L’any 1989 Jean François Lyotard va redactar un informe sobre la situació del coneixement, un informe que va acabar traçant les futures línies filosòfiques de la Postmodernitat.
I en aquest nou món que va plantejar Lyotard, aquesta societat postindustrial que entra dins de la lògica del capitalisme avançat i essent l’antecedent al moment actual de neoliberalisme, es legitima una nova manera de coneixement basat en la pluralitat, la fragmentació i una nova condició del pensar i sobretot del comunicar.
Per Lyotard, la principal força dels temps que vindrien seria la informació, la informació és el veritable poder per damunt dels diners o els altres poders fàctics. I sí, encara que s’hagi superat el període postmodern, i moltes de les seves tesis hagin estat superades, és evident que la informació segueix sent poder. I sobretot, és evident que els nostres polítics no tenen intenció de cedir-lo tot i que el poble el reclama.
Deia Guillem d’Efak en una cita conegudíssima que “no som nins de mel i sucre, ens sabem governar” i els catalans i les catalanes ens sabem governar, de fet, és precisament el que volem: governar-nos.
És evident que molts i moltes ens mosseguem la llegua davant dels esdeveniments dels últims dies, un Referèndum que no sabíem si s’acabaria celebrant i que es va fer gràcies a la gent, una declaració d’independència que està congelada, com Walter Disney.
La gent, autoorganitzada va amagar sobres, vots i urnes a cases. Sense la gent no s’hauria celebra el referèndum, sense la gent el dia 3 no s’hauria aturat el país, i un cop més sembla que el govern, les entitats i els partits es pensen que poden seguir negant a aquesta gent, a nosaltres, al poble, el més gran dels poders: el coneixement, la informació.
És evident que en aquest joc de pòquer que s’ha convertit la política catalana, com menys informació tingui el teu contrincant millor t’anirà en la teva jugada i que per això moltes estem callant quan no voldríem. Però és evident que quan tot això acabi caldrà fer un dels exercicis d’autocrítica més grans com a país.
El govern, les institucions, els partits i associacions ens estan tractant amb un paternalisme que no és més que un autoritarisme al qual les dones estem molt acostumades, una persona, un estat o un govern exerceix poder sobre un col·lectiu, prenent decisions en el nostre nom i ignorant els nostres desitjos, justificant-ho amb sentimentalismes i la idea que ho fa, pel nostre propi bé. I ara tenim la gran oportunitat d’acabar amb aquest paternalisme i començar a remarcar que nosaltres, com a poble, som tan bons com ells per saber, analitzar i conèixer totes i cadascuna de les situacions, el que representen i les seves conseqüències.
Si el meu cos va ser vàlid per protegir amb ell els vots dels meus conciutadans, si les meves llàgrimes, el meu patiment i la meva valentia el dia 1 d’octubre va ser vàlida per tots vosaltres també ho ha de ser ara per assumir les conseqüències dels nostres actes col·lectius. Com a poble, tenim el dret de saber, conèixer i assumir tots i cadascun dels embats que ens esperen. Mereixem estar preparats.
Aquests dies, amb l’autoorganització els CDRs (Comitès de defensa del Referendum) s’han convertit en la llavor del procés constituent que vindrà. I hem de ser conscients del poder real que té el poder popular així com de la por que a molts els fa aquest fet mateix. He escoltat portaveus de partits demanant que ningú del CDR s’alcés com a portaveu del poble, que aquests ja estan a les institucions. Doncs no, certament, no ens cal un portaveu del poble perquè per sort el poble és divers i heterogeni i parla amb moltes veus. Perquè per sort, estem vivint un dels processos d’apoderament col·lectiu més grans des del 15 M i sabem que això molta gent no els agrada. Però si fem una República és per canviar-ho tot.
Perquè cal que siguem valentes i ferms. Cal que recordem que no vam posar els nostres cossos en perill perquè tot es decideixi amb dos senyors tancats en un despatx. Cal que fem callar a tots els senyors que des de columnes de diaris o micròfons de mitjans reclamen que és l’hora de fer política. Perquè senyors, la política no és només el que es fa des de les institucions, la política la fem tots i totes des de tots els nostres àmbits de la nostra vida. I aquests dies, la política es fa des del carrers i des dels balcons, repicant cassoles.