No tothom pot dir que ha posat en escac a tot un Estat. Catalunya ho ha fet. No és una feina fàcil ni sovint voluntària. Històricament, les grans crisis d’Estat són molt complexes i multicausals; però una vegada conflueixen diversos factors (estructurals i del moment) que soscaven la legitimitat de la totalitat de l’aparell estatal, aquest té, essencialment dues opcions (que no significa que siguin excloents l’una de l’altra o que no interaccionin): enrocar-se i triomfar per la força, o reformar-se per a mantenir el poder (això implica fer concessions).

En el cas que l’Estat opti per la primera opció, és a dir, mantenir a qualsevol preu sense alterar l’statu quo, sovint pot ser contraproduent i donar lloc a revoltes molt importants… que no sempre han d’acabar victorioses. Aquest 2017 que marca el centenari de la Revolució Russa pot servir-nos com a exemple paradigmàtic. Abans de la revolució de 1917, al 1905 hi hagué una altra que no va arribar a consolidar-se perquè, malgrat la crisi general del sistema, el tsar va ser capaç de mantenir el gruix de l’aparell policial i de l’exèrcit... Malgrat la magnitud de les protestes i que l’autòcrata perdés el control de zones senceres del seu bast imperi.

Això no impedí, però, que les causes que l’havien causat reapareguessin amb més força (i empitjorades) el 1917 i que, llavors sí, triomfés la revolució. Dotze anys després.

L’Estat espanyol està en crisi i no ha optat per la reforma. Ha decidit que no hi haurà diàleg amb Catalunya i que reimposarà l’ordre a cops de porra i de judicialització superlativa. Siguem-ne conscients: no hi haurà alternativa ni diàleg polítics per part del govern espanyol ni de la majoria política del Congrés de Diputats. Les brutals càrregues policials de l’1-O, el suport de Ciudadanos i PSOE al govern del Partit Popular… i ara, explícitament, el del rei.

Vaig decidir no veure el discurs del monarca perquè vaig pecar de supèrbia. Em pensava que ja sabria el que diria: diàleg entre les parts implicades en el conflicte, importància de la Constitució i l’Estatut, la vigència de l’Estat de dret, Espanya unida, la democràcia espanyola… però em vaig equivocar. Hauria d’haver vist el discurs, perquè en ell, el cap de l’Estat va dir, ras i curt, que es posicionava amb el govern i donava carta lliure al govern espanyol per a actuar. Cap fulla de llorer. És l’hora de Mart: 

L’Estat espanyol ha decidit enrocar-se en bloc. Ara l’única cosa que podrem presenciar és si la jugada els hi sortirà bé o malament. La qüestió catalana passarà a ser resolta a cops de porra de la Guardia Civil i de la Policia Nacional. L’1-O va ser un tast del que pot continuar passant i una prova de la impunitat (de la llarga impunitat que arrosseguem des de 1939) amb la qual poden arribar a actuar. Impunitat per  als cossos policials i per als responsables polítics.

I, paral·lelament, la Unió Europea, avala per omissió aquesta impunitat: la Comissió Europea continua classificant a Catalunya com a un “afer intern” d’Espanya i confia en el lideratge polític de Mariano Rajoy. Interiorització de la doble moral internacional europea dintre de les seves fronteres comunitàries. Va camí Catalunya de convertir-se en la Palestina europea?

Seguint la lògica interseccional de què ens parla Angela Davis (la que estableix la interdependència entre diferents conflictes, aparentment independents), caldria començar a analitzar com la llibertat nacional de Catalunya xoca de ple amb la xarxa d’interessos d’Estat que la Unió Europea exemplifica i protegeix. L’Europa dels mercats, la mateixa que ignora les voluntats populars (els grecs també van fer un referèndum) i tanca les fronteres als refugiats, mentre s’embolcalla en una retòrica de llibertats, és ara mateix un altre obstacle per a la consecució de la plena llibertat a Catalunya. Per això, la independència del Principat té tant potencial revolucionari. Ben significatiu ha sigut que un dels pocs líders mundials que ha condemnat les actuacions de l’Estat espanyol contra Catalunya hagi sigut el ‘socialista bolivarià’ Nicolás Maduro:

Però, com diuen a Joc de Trons, “Power is power”: el poder és el poder. I és la dura lliçó que aprendrem aquests dies: no importa com de justes siguin les nostres reivindicacions; si som prou ingenus per creure que la noblesa de les nostres idees per sí sola vencerà, estem perduts. Estarem condemnats a repetir un altre 1939.

I, de la mateixa manera que el 1939 va suposar la imposició de la brutalitat franquista i la consecució d’un nou projecte polític nacionalcatòlic ultradretà, avui dia, l’Estat espanyol pretén usar Catalunya per a imposar una Nova Planta per a Espanya. En el cas que sortís triomfant del seu combat amb el Principat, qui assegura que no emprarà la mateixa força i contundència que estem vivint aquí per a derrocar l’oposició democràtica a la ‘resta’ del territori? De fet, prohibir actes a Madrid o la contundència amb la qual ha carregat la Policia Nacional a Múrcia durant aquests últims dies ja apunta cap a aquesta direcció. Qui assegura que, en cas d’aplicar el 155, la resta de comunitats autònomes espanyoles no es convertiran en meres corresponsalies de l’administració central?

No crec que enganyi a ningú si dic que tornaran dies foscos. Ho xiuxiuejaven els avis davant els col·legis electorals amb el cor compungit, però amb els ulls plens de determinació: “no em mouran d’aquí” em deien davant el col·legi electoral. Com davant les càrregues policials, caldrà mantenir la serenor (encara que ens tremolin les cames) i mantenir la no-violència com a una de les nostres millors armes polítiques.