Avui dilluns 9 d’Octubre a 24 hores de la declaració o no de la República catalana arribo a Sitges. Allà em trobo El Habitante i The Prayer before Dawn. Dos films que com tots els altres que hem estat comentant formen un bonic duo. Ho fan, ja que la història comença amb la primera pel·lícula i acaba amb la segona. Ens expliquen l’entrada i descens als inferns.

El Habitante és una hàbil pel·lícula de Guillermo Amoedo, en la qual tres germanes assalten la casa del president del senat de Mèxic. Com és evident allà hi descobreixen un gran terror. La filla malalta de la família porta a dins seu el diable. El trio d’atacants anirà patint les conseqüències en la seva pròpia pell, fins a descobrir-se un mal encara més profund i terrible. Un mal que haurà de ser exorcitzat per un cardenal jesuïta.

Hem de destacar dues coses; la primera és que és un film que compleix amb tots els seus objectius. Fa por, jo que sóc poruc davant la pantalla quasi he acabat agafant-me en els meus companys de fila. D’una manera primitiva i simple aconsegueix centrar-te a la pantalla i fer-te sentir el terror d’un diable desbocat. El segon punt és l’exteriorització de la moral catòlica, capaç de comentran actes atroços i després poder penedir-se i acollir-se a la gràcia del senyor. En aquest sentit el film ens mostra abusos a menors i embarassos incestuosos.

El film tracta d’un exorcisme frustrat. I acaba obrint les portes de l’infern, de la mà d’un papa jesuïta. Que cadascú faci les lectures que en vulgui. Ara ve, al final del film t’acaba venint al cap aquella famosa frase; els jesuïtes sempre embolicant-la!

A prayer before dawn de Jean-Stéphane Sauvaire, entra en els inferns que El habitante ha obert. El film ens explica la història real de William Moore, un jove boxejador i drogoaddicte que és detingut i internat en una presó tailandesa. Allà el boxeig, el farà sobreviure. Un infern. Però el pitjor és que la pel·lícula ja ens presenta la seva vida com un infern, sense llum, ple de cops… La presó llavors és un cercle inferior dantesc.

El film ens mostra les interioritats d’aquestes presons fetes sense tenir en compte els humans. Llocs calents, sense ventilació, sense intimitat. On els cossos són violats en públic. On hom dorm sobre una màrfega i a la disposició de mosquits, rates i tot allò que pugui xuclar la sang. Una sensació d’etern cansament. El protagonista, immers en aquest univers seguirà amb la seva drogaddicció fins que la variant local de la lluita lliure el pugui redimir. Una redempció entre persones permanentment suades i prou animals per sobreviure en l’ambient carcerari tailandès. Tot el film està parlat amb tailandès. El protagonista ho ignora. Això fa que assistim a un espectacle mut alhora que sonor, ja que els subtítols són escassos.

Cal destacar l’excel·lent fotografia d’aquest film, una fotografia que ens recorda a Saul fia o La Passion de Jeanne d’Arc, pel tancament dels seus plans i el seguiment que fa del protagonista. Tot hi així, hi ha plans oberts i generals que eviten que caiguem en la desesperació. La fotografia d’aquesta manera aconsegueix captar en tot moment els personatges i mostrar-nos retrats psicològics i físic molt bons. Sentim la suor dels presos a la nostra pell.

Un descens als inferns en dues parts, marcat per una forta posició cristiana. No en va la primera és un exorcisme i a la segona el protagonista, en el moment que es vol redimir amb l’esport comença a tirar-se aigua a sobre, es bateja. El descens doncs, no deixa de ser irònic a 24 hores de la declaració del President de Catalunya al Parlament. Una ironia que ja la vam trobar el primer dia amb la projecció de The Battleship Island. La realitat i la ficció sempre s’acaben trobant, i segurament el lloc ideal perquè ho facin aquests dies és en un festival de cinema fantàstic.