Per una neonatologia artística

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La contemplació d’una obra d’art és un fet al qual més o menys estàs habituat; tots hem estat algun cop cara a cara amb una masterpiece. En algunes ocasions has tingut l’ocasió de conèixer l’agent que ha creat allò que tu observes atentament penjat a les parets d’una galeria o museu, i amb això creus complet el triangle creador-creació-observador. No obstant això, en un moment donat t’adones que molt poques vegades has tingut l’ocasió de conèixer les circumstàncies que han condicionat l’artista i la peça, rara és l’ocasió en què pots entrar al taller de l’artista. L’entrada a aquest espai sovint estrany, ple de cicatrius fruit del trauma de la creació – en altres paraules, de caos i desordre controlats – és una experiència intensa, a mig camí entre un voyeurisme mal entès i una invasió de la intimitat, que pel que a mi respecta m’omple de fascinació i d’incomoditat a parts iguals.

Que a Barcelona tenim molts artistes no cal que t’ho digui, és quelcom prou evident i fàcilment contrastable. La particularitat de la nostra ciutat, però, recau en el fet que els seus artistes no només tenen els seus ateliers per pròpia compta, sinó que tenen a la seva disposició un projecte municipal que posa infraestructures a disposició dels creadors de la ciutat: les Fàbriques de Creació. La Escocesa, Hangar, Fabra i Coats o la Nau Ivanow són alguns d’aquests espais, que tenen en comú el fet de ser antics recintes fabrils readaptats a un nou tipus de producció, menys centrada en l’economia i focalitzada de ple en afavorir el còmode desenvolupament dels creadors que hi resideixen.

Municipal”, has llegit. Efectivament, municipal, cosa que implica que part dels nostres diners que recapta l’Ajuntament van destinats a finançar aquests projectes. En un primer moment pots arrufar el nas i preguntarte “per què coi han d’anar els meus impostos a ajudar a aquesta gent? Què en trec a canvi?” A la primera pregunta et puc respondre dient que tant de bo el pressupost de cultura fos suficientment gran com perquè la partida destinada a les fàbriques de creació fos un problema. La segona pregunta és la clau de tot plegat. En efecte, els nostres calés (una molt petita part) van a parar a aquestes residències artístiques, per tant, són espais una mica nostres. Precisament per això, periòdicament trobem jornades de portes obertes, visites, tallers i activitats diverses orientades al públic, com és el cas dels Tallers Oberts de Poblenou 2017. Pel que a mi respecta, vaig apropar-me a la Escocesa. En aquesta antiga fàbrica ara vestida amb diversos estrats de pintades i insercions artístiques, els espais que antany retrunyien entre filatures i teixits, ara retrunyen amb art sonor, amb el so del cisell modelant la pedra i dels pinzells tacant els llenços.

Jo sempre he pensat que l’art té alguna cosa màgica: és viu, respira, batega, envelleix i també mor. L’intel·lecte d’un ésser humà és fecundat per la pulsió artística, i aquí comença una llarga – o curta – gestació: esbossos, maquetes, proves, impressions, vídeos, renders… I després, pam! El naixement. L’Obra comença el seu camí, separada del seu creador, penjant de parets, projectada, llegida o reproduïda en espais diversos i sovint mancats – volgudament – de vitalitat. Tanmateix, aquesta Obra, igual que tu i que jo, té el seu origen en una experiència traumàtica, plena de restes del procés, tant hi fa si és líquid amniòtic i placenta o taques d’oli de llinosa i pols de basalt. Visitar les Fàbriques de Creació et permet furgar en les intimitats de la gestació artística; de fet, és molt semblant a anar de convidat a una ecografia prenatal: veus més o menys com rutlla tot i més o menys com es va desenvolupant un projecte que veurà la llum en més o menys temps.

No obstant aquesta “amniocentesi” és una invasió absoluta de la intimitat de l’artista, i aquí és on rau part de la meva incomoditat. Si bé és un privilegi poder veure alguns highlights del procés artístic, alhora és quelcom que pot cohibir, ben bé com quan entres a l’habitació d’algú desconegut sense aquesta persona. No obstant això, crec que la curiositat i (perquè no dir-ho) el voyeurisme pesen força més que aquesta lleugera incomoditat, per tant, et recomano que sempre que puguis et passis per les Fàbriques i així descobrir que l’art no només és viu entre parets insípides, sinó que també és viu dins la seva pròpia matriu polsosa.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca