És un dels episodis més tristos de la història moderna de l’Estat espanyol. L’enèsim intent del president Puigdemont per trobar una solució política per resoldre el conflicte català va durar només 13 hores, el temps que va transcórrer des del moment en què el Govern va fer pública la resposta a Mariano Rajoy fins a l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
En un clima d’alt voltatge, on tot sembla conduir en una mateixa direcció, sovint és difícil entendre el canvi d’estratègia d’una de les parts. La crida al diàleg i la mediació del president Puigdemont, que va congelar la Declaració d’Independència sense terminis públics, no només va sorprendre els qui varen encetar la campanya #ParlemHablemos, ara desapareguts, sinó també a l’Estat. La raó és clara, la batalla política i de legitimitats ja no es juga dins les fronteres d’Espanya, és a Europa. Un territori on la Generalitat s’ha mogut molt millor que el Gobierno.
Malgrat l’evident mostra de suport de les altes instàncies de la Unió Europea a la teoria de l’executiu de Rajoy sobre la manca de legalitat i de caràcter vinculant del referèndum de l’1-O, la realitat és que la causa catalana ha recollit suports -inesperats- que ahir es varen plasmar en tres exemples: la trobada entre Joan-Enric Vives i Sicília, Copríncep d’Andorra i Bisbe d’Urgell, i el president Emmanuel Macron. Les declaracions públiques del ministre alemany d’Afers Exteriors, Sigmar Gabriel, en l’arribada a la reunió de la UE a Luxemburg reclamant una negociació entre Catalunya i Espanya. I el Parlament d’Eslovènia demanant al seu govern que reclami a la Unió una solució basada en el diàleg.
La suspensió de la Declaració d’Independència va ser un moviment en clau internacional, “es pot creure que la pressió d’Europa és unilateral amb Catalunya, però no és així, és multilateral. Si Puigdemont és ara mateix el polític que rep més pressions del continent, el segon és Mariano Rajoy”. El mandat que ha rebut la Generalitat és molt clar: guanyeu-vos la imatge d’una institució que aposta pel diàleg i és seriosa. El Govern ha de reforçar la debilitat institucional amb més argumentari en favor de la causa catalana, és una exigència internacional. Les dues peticions de Puigdemont a Rajoy perquè es revertís la repressió contra Sánchez, Cuixart i Trapero no eren casualitat. Era l’oportunitat perquè el Gobierno escollís entre repressió o diàleg, va escollir la primera opció.
Terminis volàtils
L’empresonament del president l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, i del president d’Òmnium cultural, Jordi Cuixart, ha provocat un canvi en els terminis amb els quals es movia l’executiu català, que públicament era de dos mesos. “Els terminis són per reforçar el Govern i la Declaració d’Independència, són volàtils segons l’oferta de diàleg. Si ho proposen, acceptem. Si apliquen el 155 no s’esperarà més”. La detenció dels líders de les entitats sobiranistes no només destapa la imminent aplicació de la intervenció de la Generalitat, sinó també se salta una de les dues peticions: revertir la repressió. La del diàleg ja fou descartada per Rajoy hores abans.
L’executiu català ja treballa en l’activació de la Declaració d’Independència. Les detencions constaten que l’Estat no frenarà en la seva obsessió per acabar amb qualsevol figura rellevant de l’independentisme. Quan s’aixecarà la suspensió? “En el moment oportú”.