Quin estiu el del 93!

Els crítics i cinèfils solem posar-nos molt pesats quan una pel·lícula ens fascina. El principal afectat d’aquesta incontinència verbal embadalida sol ser el nostre entorn més proper i, si a això li sumem una opinió pública entregada, el resultat corre el risc de tenir al nostre interlocutor fins al capdamunt de la cinta en qüestió. Així doncs i per no ser menys, em sumo al reguitzell d’elogis que durant aquests mesos ha anat col·leccionant Estiu 1993, l’òpera (mestra) prima de Carla Simón (Barcelona, 1986). L’argument parteix de l’experiència personal de la directora i narra l’estiu que passa la petita Frida (introducing Laia Artigas) a una masia de La Garrotxa amb els seus tiets que actuaran de nova família adoptiva tot just després d’haver mort la seva mare.

Un simple repàs al seu palmarès o que recentment hagi estat escollida per representar Espanya als premis Oscars proven que no és cap casualitat i que a l’obra de Simón tot encaixa perfectament. Estiu 1993 és un film que es desplega com un fris portentós on hi ha cabuda per tot: l’emoció i el somriure, els jocs infantils, les tradicions, la feminitat, la religió i per damunt de tot el buit existencial que suposa la pèrdua dels pares a tan tendra edat. Tot impregnat pel tou i alhora escrutador esguard dels primers anys de vida de la menuda. I és que com va dir el poeta Rainer Maria Rilke – i convé recordar ara que s’aixequen banderes per tot –, “la veritable pàtria de l’home és la seva infantesa”.

La manera en què ens arriba el discurs fílmic crida l’atenció per la disposició d’una càmera rigorosament improvisada que emula aquells vídeos casolans de principis dels noranta – el mateix títol de la pel·lícula remet a l’adhesiu que posaven els nostres pares als VHS de les vacances –. Tanmateix, el punt de vista està estrictament lligat a la mirada de la nena i per tant, hi preval la baixa estatura i un sentit erràtic del moviment de càmera tan ben assolit pel fotògraf madrileny Santiago Racaj (autor també de la superlativa Magical Girl entre d’altres). Aquest vaivé és una ferma decisió de la directora. Una càmera que està vehiculada constantment per la Frida; ja sigui a la primera seqüència del film a casa la mare, a la masia, pel bosc o sota la taula, l’espectador sempre mira com la Frida. A més a més, sovint els plans són quartejats i ens impedeixen veure amb claredat el món dels adults esdevenint una negació visual que aïlla al personatge d’Artigas proveint un resultat consistent i coherent amb l’argument.

image1

El món adult, representat pels personatges de Bruna Cusí i David Verdaguer en uns rols continguts i resolts amb gran destresa per ambdós, deleguen en les esplèndides Laia Artigas i Paula Robles l’autèntic protagonisme (6 i 4 anys respectivament). S’acaben els elogis per totes dues i encara sorprèn més tenint en compte que l’escollida per fer de Frida era la penúltima en anar a un càsting que va durar sis mesos. Doncs bé, el vincle amb el món dels grans s’apareix com el que és sovint per a un nen: quelcom indesxifrable. Un misteri que s’expressa en aquelles converses que tenen sobre els infants i arriba com l’eco tenebrós d’una tempesta per aquests. Estiu 1993 ens fa reviure-ho en diferents moments i amb gran clarividència: prova n’és la seqüència on els tiets discuteixen al pis de dalt amb la finestra tancada i la Frida sap que allò que diuen no bufa a favor seu. Les converses arriben sordes, inintel·ligibles, perquè no només mirem com la Frida; també escoltem com ella.

- Publicitat -

La pèrdua immediata de la mare, el gran referent adult, ens donarà el que és probablement un dels cims del film quan aquesta figura queda reduïda a la disfressa, al maquillatge i un branquilló fent de cigarreta que la mateixa Frida empra per jugar. La malaltia i els pocs records de mare i filla agafen una volada corprenedora quan és la petita la que reprodueix frases com “Ai mira carinyo meu em fa molt mal el cos. Després juguem ¿vale?” davant la petició de la seva cosina.

image2

No obstant això, l’abisme inexplicable de la pèrdua materna es canalitza per altres camins igual de meritoris. Un és la religió amb el pare nostre que l’àvia li fa resar o en la relació amor-odi amb la verge que aboca a un profund desengany – malgrat que Simón es mostra sorpresa d’haver rebut premis cristians en considerar-la una pel·lícula atea –, i l’altre és la deriva de malifetes d’una Frida cada cop més procaç i perversa envers la seva cosina. Les rebequeries van en augment i la seqüència del cotxe o la fugida nocturna són altres peces magnífiques. A la ja esmentada planificació, actors o fotografia cal destacar el muntatge sagaç, el vestuari i una direcció d’art que trasllada a principis dels noranta entre els molts assoliments de Simón i el seu equip.

I entre totes aquestes coses, Estiu 1993 també és un film contemplatiu i té una gran poètica visual que emana precisament de la mirada àvida de descobertes de la Frida. L’aturada d’una càmera davant de petits gestos com cordar-se les sabates o detalls d’observador rural que entronquen amb la literatura de Josep Pla. Un gavadal d’encerts d’una ullprenedora pel·lícula que, guiada per la magnètica mirada de Laia Artigas, va a la recerca de la catarsi d’un plor que arriba com tot en aquesta vida, quan menys t’ho esperes.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca