La Catalunya que ahir es va mobilitzar és la mateixa que ens fa estimar aquesta terra. Pagesos amb els seus tractors privant el pas a qui vol robar la democràcia, bombers interposant-se entre les porres de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional i els votants, són els Mossos que no han volgut carregar contra la seva gent, joves organitzant-se per coordinar l’arribada de les urnes, avis i àvies que surten malgrat la pluja i els dolors, milers de ciutadans a les portes dels col·legis electorals per protegir les urnes. Un poble compromès amb la democràcia.
L’esforç d’ahir és l’orgull d’avui. Els cops, el sofriment de l’1-O, són la memòria que ens acompanyarà sempre com a poble que davant la violència, exercia la resistència pacífica. Que dels cops en feia valentia, de cada vot dins l’urna un somriure d’esperança. Aquella por que varen fer sentir, els ferits que varen provocar, són un record imperdonable. No perdonarem que colpegessin néts, fills, mares i avis per censurar el seu dret a decidir.
Comença una nova setmana on la mobilització ha de seguir activa, la República catalana espera després d’una jornada electoral única. Però també són dies on el Parlament de Catalunya ha d’escoltar la veu del referèndum, si fa lectures de negociació, hi ha el risc que un gruix de la ciutadania no entengui que després d’una jornada de repressió i autoritarisme no s’apliqui el caràcter vinculant que la Llei del Referèndum recull en el seu text.
Les pròximes 48 hores són clau per saber si el referèndum és un altre 9N o en una votació vinculant. La Declaració d’Independència serà sobre la taula dels diputats, és a les seves mans definir l’1-O d’una manera o altra.
No és Rajoy, és un Estat de sociologia franquista
Es pot insistir tant com es vulgui amb el ‘comodí’ dels equidistants que temerosos de prendre partit s’han expulsat les puces amb l’excusa de Rajoy i el Partit Popular, però aquests no són els problemes de l’Estat. El problema és una sociologia inherent a l’statu quo que viu de la confrontació, de negar qualsevol punt de vista que trenqui el missatge d’una Espanya indissoluble, única, gran d’origen quasi diví. Malauradament per les forces progressistes, que fins diumenge a les 13h no va veure que el referèndum no era una qüestió entre el ‘Sí’ o el ‘No’ a la independència sinó que era democràtica, no han sabut llegir com calia el que estava passant a Catalunya: una revolució contra el règim del 78.
Iglesias, Echenique, Garzón Colau i Domènech han perdut la seva oportunitat per construir un relat que s’apartés del menysteniment de titllar de “cajitas” les urnes o el paternalisme nacionalista de l’esquerra espanyola que et diu que “si yo fuera catalán, no iría a votar”. Colau i Domènech, la primera lligada al PSC a Barcelona i el segon pel projecte amb Podemos, han navegat en el mar de les proclames a la mobilització sense determinar el seu vot i resumir el seu missatge a una neutralitat insòlita per un col·lectiu polític que va néixer per fer nova política.
