Quan era petit, al sortir del lavabo de la casa on passàvem els caps de setmana, em trobava una cara. Una cara d’una noia amb els ulls deformats per una gran brotxada. Els cabells fets pel blanc del paper. Un cap totalment deformat i grotesc. Un cap que em feia pena, patia per la vida d’aquella noia. No ho entenia. Fa uns mesos vaig redescobrir aquest quadre. Fa uns mesos vaig saber que era un dibuix de Josep Maria de Sucre.
La vida de Josep Maria de Sucre és el mirall de la decadència catalana. Tema estimat per tants escriptors. La seva família era la família De Sucre, una noble família d’orígens flamencs. Carlos de Sucre Garrido y Pardo, Marqués de Preux, Barón de Prue, va arribar a Catalunya el 1698. El 1779 arribarien a Veneçuela. Antonio José de Sucre va ser el successor de Simón Bolivar a la República homònima. Ell com Bolivar somiava amb una Gran Colombina que fos tot el nord de Sud-Amèrica.
Josep Maria de Sucre va néixer el 1886 a Gràcia. El 1906 va escriure el seu primer text, un text regeneracionista: Un poble en acció. Per la salvació de les terres hispàniques. Quartilles den Joan Pi. Ciutadá de Barcelona. El firmava amb pseudònim. El 1923 era Oficial criminalista. A partir de 1940, perduda la guerra, va dedicar-se en exclusiva a la pintura. Va viure fins a finals dels anys seixanta en una cabanya a Vallcarca. No tenia electricitat ni aigua. Vivia amb la seva germana. Ell mai es va casar, ella tampoc.
La seva família va arribar a comandar un país. Antonio José de Sucre era Gran Mariscal de Ayacucho. La seva flamant insígnia era l’emblema d’un nou país. Josep M. De Sucre va ser oblidat per una generació. La seva tasca no va remoure fronteres. De Sucre va actuar sempre en l’avantugarda intel·lectual. A partir de 1920 treballà amb Salvat-Papasseit i Torres García. Viva la Barcelona bohèmia del moment, era part del bullici de la ciutat, així va conèixer a Picabia i Marinetti. Passada la guerra, fundà els Salons d’Octubre, una associació d’artistes joves formada el 1948 per exposar la seva obra; “22% de postimpressionisme; un 9% d’expressionisme; un 4% de sintetisme fauve; un 13% de primitivisme arcaïtzant; un 28% de post cubisme, i un 23% de no-figuratius” Així ho descriu Cirici i Pellicer. Imma Julián ens n’explica les conseqüències que va tenir “Una de les obres exposades era Encolat de les Creus d’Antoni Tàpies, en la qual es representava un cementiri, creus negres i trossos de paper higiènic. Aquesta obra provoca I ‘atemptat de grups repressius del S.E.U. En Tapies mateix considera que no va ser un atemptat en sentit estricte 1 i treu importàncies al fet.“
La seva obra és un reflex de les situacions que hem descrit. Lluny del primitivisme, a prop de l’emoció. Al costat de les seves tenebres. Quan veig un quadre seu, quan l’escolto, puc entendre el caos que devia assolar-lo. Com l’atzar que et pot somriure en algunes ocasions, ell va ser relegat a una vida d’immundícia.
El gran reconeixement com a pintor va arribar amb diverses exposicions a finals dels anys seixanta; la Galeria As, el va ajudar a suportar els últims anys de la seva vida. Encara que abans havia exposat en galeries de renom. Sempre d’una manera irregular. Aquest setembre la galeria Bombon Projects el va exposar juntament amb Aldo Urbano, considerant-lo com a artista emergent.
Josep María de Sucre, però, per mi és el gran artista decadent. Ho és per un simple motiu. Mai va ser més del que ja havia estat. Era un bon artista, un bon escriptor, va organitzar exposicions de rellevància i té el seu nom gravat en la història de l’art. Però venia d’una família aristòcrata. Avantpassats seus havien alliberat Veneçuela. Havien governat països. Ell va morir en una pràctica indigència, sempre allunyat dels diners i la fama. La seva obra genial i difícil d’entendre es va encarregar de complir la profecia d’un artista condemnat. El retrat de la noia, els seus cabells en forma de boges pinzellades encara em venen al cap. Són un petit turment. Potser el turment d’una vida de decadència.