No és cap secret que he estat involucrat amb l’independentisme des de ja fa temps, com tampoc ho és que solc prendre’m les coses bastant a la valenta, encara més doncs quan estic instal·lat a l’estranger des de fa un parell de mesos. Si la jornada de divendres ja va ser digna de ser transformada en sèrie, vista a través de l’ull de peix que són les xarxes socials va ser realment d’infart.

Els tres moments més patètics d’aquesta muntanya russa anomenada procés (la transformació del 9N en un procés participatiu, la conformació de Junts Pel Sí quan hi havia un acord d’eleccions amb llistes separades al damunt de la taula i el que hagués pogut ser el malbaratament definitiu del capital polític envers la independència de Catalunya amb una convocatòria d’eleccions autonòmiques) han seguit un desenvolupament absolutament calcat. Primer, apareixen els primers articles d’opinió i declaracions «globus sonda» als mitjans més afins al govern (o no tant). Després, aquestes declaracions es converteixen en notícies a base de rumors i «fonts del govern» que van caient com una pluja fina, que esdevé un ruixat i acaba amb un esclafit poques hores abans de la confirmació de la tragèdia. Els grups de Whatsapp bullen, a la feina tothom gravita cap a la cafetera o, més o menys dissimuladament treu els auriculars i sintonitza l’emissora de ràdio o canal de televisió preferit, a les classes els estudiants ignoren el professor i per tot arreu ressona la pregunta, en veu baixa o escrita amb un tremolor a la mà «va de veritat, no?».

Aquest cop, si les últimes vegades havia estat intens, encara ho ha estat més. L’ampolla de xampany guardada pacientment a la nevera des de vés a saber quan i treta i amagada amb presses el passat deu d’octubre es fa present a les ments de tothom. Però eleccions? Per què? Què en traiem? I hi ha qui decideix obrir-la igualment seguint la màxima napoleònica segons la qual el xampany és una recompensa merescuda en les victòries i una necessitat en les derrotes. Però hi ha un gruix que no es vol donar per vençut: els estudiants marxen cap a la Plaça de Sant Jaume, l’ANC, Òmnium i Súmate diuen que tot el que no sigui aplicar el resultat del referèndum serà faltar al mandat popular i ERC i la CUP donen per fet el partiment de peres amb el govern. Amb tot, s’esdevé el misteri. La conferència s’endarrereix una hora i finalment se suspèn fins la tarda, acompanyada de l’avís que el Senat no suspendrà el 155.

La presència de Mas al Palau de la Generalitat ja feia preveure una intervenció a darrera hora del Camamilla Party, defensor a ultrança del statu quo i de Convergència Democràtica de Catalunya (que no pas del PDECat com veurem) disfressat del patriotisme hegemònic del moment, ja sigui nacionalisme cultural dins de l’autonomisme, (con)federalisme o independentisme. I és que la proposta de convocar eleccions ja no es pot entendre de cap manera com un gest de bona voluntat i de diàleg envers Madrid i sobre tot envers del món, sinó com un retorn a la lògica autonòmica, on les desconfiances entre els independentistes haguessin dinamitat, o, al menys, congelat durant molt de temps (suficient per a treballar una reforma constitucional passada per aigua) el mandat independentista. La diferència, però, aquest cop és que el PDECat hagués estat entre els danys col·laterals d’aquesta operació: en el moment en el qual els quadres més ben disciplinats de l’espectre català amenacen amb esparracar el carnet es veu clar que la lluita per salvar «quelcom» s’ha convertit en un atac a la desesperada. La guerra entre el PDECat i la vella Convergència ha estat a punt d’esclatar en un atac digne de Dr. Strangelove. I això, tothom qui opina que l’independentisme és una maniobra de la burgesia ho hauria de tenir molt seriosament en compte.

Aquest cop, però, amb el capital polític del partit dilapidat i l’independentisme més organitzat que mai, la maniobra no surt bé. L’acumulació de gent a les portes de la Generalitat (i de la seu del PDECat) disposada a fer el que calgui ha pesat tant o més que les advertències del Senat. No cal que recordi quin centenari celebrem enguany. Puigdemont segueix amb el pla establert i l’acció es trasllada al Parlament, on tenim les mateixes intervencions de sempre. Fi del primer round, que guanya l’independentisme per una diferència mínima de punts.

L’endemà al matí, la xarxa bull de convocatòries al Parlament, la gent va degotant a partir de les nou del matí. Gran desplegament de mossos. Set cotxes cel·lulars de la Policia Nacional Espanyola s’acosten al Parlament però giren cua. L’espera és tensa. De tant en tant algú surt d’un cafè amb gots de paper que distribueix entre el seu grupet i a esperar, actualitzant Twitter cada dos segons. A les deu i quaranta-tres minuts, entra a registre la proposta de resolució per la qual es proclama la República Catalana i es dóna principi al procés constituent. Tots els analistes preparen el material: cafè, menjar… per una jornada parlamentària que serà maratoniana un cop més, plena de propostes de reconsideració. Mentrestant, Puigdemont entra al Parlament i se’n va al seu despatx. A les dotze, Marta Rovira ja és a l’escó i es comencen a fer petites rotllanes de diputats.

La sessió parlamentària tira endavant sense novetats, també. Crits, increpacions… Res de nou dessota el sol. Ciutadans tira de retòrica bel·licista, el PSC tira de la fractura social, de l’odi finançat amb diners públics i que la república serà «empobrida, fracturada i sense futur». Catalunya Sí Que es Pot fa valer la seva «equidistància» i responsabilitza la majoria independentista per haver fet un referèndum sense garanties i parla del futur on d’una manera o altra podrem pactar-ne un. No sabem quan. Marta Ribas deixa anar la següent frase, sorprenent possibilista per un representant de la true left: «Quan un no pot guanyar, el millor que pot fer és no perdre» i anuncien un vot negatiu a tot. El PP dóna la seva versió dels fets sobre l’independentisme: un moviment populista, identitari, agressiu… i recorda el pactisme de Montilla i Mas. Segueix atacant a Junqueras per plorar (literal) després de fer les seves tasques destructives, comparant-lo amb «el germà petit que et pessiga i quan t’hi vols tornar es posa a plorar i la mare et renya a tu per a veure ‘què li has fet al petit’». Acusa a l’independentisme de qualificar de feixista a tothom qui no pensi com ells i recorda que Espanya és una gran nació i, sobre tot, «reconciliació». La CUP tira d’èpica i recorda el mandat popular. JxSí remarca els intents de diàleg i la qualitat democràtica del mandat independentista i recorda els «progressos socials» aturats per una majoria que no representa Catalunya, el capteniment antidemocràtic de l’estat… Marta Rovira diu «Senyora Arrimadas, demani a la policia de paisà que no ens segueixi més», arranca els aplaudiments de tot l’hemicicle (Arrimadas en responsabilitza l’independentisme). «No serà fàcil, però sabem que tenim el talent, la societat, la xarxa de solidaritat i col·laboració». «Avui fundem un nou país sobre aquests principis i sobre aquesta dignitat. Fem-ho». Els presidents dels grups de Ciutadans, PSC i PP demanen posicionar-se, però només Arrimadas rep tres minuts per al·lusions. Forcadell recorda el procediment aprovat per la junta de portaveus.

A les xarxes independentistes els nervis bullen, un cop més. Se sent el desenllaç a tocar. Se succeeixen l’ànsia, la il·lusió, la indignació… i, per fi, arriba el moment de votar. Les propostes de Ciutadans, PSC, PP i CSQP queden rebutjades al moment. Qui sap quines són? Es voten les de JxSí i la CUP. Advertiment que poden estar afectades per interlocutòries del Tribunal constitucional. C’s i PSC abandonen la sala. Junts pel Sí demana que es voti per crida i en urna. La CUP hi dóna suport «per cultura antirrepressiva» i Albiol els crida covards. Els Populars abandonen l’hemicicle i els restants aproven votar en secret la votació sobre la declaració d’independència. Es vota la proposta d’inici del procés constituent per 71 vots a favor, 8 en contra i 3 abstencions. L’agulla del rellotge es fa pesada mentre s’acosten a votar els diputats un per un. I sí. Sí d’una vegada per totes.

Amb tot, mentre la meitat de Catalunya celebra la proclamació, el món segueix girant i les coses segueixen iguals. La UE, els Estats Units i les principals organitzacions internacionals o ignoren la proclamació o recorden que el seu interlocutor és Espanya i no reconeixeran la República Catalana. Alhora, l’aplicació del 155 entra en vigor i en poc temps es requerirà al govern català que cessi. Les coses, demà, seran molt semblants a avui.

El procés queda tancat. Comença la defensa de la república i caldrà la nostra força, intel·ligència, organització i compromís. La llavor que vam sembrar al 2006 (i més abans encara) comença a treure el cap i serà feina de tothom fer-la brotar.