El flirteig del moviment independentista modern amb la política: De Solidaritat a Junts pel Sí

Partint de l’article de la setmana passada sobre l’evolució de l’independentisme modern, aquesta setmana em proposo analitzar els flirtejos entre el moviment, partits polítics i notables.

Les tres agències polítiques: Notables, partits i moviment

Des de la ciència política analitzem tres modalitats d’agència política que interactuen entre si: notables, partits i moviments. Els notables son aquells individus que a traves dels seus recursos personals busquen influir dins del procés polític. Els partits són organitzacions formals d’interessos que agrupen persones que a través d’una estructura burocràtica i jerarquitzada pretenen influir dins del procés polític a través, principalment, de la competència electoral. Finalment el moviment és una organització informal de persones que busca influir dins el procés polític a través principalment de la mobilització popular.

Aquestes tres modalitats d’agència mobilitzen diferents tipus de recursos: Mentre que el notable pot utilitzar el seu patrimoni, contactes o carisma; el partit pot utilitzar finançament públic o la mobilització dels seus membres. Per la seva banda el moviment compta en gran mesura amb la força del nombre, en la dimensió xarxa informal de persones que es mobilitza. De la mateixa manera, les tres modalitats d’agència segueixen tempos diferents: En primer lloc el Notable segueix un cicle vital on mentre tingui recursos tindrà influència. Per exemple, Carlos Fabra i la seva família han sigut sempre notables en tant que han diposat dels recursos propis a una familia de cacics. En canvi Joan Laporta ha sigut un notable mentre la seva popularitat li ho ha permès. En segon lloc el partit segueix cicles electorals corresponents amb cada legislatura, on en cada elecció s’avalua el seu suport popular mitjançant el vot. A l’Estat espanyol, l’agència de partit és omnipresent dins la vida política a causa del fort pes que es va decidir donar a aquestes organitzacions durant la transició. Finalment el moviment segueix onades de diferents intensitats que es succeeixen al llarg del temps. Per exemple, podriem considerar el moviment estudiantil va viure una forta onada durant les mobilitzacions Anti-Bolonya, una petita onada durant el canvi de model al 3+2, i una nova forta onada en defensa de la democràcia després de l’assalt de la policia espanyola a la Conselleria d’Economia.

De la política de moviment a la política institucional: Els notables com a canalitzadors

Un cop definit ràpidament el marc teòric, vegem com han anat interactuant aquestes tres agències dins del moviment independentista modern.

Durant la fase pre-procés sorgeix un moviment entorn consultes populars sobre la independència de Catalunya. Com vaig descriure al darrer article, les diferents coordinadores locals s’agruparen, donant pas a l’anomenada “Coordinadora Nacional de Consultes per la Independència”. Destacades personalitats d’aquesta coordinadora foren, apart dels ja mencionats Lopez Tena i Uriel Bertran, Anna Arqué, Hèctor Lopez Bofill, Josep Manuel Ximenis (impulsor de la consulta a Arenys de Munt) o Jaume Renyer. Com també esmentava al darrer article, des de la mencionada Coordinadora va arribar a proposar una Iniciativa Popular i una Iniciativa Legislativa Popular per tal que el Parlament de Catalunya fes els passos adiants per celebrar un referèndum sobre la independència. Lògicament les dues propostes no van prosperar, i ERC no donà el vistiplau a les dues iniciatives, considerant-les poc madures (CiU era en aquell moment una coalició purament autonomista, per tal no calia que es justifiqués massa). Com a reacció Uriel Bertran, Hèctor-López Bofill i bona part del seu corrent crític dins d’ERC anomenat Esquerra Independentista, abandonaren la formació republicana (segona escisió en poc temps després de Reagrupament.cat). Aquest grup, juntament amb López Tena (ex-CDC), altres persones de l’entorn de la Coordinadora Nacional de Consultes per la Independència, i l’ex-president del FCB Joan Laporta, formaren poc després Solidaritat Catalana per la Independència.

- Publicitat -

El líder de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Joan Laporta, acompanyat pels altres membres de la candidatura / Pere Francesch
El líder de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Joan Laporta, acompanyat pels altres membres de la candidatura / Pere Francesch

En l’etapa pre-procés, veiem per una banda un moviment del qual en surt una elit de notables: Bertran, Tena i companyia. Per l’altra banda, trobem un notable, Joan Laporta, que apareix un cop acabats els seus dos exitosos mandats a la presidència del Barça. Tots aquests individus, altament influents dins de certs sectors de l’independentisme, decideixen fer el salt a la política institucional (tot i que alguns provenien de CDC i ERC), tot creant Solidaritat Catalana per la Independència (SI), coalició que al cap d’un temps es converteix en partit (de fet  en un primer moment Bertran i Tena van crear el seu partit, Solidaritat per la Independència, i Laporta creà la seva pròpia plataforma, Democràcia Catalana). Com a resultat, SI es presentà a les eleccions de 2010 amb el triumvirat de notables Laporta-Tena-Bertran. En conclusió, veiem com uns notables sortits del moviment, es colliguen amb uns altres notables per fer el salt a la política institucional, creant un partit ad-hoc. Certament alguns d’ells ja formaven o havien format part de partits polítics, però excepte Bertran, tots estaven a segona o tercera línia.

Com vaig explicar la setmana passada, l’etapa que anomeno procés, es veu marcada per la creació de l’ANC i les seves mobilitzacions massives. Tot i que personalment situaria la cresta de l’onada en la Via Catalana del 2013, es cert que el moviment s’ha mantingut extraordinariament actiu durant els darrers anys mitjançant una campanya de mobilització permanent. A partir del moviment, sorgeixen quatre notables, els i les presidentes de l’ANC i Òmnium Cultural: Carme Forcadell, Muriel Casals, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Aquesta vegada, la cooperació dels dos principals partits independentistes: CDC (ara PdeCat) i ERC, amb l’ANC i Òmnium, fan que les notables d’aquell moment (Forcadell i Casals) facin el salt a la política institucional mitjançant partits existents, que tot creant una estructura ad-hoc, Junts pel Sí, integren a les dues presidentes. En conclusió, veiem dues notables sortides del moviment, que son incorporades als partits existents mitjançant una plataforma ad-hoc: Junts pel Sí.

Carme Forcadell i Muriel Casals, en el seguiment de la nit del 9-N, en l'acte conjunt d'ANC i Òmnium Cultural al Born Centre Cultural de Barcelona / Núria Julià
Carme Forcadell i Muriel Casals, en el seguiment de la nit del 9-N, en l’acte conjunt d’ANC i Òmnium Cultural al Born Centre Cultural de Barcelona / Núria Julià

Les incògnites que ens depara l’etapa del post-procés de cara a la interacció entre moviment, partit i notables, són inexcrutables. En primer lloc puc assegurar un salt a la política institucional de Sánchez i Cuixart un cop surtin de la presó, tot i que probablement això no es produirà aviat. Podria preveure, en l’escenari d’unes eleccions autonòmiques convocades via l’artícle 155 una candidatura de “salvació nacional” composta per notables, o com anomenem normalment “de la societat civil”. Tanmateix el moviment post-procés, encarnat en els Comitès de Defensa de la República i Universitats per la República, encara està assolint el seu punt àlgit (que puc apostar que tindrà lloc els dies i setmanes posteriors a la declaració d’independència), i els possibles escenaris polítics futurs encara són múltiples.

Com a conclusió observem que tot moviment polític acaba fent en certa manera el salt a la política institucional per mitjà d’un notable: Lopez Tena, Uriel Bertran, Carme Forcadell, Muriel Casals (o Pablo Iglesias i Alberto Garzón en el cas Espanyol, tot i que el segon ja militava a IU),  sent integrat a la política de partits mitjnaçant la creació estructures ad-hoc (Solidaritat Catalana per la independència, Junts pel Sí o fins i tot Podemos). Lògicament és del tot simplista considerar que el moviment es sublima a la política institucional exclusivament per mitjà de notables, hi ha una gran part del moviment que es pot no veure representat per aquestes persones, o que bàsicament no creu en la política parlamentaria. El moviment és plural i divers. Tanmateix és important prendre en consideració i observar aquest fenòmen, que ve succeïnt de forma recurrent sobretot des de la mort dels partits de masses, on es pretenia unir en una sola organització les agències de partit i moviment.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca