La Declaració d’Independència, la carta més forta per aconseguir la mediació

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Es miri per on es miri, la imatge que diumenge passat va projectar Catalunya al món és impecable. Urnes contra porres, policies contra votants: un poble decidit a defensar el seu dret legítim a decidir el seu futur.

La imatge, la imatge, la imatge. Ahir diferents veus mediàtiques frenaven la via de la Declaració d’Independència reclamant una gestió molt curosa de la imatge que el moviment demòcrata i independentista ha guanyat des de l’1-O. La imatge.
A vegades la memòria és curta i tendim a minimitzar la feina feta amb una facilitat espantosa. Ens preguntem on som i on anem sense recordar d’on venim. Justifica l’1-O una Declaració d’Independència dilluns vinent? No, no només l’1-O. Ho són sis anys de mobilització social, un debat al Congrés dels diputats l’any 2014 amb Turull, Rovira i Herrera, són les eleccions del 2012 que van representar la majoria parlamentària més àmplia en pro d’una consulta, són les eleccions del 2015 que, en clau plebiscitària, que encetava el procés d’independència amb una clara majoria independentista, són les més de 14 vegades que s’ha intentat negociar un referèndum pactat, el 9N rebaixat i és la violència injustificada contra els votants que l’1 d’octubre van sortir al carrer a defensar el seu dret a decidir.

Quina imatge estem buscant ara?

 Em pregunto, sense embuts, quina mena d’imatge cal encara per justificar la DI. De debò que és el poble català qui s’ha de fer aquesta pregunta després de ser colpejat, detingut i menystingut el dia que volia votar? Perdoneu, però si després de veure gent gran sagnant, el retorn de les pilotes de goma als carrers de Catalunya quan varen ser prohibides el 2014 i treballadors detinguts quan acompanyaven els seus fills a l’escola per organitzar un referèndum, alguna cosa estem fent malament. No interpel·lem els qui volien votar, qüestionem quin tipus de legitimitat té qui s’ha embrutat les mans de sang per prohibir les urnes.
La imatge que l’independentisme ha de donar és la mateixa que ha donat fins ara, la d’un poble pacífic que malgrat la sordera d’Europa i l’abandonament de Felip VI, defensa els seus drets al carrer sense cap mena de violència.

No hi ha mediació si un no vol

Ni Rajoy ni Felip VI van veure en la mediació una via per resoldre el cas català. De la mateixa manera que el diàleg només és possible si hi ha dues parts que el volen, la mediació segueix el mateix criteri. En un context ideal aquesta etapa l’hauríem viscut fa anys, i segurament s’hauria resolt amb un referèndum on el ‘No’ hauria guanyat. Però som on som per la sordera.
El perill de la mediació són les condicions prèvies que se sondegen, “vostès abandonen la DUI i nosaltres retirem els agents”. Unes apreciacions; si temen la DUI, és que és la carta més forta que ara mateix té la Generalitat. I si la moneda de canvi de no fer ús de la DUI és retirar els agents, vigilem amb la perillositat que això comporta. Negar les conseqüències del referèndum, és a dir, no aplicar la Llei del Referèndum que comporta la Declaració d’Independència, és avalar la força com a mesura d’oposició.
Si ara l’1-O s’utilitza com una moneda de negociació, fóra bo que els mateixos que han decidit que sigui així els hi ho expliquin cara a cara amb els ferits.

El moviment del Banc Sabadell i Caixa Bank, una bona notícia

Sovint les notícies que aglutinen els conceptes de banc català i independència tenen una lectura negativa, i és normal en un context on els impactes mediàtics sempre van a la contra d’aquest moviment. Quan una entitat bancària anuncia que canviarà la seva seu social és immediatament interpretat en l’imaginari col·lectiu com l’adéu als comptes corrents i la pèrdua dels beneficis de tenir aquests bancs a prop. No és així.
El cert és que aquesta situació és més positiva del que sembla, que el Sabadell i la Caixa facin/sondegin un canvi de seu social en cas d’independència, és una bona notícia, i ho és perquè en el cas que Catalunya no ingressi immediatament com a nou membre de la Unió Europea -incorporació que s’hauria de sotmetre a referèndum- aquests bancs seguiran tenint accés al finançament del Banc Central Europeu. Dit d’una altra manera, és una mesura de precaució que impedirà qualsevol perjudici per als clients de les entitats.
El moviment, per tant, és una bona notícia perquè malgrat el fet que es pot traduir com un intent de pressió per evitar la Declaració d’Independència, no és més que una mesura de contingència per evitar que els clients, i també les institucions, perdin liquiditat per pagar o ingressar. És la via per assegurar els comptes i mantenir l’empara del BCE.
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca