Leatherface, Freddy Krueger, Jason Vorhees…No cal que ens preguntem què tenen en comú aquests personatges, oi? Els psicòpates sempre han tingut un paper destacat en les pel·lícules fantàstiques i de terror ja que són la representació perfecta de la degeneració de l’espècie humana. La pèrdua de la humanitat i la poca capacitat d’empatia els ha convertit en un element imprescindible de tota pel·lícula de terror, i aquest any també han passejat pel festival de Sitges.

Psychopaths de Mickey Keating no s’ha de confondre amb Seven Psychopaths de Martin McDonagh, presentada a Sitges fa uns anys. A Psychopaths els psicòpates actuen sense motius aparents, exercint la violència sense cap mena de parer ni lògica aparent.

Una pel·lícula sense sentit ni argument que es basa en escenes de violència per així demostrar el tipus de ment del psicòpata. Cal destacar la impecable fotografia i banda sonora de la cinta, possiblement dues bones raons per veure-la.

Més escabrós és Caniba, documental sobre Issey Sagawa, acusat de matar i devorar la seva parella al París dels anys 80. El documental, que es podria resumir en plans detall desenfocats del rostre del caníbal i poca cosa més, s’endinsa en la ment del psicòpata d’una forma alternativa. Una aproximació als instints i pulsions del caníbal com mai l’havíem vist: llàstima que, tenint un personatge tan interessant com Sagawa, el documental es redueixi a plans estàtics del seu rostre durant 1 hora i mitja.

Tot i així, s’ha d’entendre la voluntat dels directors de incomodar l’espectador. Vivim en una societat massa acostumada a la violència explícita, i a vegades no fa falta mostrar-ho per convidar a fer un anàlisi de consciència.

Any rere any apareixen noves històries de terror, però moltes vegades oblidem que el vertader terror és el real. La realitat sempre supera la ficció.