Quina és la distància que separa Ferran Valls i Taberner—amb la seva «falsa ruta» de 1939—i Santi Vila? Cap.
Santi Vila, el míser de Catalunya, el traïdor a la República, és l’encarnació de l’esperit botifler català. És la línia de continuïtat d’una manera de fer, d’una manera de relacionar-se amb el poder colonial espanyol. És, simplement, l’arquetip de l’enemic intern que se’ns infiltra al cor del patriotisme per extirpar-nos el camí de la llibertat i mantenir el sotmetiment de Catalunya a canvi de les engrunes, les nostrades engrunes.
La dignitat significa aguantar, sempre aguantar i assumir fins la darrera de les conseqüències. Mentre Ferran Valls i Taberner escrivia la seva falsa ruta, o Santi Vila es prometia la traïció a canvi de les engrunes autonòmiques, molta altra gent arriscava. No són precisament gent de primera línia. Van ser molts els qui van anar a l’exili, van trobar la presó o la mort, o van patir diferents nivells i facetes de la repressió feixista. Són molts els qui avui han lliurat la seva existència a la causa de l’independentisme en detriment de la prosperitat de les engrunes a fi d’atènyer la prosperitat de la llibertat.
La desconstrucció d’un substrat botifler és tant Vila com, paradoxalment, Puigdemont. Fins que no demostri el contrari, el president de la simbòlica i quasi nonada República Catalana ha acabat sucumbint als estralls de les engrunes, al zigzaguejar de la improvisació, i a la imprecisió de les accions resolutives. Solament la piconadora colonial espanyola ens pot acabar fent bo en Carles Puigdemont que, d’ençà el 3 d’octubre no ha sabut gestionar cap instant de les conseqüències del referèndum. No ploris, Junqueras, per les eleccions que t’han de fer el president del CNI.
Així la República expira. Carles Puigdemont, girondí, qui t’apropa a Santi Vila? Mas era Necker.
Emperò, el substrat botifler albira horitzons molt més amplis que els dels personatges avesats a l’ombra de Valls i Taberner. És el nostre club del cigar, corrua de col·laboracionistes que no esperen el 2 de setembre de 1792. El poble té narcòtic: és la premsa comprada i silenciada per les engrunes i la psicopatia del dit procés—el millor invent per enfortir tant les engrunes colonials com l’unionisme. Adormits patriotes encara viuen de consignes del somriure, mentre els principals anestesistes es podreixen en una presó on han acabat essent víctimes del seu propi substrat prudencialment traïdor.
Cada evocació falsament pacifista no solament és un insult a Gandhi i a la seva filosofia, sinó que és un espeternec botifler que inflama l’amor de l’engruna colonial. Xirinacs no va ser el nostre Gandhi, i els catalans maldem per continuar negant-nos. És per això que el cloroform de patriotes i el que hauria de ser la nostra Palestra està hàbilment comprada per membres del club del cigar. Hem perdut tota la dignitat pel camí i encara ens sorprenem que la República agonitzi a pocs dies de la seva proclamació.
Els silencis i complicitats del 1939 són els mateixos d’avui. La llibertat de Catalunya és l’autèntica democràcia perquè solament en democràcia és acceptable i possible que existeixi la República Catalana; altrament no pot ser vera democràcia. La llibertat de Catalunya és l’autèntica prosperitat i riquesa de la República, encara que no sigui evident en la immediatesa; altrament és la ruïna de les engrunes.
Esperem que, a diferència del 1939, no hàgim de tenir líders nefastos convertits en herois. Volem líders de debò. I encara no els tenim.