així i tot, aquest amor pur, real, no la converteix en asexual. Com deia, el desig segueix sent seu i el seu cos també, i com es plantejava ja també a 1984, George Orwell, el sexe és l’última escletxa de llibertat i una forma de rebel·lió contra un sistema que ho controla absolutament tot. I June es passa la resta de la temporada follant.

No vull frivolitzar amb una ficció on es parla de l’ablació del clítoris, de l’homofòbia o el racisme inherent i que m’ha fet plorar de por, d’angoixa per l’empatia que es genera amb les seves protagonistes i que fa témer el pitjor de la nostra història patriarcal i la incertesa d’un futur, amb el que mai se sap. En un present on ens podríem creure que precisament perquè televisions com HBO estiguin emetent una sèrie com aquesta, tenim tota la feina feta. No voldria tampoc caure en l’error de pensar que això no és un producte i un producte mainstream, supervisat per la mateixa Margaret Atwood, però produït per homes i no des d’un col·lectiu independent, subversiu. Tanmateix, no puc deixar de celebrar aquest desig, aquesta sexualitat femenina, lesbiana o heterosexual despresa de la moralina clàssica, del maleit amor romàntic on només hi cap un home i la posterior culpa. Celebro que sota la sotana vermella de la June, el clítoris, la passió, la ràbia –diguem-li com vulguem-, sigui més fort que la pena. Que la June no senti culpa, quan tot el sistema li està dient que el seu cos i desig és impur, és la forma més clara de revolució.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca