Joan Miró va viure dues guerres mundials, una dictadura i pocs anys del règim del 78. Joan Miró va ser una antítesi a Pablo Picasso. Picasso era la genialitat de l’avantguarda. Sempre un pas més enllà, però no tenia imaginació. Sempre havia de pintar els mateixos temes una vegada i un altre. Joan Miró ens ha deixat un món, un món de fantasia i èxtasis creatiu.
Sempre he sostingut que Stefan Zweig abraça amb les seves paraules, una sensació d’escalfor i confort venen al cap del lector. Amb els quadres de Miró tinc la mateixa sensació, al d’un escalf, una tranquil·litat difícils de trobar. Això és deu a les formes primitives, a les composicions amables i als colors estables. Un conjunt que obeeix a dues consignes. L’interès per la matèria i la vida. La matèria entesa com a allò que ens envolta, allò que és tot el que podem tocar i sentir. I la vida, com la íntima connexió amb el bategar íntim de l’univers.
Aquests pensaments taoistes, expressats i transmutats en pintures ens donen aquesta sensació. La sensació que la pintura es correspon amb els nostres interessos, amb la nostra vida i que és part de nosaltres. Un artista, simplement és aquell que transmuta l’esperit, la idea, i l’aconsegueix estampar sobre una tela, sobre un disc o sobre un full. Aquesta capacitat és la que fa gran a Miró. Així com la seva generositat. Una generositat que ha fet la Fundació Miró, que va portar l’art contemporani a Barcelona. Però també una generositat volguda amb la seva nació i els seus conciutadans.
Miró va ser molt pròxim al Partit Comunista, juntament amb André Bretón, posició des de la qual va defensar que l’artista té l’art per canviar la vida. Creia que allò amb el que podria fer alguna cosa era amb el seu art i talment ho va poder fer. Cap de pagès català n’és un exemple. Però també el seu cartell de Solidaritat amb Espanya per la Guerra Civil, reproduït a Cahiers d´art amb la frase; “En la lluita actual, veig en el costat feixista les forces caduques, i en l’altre bàndol al poble, amb uns recursos creatius immensos que donaran a Espanya una sacsejada que deixarà atordit al món“. Una frase que podríem adaptar als nostres temps de mobilització permanent.
Joan Miró no diferencia en art i vida. No se li coneixen grans excessos ni una vida sexual boja. Deixeble de Modest Urgell, podem entendre els paisatges del seu mestre com un reflex de l’ànima de Miró. Un lloc solitari, habitat pel misteri de l’art, amb una reverència clàssica cap a la tècnica i la bona disposició davant del quadre. Tal com diu Isidre Vallès: “Joan Miró fou, doncs, un solitari que camina silenciós pels trencacolls de l‘existència marcada per les petjades de la seva història, concretades en obres sublims que ens recorden, a nosaltres els homes de tots els temps, la vàlua de tot el que ens envolta i el sentit inexpressable del viure.“
L’obra de Joan Miró en un punt plàstic i política és un art total, ja que l’artista vol connectar amb allò que ens fa verdaderament iguals a tots. La nostra vida, les nostres ganes de viure. De la mateixa manera que afirmarà que per sentir-se universal havia d’estar profundament arrelat a la seva terra, per sentir a la humanitat havia de fer-ho des d’un punt de vista completament primari. Per això participa en política, per això pinta, per això viu. Tot, absolutament tot, respon a una connexió amb mística amb la vida, amb la matèria que la fa possible. Per això Miró és un gran pintor, per això Miró podia defensar les causes que defensava. Ho feia, ja que eren i són part de la vida. I la vida s’ha de defensar sempre del feixisme que ell va combatre.