L’immens error d’Ada Colau

En l’àmbit ideològic la història de Catalunya contemporània sembla una espècie d’etern retorn desesperant. Durant els trenta primers anys del segle XX la Lliga regionalista sabé moure molt bé el relat sobre la Nació superant moltes adversitats com la Setmana Tràgica, la ferma oposició obrera simbolitzada per l’Anarquisme o la vaga de 1917. Triomfà parcialment amb la seva idea de canviar el país des d’Espanya i quedà tocada de mort després del seu suport a la dictadura de Primo de Rivera, acomiadant amb honors al Mussolini d’Alfons XIII quan anà cap a Madrid a gaudir del poder.

Això provocà un lleu sospir on l’ERC original esdevingué el partit hegemònic durant la Segona República. Després, tots ho sabem, vingueren quaranta anys de Franquisme i una progressiva recomposició del Catalanisme envers el futur entre marxistes i pujolistes. Les eleccions legislatives de 1977 semblaven apuntar a un domini de les forces d’esquerra, però a la fi qui resultà manegar el relat fou el líder de Convergència i Unió amb aquell llenguatge d’una Catalunya mística que convencé a moltes persones durant molt de temps, tant que de fer encara triomfa avui en dia amb variants adaptades a l’època.

Aleshores sorgí des de l’Ajuntament de Barcelona una veritable alternativa encarnada per Pasqual Maragall, amb tota probabilitat el polític més clarivident del darrer terç del segle XX a tota Catalunya i Espanya. El projecte olímpic i la refundació de Barcelona foren un primer pas que topa amb les tanques posades pel seu màxim rival a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, quelcom demostrat amb la supressió de l’àrea metropolitana l’any 1987 perquè en Pujol no volia una Catalunya hanseàtica en l’etern duel entre la mare que és la Ciutat Comtal i el món rural, dues formes d’entendre un mateix fenomen.

Després de 1992 Maragall guanyà unes municipals a Miquel Roca i l’any 1997 deixà el seu lloc a Joan Clos abdicant a la japonesa. Passà un any a Roma i després, pressionat i sabent que era un ara o mai, es presentà a les catalanes fent noves propostes on, amb el temps, el seu federalisme europeista tingué les de guanyar. Perdé per escons dues vegades i guanyà les mateixes per vots, assolint el somni del contrapunt massa tard en condicions precàries i uns aliats poc fiables a casa i fora entre un PSC ja trasbalsat i una Esquerra molt oportunista com demostrà amb les seves indecisions al referèndum de l’Estatut de 2006, votat per menys d’un cinquanta per cent de la població.

La resta és cosa coneguda. Anem al gra. En ple Procés sobiranista la dreta nacionalista, recolzada per uns que fa poc es definiren com l’oposició d’esquerres al Parlament quan formen part del govern, pur Groucho Marx, ha continuat ostentant la batuta del discurs hegemònic per fermesa i manca de propostes per part de l’altra banda. Per a un català és clar que ni Ciutadans ni el Partit Popular poden erigir-se en ideòlegs d’un relat creïble.

Així doncs l’única opció, l’esperança per l’esquerra, arribà el maig de 2015 quan Ada Colau i Barcelona en Comú guanyaren per poc més de quinze mil vots les eleccions municipals. La seva gestió municipalista, amb alguns errors fruit d’aquesta magra majoria i una notòria inexperiència, no es pot jutjar en absolut de forma negativa i així ho percep la ciutadania de la capital catalana, però els problemes començaren amb la idea d’unificar quelcom format de pressa per una necessitat històrica. El 27S naufragà per unes sigles dificilíssimes, CSQPT or something like that, i tenir en contra el frame, doncs l’electorat apostà per la idea de les plebiscitàries, mentre que a les dues conteses espanyoles guanyà també pel marc, doncs la proposta d’un referèndum era coherent amb les aspiracions dels seus votants.

A la part decisiva del Procés se’ls ha acusat d’una ambigüitat que no existia. Proposaven un referèndum amb garanties legals, és a dir, volem votar sí, però d’acord amb un marc legal. Des del meu punt de vista, i així ho he expressat a molts articles de premsa, enfront dels disbarats sobiranistes, saltant-se la llei a la torera i excloent a la meitat de la població, i les barbaritats madrilenyes, aplicant la llei dictatorialment amb un profund ridícul, cal un plantejament que permeti desembussar un conflicte on cap de les dues bandes té voluntat de parlar.

Aquest nou discurs només podia venir de la formació liderada per Ada Colau. Primer va dir que no cediria els locals. Després, ignorant el veredicte del secretari de la Casa Gran, decidí permetre votar a Barcelona mitjançant una fórmula encara no aclarida. No crec que votar en aquestes condicions sigui res positiu, però si moltes persones volen fer-ho i així es decideix no seré jo qui em posi a fer una vaga de fam a la porta de l’Ajuntament. Jo hauria preferit una alternativa de caràcter federalista que propiciés un diàleg a partir d’una reforma de la Constitució. Ja posats m’agradaria que l’esquerra espanyola fos liderada per Iñigo Errejón, algú amb coneixement de Catalunya i una visió transversal de la realitat.

Res d’això ha passat i ens hem trobat amb una sobirana, mai més ben dit, baixada de pantalons avui, dissabte setze de setembre de 2017, un dia de derrota perquè hem comprovat com l’esquerra catalana no té un discurs que pugui servir com a contrapunt al nou Pujolisme encarnat per Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell, els mateixos que reien al pati de l’Ajuntament de Barcelona mentre set-cents alcaldes realitzaven el seu particular ball de bastons.

Colau ha cedit en un doble sentit. En primer lloc perquè les imatges són importants i ha donat peu a una invasió pacífica dels seus dominis perquè els seus oponents escenifiquin una gran victòria on fins i tot l’alcaldessa ha emprat l’expressió un sol poble, que més enllà de certes comparacions oportunistes és greu perquè des del meu parer hi ha moltes Catalunyes, totes respectables i merescudes de ser escoltades, mai des de la unilateralitat. En segon lloc, i molt més important, perquè el seu silenci implica una absència absoluta de la possibilitat d’un discurs que es contraposi al pensament únic imperant a casa nostra, amb el que només ha fet que firmar el gran desastre per a les esquerres catalanes: donar carta blanca a què el relat nacionalista dels fets i la Història segueixi sent incontestable durant molt de temps mentre s’obliden corrupteles, preses de pèl i moltes altres pedres que atempten contra l’ètica i el sentit comú, desaparegut a Catalunya fins a una data indeterminada.

   

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca