Ronaldinho, el contagi

Sovint els socis i seguidors del Barça de gran trajectòria sermonegen els més joves quan l’equip perd amb, “home! Pensa que tu has conegut la millor etapa, abans guanyar un títol era una gran fita”. Certament desconec les sensacions que es podien viure als 70 o 80, però els qui vam néixer l’any 1990 no recordem el Dream Team, comencem a tenir memòria de Barça de Van Gaal i vam consolidar la nostra passió quan entrenava Serra Ferrer, Van Gaal va tornar, Saviola era davanter, Rochemback i Geovanni els grans fixatges de l’estiu i el Camp Nou era un espai on podies seure on volies per l’aspecte desert de les grades.

Som els mateixos que vam veure com el Madrid ens va eliminar l’any 2002 de la Champions League, amb un 0-2 a casa, o la Juve ens va rebaixar l’emoció el 2003 quan ens va fer caure a quarts de final. Vull dir, que quan es diu això que els que se’n diuen “millenials” no vam viure una etapa fosca… Bé, només dir que celebràvem un empat al Bernabéu, com aquell 1-1 amb gol de Luis Enrique, per reafirmar el nostre sentit d’inferioritat.

Gaudir, gaudir, gaudir… El que podem dir gaudir, vaig començar a gaudir del joc del Barça amb l’arribada de Ronaldinho. Però no només per l’estil de Rijkaard, sinó per la descarada facilitat i naturalitat amb la qual el jugador brasiler t’inspirava alegria. El somriure permanent era un contagi, no només per al club que amb prou feines es reconeixia amb allò que un cop va ser, sinó també per una generació jove que veia en ell un mirall on reflectir-se. Posar de moda el somriure és un estímul molt poderós.

Ronaldinho era el contagi d’un somriure que avui dia és quasi impossible de trobar en qualsevol altra figura futbolística. La imatge despreocupada i feliç davant la pressió d’aixecar una institució. Futbolísticament és el jugador més espectacular que he vist fins ara, però no ho dic només per la seva manera de jugar, perquè aleshores entra Leo Messi en escena i tenim el debat muntat, sinó perquè el complementava un símbol, l’alegria de jugar. Un afegit que guarda en mi un record tan dolç com amarg va ser el seu comiat, trist i solitari.

 

5,239FansM'agrada
920SeguidorsSeguir
15,465SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca