Les hores em consumeixen. L’entrada de diputats al parc de la Ciutadella (davant l’Estació de França) està semi deserta. Allà em trobo diferents activistes, volen protegir els diputats. Són les 10. El dia és una incògnita. Ningú sap que passarà, però es comencen a aparcar cotxes al mig del carrer davant d’un miler de persones. Estan posats a modus de barricada. Els mossos acorden amb els activistes retirar la barricada. Una certa èpica desapareix. Ningú sap que passarà.
Els carrers al voltant del Parc de la Ciutadella s’omplen lentament. Masses de persones desfeinades s’ocupen d’apropar-se tant com poden a les portes del parc de la Ciutadella. El passeig Picasso és un maresme de groc i vermell de persones. Majoritàriament hi ha estudiants i quadres de partit. Militants que dirigeixen manifestants. Manifestants que dirigeixen moviments. Hi ha impaciència en l’ambient i els rellotges no avancen. Molts manifestants volen defensar la República.
Les hores no passen. El debat no comença, davant la incertesa camino i el sol, omnipresent m’enlluerna. Sóc al carrer Pujades cantonada amb passeig Picasso. Tothom està celebrant una cosa que no ha passat. El passeig Picasso, el passeig Lluís Companys són una gran àgora pública, on és discuteix, s’aclareixen idees i els militants estan preparats per l’acció. Fins i tot a primera hora hi havia una pancarta que demanava que no es proclamés la República. El sol escalfa el cap, la vida quotidiana continua. Una mare esbronca a la seva parella amb el nadó davant. Una amiga li explica al seu amic les seves conquestes. Hi ha famílies passejant i la Fundació Colectania oberta.
L’àgora s’omple, hi ha rumors, hi ha aplaudiments, hom vol veure el Parlament ple a les pantalles gegants. Ningú es troba, els telèfons no funcionen bé, tothom està atent. Potser alguns recorden quan això només era una quimera, quan fantasiejàvem en com seria. I ho omplíem tot d’èpica revolucionària. Qui recorda ja el funest llibre Crònica de la independència de Patricia Gabancho? Qui ara es pot mirar Black Mirror pensant que estem dominats per la tecnologia que hem creat? Qui ara pot afirmar que la història s’ha acabat i que no hi ha canvis possibles? En la cara esgotada de Guillem Casals, en els militants que es mouen d’una banda a l’altre podem veure que hi ha quelcom nou. Ens apropem a un lloc on no hem estat mai.
Comencen els discursos. La massa multicolor aplaudeix, desaprova. Tinc la sensació de tornar al senat romà. A ser part de l’Àgora. A ser part d’una massa autoconscient, auto governada i amant de la seva llibertat. Una massa que sap que els seus representants han d’acatar les seves ordres, per això els han votat. Per això volen que compleixin el seu mandat democràtic. Per això l’1-O es van deixar agredir per una policia que actuava com un fasci italiani di combattimento. Per això aplaudeixen les votacions. Per això ahir Puigdemont va passar de ser un traïdor a un heroi. La gent estima el seu vot i el vol fer complir.
Els minuts ens consumeixen. Som sota una gran arcada del Castell dels tres Dragons. Veiem la pantalla gran. La massa esclata en insults davant la demagògia d’Inés Arrimades, del Partit Popular o del Partit Socialista. La multitud espera, es desespera davant dels procediments burocràtics. Els vots són comptats com si fossin jugadors de futbol. El resultat s’acosta. Tenim el resultat. Passa la minutera sobre les marques del meu rellotge. 70 vots a favor de la Declaració. Som una República. Saltem d’alegria!
Al meu costat un amic es desfà en plors. M’abraço als meus amics. Donem voltes sobre nosaltres mateixos. Som. Som una República, ens hem autodenominat, hem volgut ser nosaltres mateixos i ho hem aconseguit. Al nostre voltant un senyor gran deixa la seva dona i ens ve a abraçada, ens donem la mà amb tothom i tots sabem que som en una cúspide, que ara baixarem, però volem gaudir dels llorers que ens són propis.
Ara però, toca fer reals les nostres fantasies. Apareix una alegria continguda al passeig Picasso, potser els catalans som així. Però hi ha molta alegria embotida en un llarg passeig. Abans que surtin els tertulians a desfer els nostres somnis en apreciacions i tecnicismes. Abans que hàgim de triar l’estratègia i actuar contra interessos personals. Abans, vivim l’alegria d’aconseguir allò que altres han somiat. I ens abracem i brindem amb cervesa. I cridem llibertat. Sortim del Passeig Picasso i ens endinsem al Born, el nostre objectiu és arribar a la pl. Sant Jaume.
Anem a celebrar que nosaltres ara hem guanyat, que ja vivim en una República. Però surten els comentaris. Sorgeixen els dubtes, qui ens reconeixerà, qui voldrà tenir tractes amb la República dels catalans? I si no ho hem fet bé? Tot això ens passa pel cap i amb el poeta Pere Vilanova ho comentem, i discutim el nostre futur, un futur basat en suposicions. Ens hem trobat per celebrar la República i ja són les 7 de la tarda. Les hores ens tornen a consumir, on l’haurem de defensar la República?
