En un clima de sedició, el festival de Sitges es continua celebrant. La tensió, el drama, les emocions expressades i contingudes queden fora de la bombolla del cinema. Segur? No! Només cal triar bé i apareixen. Per sort, l’enlluernador mar del mediterrani sempre ens neteja els ulls, sigui a l’anada o a la tornada del viatge a Barcelona.
En aquest sentit avui (ahir) divendres, he pogut veure dos films que mostren realitats amagades o callades. Wind River i Closeness en són dos bons exemples. Les dues pel·lícules entren en el terror quotidià. En realitats que succeeixen al nostre voltant, i que sigui per testimoni o per denúncia a la pantalla gran resulten colpidores.
Wind River de Taylor Sheridan és la història d’una cacera, el protagonista, un pare dedicat a l’extermini de grans depredadors troba el cadàver d’una jove índia en un punt indeterminat de les muntanyes de Lander, a Wyoming. L’assassinat porta a una jove agent de l’FBI a investigar els successos. Amb aquesta premissa es destapa el clima d’asfíxia i de racisme existent en vers els natius americans, confinats en reserves i sotmesos al jou del tedi. Un tedi marcat per la falta total de perspectives econòmiques i personals. Aquest clima, però, contrasta amb els grans i bonics espais naturals que veiem durant les dues hores de pel·lícula.
La denúncia de Wind River rau en el fet que les desaparicions de noies natives en reserves als Estats Units no surten marcades en estadístiques oficials. Les reserves índies es regeixen per la seva pròpia llei, però la falta d’efectius policials reals i el joc de jurisdiccions, juguen a favor dels antics colonitzadors. Així, les violacions i desaparicions de noies queden en un terreny gris que sempre juga a favor del violador, assassí o maltractador.
Closeness de Kantemir Balagov, és una cinta que ens fa veure la violència d’una capital de província del Caucas septentrional. A finals dels anys noranta, una família jueva es disposa a celebrar el prometatge del seu fill, quan uns delinqüents el segresten amb la seva futura esposa. D’aquesta manera es destapa la violència que regeix les relacions familiars, així com amb les seves amistats. La protagonista; Ilana, descendeix en els seus propis inferns, on la Guerra de Txetxènia, encara present, marca els personatges. La protagonista, pel fet de ser dona i jueva viu una doble discriminació que marquen les seves decisions.
D’aquest film hem de lamentar que no tingui gaire en compte l’esquema narratiu aristotèlic i en alguns punts sigui realment tediós. D’altra banda, però amaga fins al final la bellesa del nord del Caucas. Només veiem lletjor, una falta de bellesa que acompanya el drama fins que els protagonistes es poden alliberar enmig de la natura. Un final que recorda la millor tradició del cinema soviètic. Un final digne de Serguéi Eisenstein.
El fet de poder ser segrestat, violat o mort a casa teva, és l’autèntica expressió del terror. Considerem casa nostra com un lloc segur. La nostra màxima por és perdre aquest espai de seguretat. Aquestes dues pel·lícules mostren com el terror arriba a casa nostra i ho fa de la mà de les estructures socials instaurades. El terror que es descriu és el d’una noia que té por de tornar a casa de nit. De ser violada en un lloc on només hauríem de descansar i gaudir de la companyia dels nostres. És el terror contra les minories i que avui (ahir) Sitges ha posat en relleu.