Em desperto, el sol encara no ha sortit a Barcelona. Tinc un objectiu; La pell freda de Xavier Gens amb els actors; David Oakes, Aura Garrido, Ray Stevenson. Sitges aquest dimarts a les 8.30 hores ha mostrat a la pantalla gran la meva novel·la idolatrada. El film explica les desventures d’un noi que fuig del món i es refugia com a Oficial Meteorològic d’una illa al sud de l’Atlàntic. Un nàufrag en una illa. Una vegada allà serà atacat nit rere nit per uns animals amfibis anomenats ciutauca. La pel·lícula en ella mateixa és un encert.
L’ambientació és perfecta. Els actors interpreten bé els seus papers. L’argument es desenvolupa amb notable regularitat. Tot funciona. Però com a adaptació és un fiasco. Ho és per tres motius. El primer per la falta d’adaptació de la prosa d’Albert Sánchez Piñol. El segon és la falta de subtrames. I el tercer és la no-adaptació del món literari de Piñol.
Ernesto Sabato una vegada va somiar amb una adaptació del Quixot que només fos un dels seus capítols. Un film on es pogués explicar amb tota la seva complexitat la història que es desenvolupava en un marc que tothom coneix. Amb La pell freda es podria haver fet el mateix, explicar només una de les històries i esgotar-la fins al final, explicar cada detall, cada gest, cada personatge. Mostrar les textures i les formes. Xavier Gens no ho fa. Xavier Gens pren una història i pensa que per la categoria de la novel·la aquesta pel·lícula triomfarà.
Xavier Gens en aquest film no té en compte la prosa de Sánchez Piñol. Una prosa de frases auto explicatives i on la primera part de la sentència xoca amb la segona. “És mentida: el setè dia el bon Déu no va descansar. El setè dia la va fer a ella i ens la va amagar sota les ones.” de la mateixa novel·la o al conte De la revolució a Les Edats d’Or; “A l’antic règim nosaltres li oposàvem un règim de vida”. Aquesta prosa queda perfectament retratada en els diàlegs d’El Bosc i és l’essència de Sánchez. Entre un llenguatge borgià i actual. El film posa en mans de narradors frases del llibre sense estil, que només fan que artificial el relat. Qui l’escriu? Per què ens ho explica? La narrativa de Piñol és prou enginyosa per no caure en aquests errors.
El segon error del film és la falta de voluntat d’explicar res fora de la situació dels protagonistes i els amfibis que els volen matar. El protagonista no és un jove combatent de l’IRA que es vol autoexiliar. El seu company d’illa no es diu Battis Caffó com els submarins de profunditat. Tot el drama que envolta els personatges és menystingut així es perd la meitat de la força narrativa del film. Hem de recordar que a la novel·la, aquesta trama té molta importància i quasi esdevé la principal i sense la que no podríem entendre l’acció dels personatges.
L’últim gran error del film és no honrar als pares intel·lectuals de la novel·la; les experiències africanes de Piñol, Lovecraft i Capek. L’autor va viure a l’Àfrica dels pigmeus diversos anys. El tema de la guerra i la mort vénen d’allà. L‘autor va intentar fer que el Necronomicon constes en els catàlegs de diferents biblioteques catalanes. L’autor va llegir La Guerra de les Salamandres abans que escriure La Pell Freda. En lloc d’això al film hi torbem constant referències a Nietzsche, Dante i Stevenson. Són correctes evidentment, però no seria lògic que l’atmosfera de l’illa fos lovecraftiana. Un homenatge al gènere i a l’autor que ens ha fet somiar a tots. L’illa és una illa antartica, sense cap gràcia. No té la brutalitat de Lovecraft.
Aquesta adaptació és una gran obra del director i una obra menor de tot l’equip que l’ha realitzat. Tots podrien haver sublimat una novel·la d’èxit. Però han decidit fer un producte perfecte. Si voleu veure una obra audiovisual de Piñol, mireu El Bosc, encara que ell mateix no estava d’acord amb l’adaptació deel seu conte. Quina ha estat la seva reacció en veure aquesta pel·lícula. A jutjar les declaracions anteriors, hem de suposar que la decepció.