Un moment abans d’arribar a Cadaqués, tots els turistes que s’estimen, paren el cotxe, treuen el kodak i disparen una magnífica fotografia. En primer terme, el poble girat d’esquena, amb el nucli de l’església al mig; una silueta blanca d’angles rectes que es retallen sobre el fons blau del mar. En algun diumenge de gran animació els turistes han hagut de fer cua per poder disparar la màquina des del lloc precís.

Això, venint per la banda de terra. Arribant pel cantó del mar, Cadaqués us dóna una benvinguda inoblidable. La fotografia a fer és igualment esplèndida, però el moviment de la barca en compromet la realització de mala manera.

El nucli central de Cadaqués, els carrerons que semblen les potes blanques de la paret dolça i equilibrada de l’església, tremolen davant la invasió dels arquitectes. Aquestes cases són, encara, un moment de pulcritud, un encert deliciós sobre la pedra agra i desesperada de la costa. Els antics paletes tenien el sentit de la precisió, l’instint de respectar l’ambient; les velles cases de Cadaqués són una meravella.

Els arquitectes i els nous rics han volgut imposar-se sobre el paisatge i les cases noves són taques de desencert i de vulgaritat, són la incomprensió de l’aigua i de la pedra, dels oliverars i de les herbes apagades. És per això que les parets, les finestres i les portes d’aquestes casetes pintades de calç no mantenen gairebé mai la línia recta ni una posició vertical absoluta. Sembla que ballen o que tenen por, apretant-se les unes amb les altres. No por del mar irascible o del vent desolador, sinó por dels inventors de mansardes i dels fabricants de teulades de melmelada.

***

Aquest gran edifici amb intencions feudals que s’aixeca a l’esquerra de Cadaqués, de cara al mar, encomana un punt de sinistre a la calma de la badia. Dintre del paisatge suau i ponderat que l’envolta, aquesta mena de castell de cartolina retallada resulta una cosa tan absurda com ho fora, posem per cas, un guàrdia civil en uniforme de gala passejant-se al mig d’una colla de pescadors.

Per les nits, l’enorme casal agafa un aire dramàtic -dramatisme de narració de Conan Doyle-. Fa l’efecte que en una de les seves habitacions hi deu jeure un home assassinat i, al seu costat, el detall magnífic del telèfon que ha caigut per terra. Després, surt la lluna i posa un bany de plata sobre el vermell brut de les parets de maó…

Aquesta casa pertany actualment als senyors Martí Codolà, els quals la varen heretar d’un oncle seu. Als Martí Codolà, que són una gent fina i com cal, la cara els cau de vergonya cada vegada que contemplen aquest esgarip arquitectònic.

Quin dia hi tirarem una bomba?

***

Cadaqués té un lot escollit d’estiuejants il·lustres per oferir a la curiositat dels forasters. Eduard Maquina, Salvador Dalí, Juli Vallmitjana, el pintor Meifrèn, el futbolista Samitier, el futbolista Sagi…

L’Eduard Marquina viu a Can Pitxot, una casa esplèndida que des de l’altra banda de la badia oposa la seva gràcia i la seva finor al tètric palau dels Martí Codolà. Can Pitxot és un encert que honora la gent que l’han edificat. Una gran casa pintada de blanc, de línies pures i senzilles. Davant de la porta, la taca verda d’un xiprer encomana al lloc un prestigi insuperable.

La família Pitxot gaudeix d’una fama llegendària. Qui més qui menys, tothom en té una per contar d’aquesta gent. Tot plegat es pot resumir dient que els Pitxot són una gent plena de simpatia i de cordialitat. Durant tot l’estiu tenen la casa plena de convidats. Quan, a les primeres hores de la tarda, la gent comença d’abandonar la platja en vistes al dinar, la majoria fan cap a Can Pitxot. Hi ha dies que han arribat a reunir a l’entorn de la taula més de cinquanta estiuejants.

Per dona una idea de la capacitat hospitalària d’aquesta família, citarem tan sols un cas. Resulta que un dia es va presentar a Can Pitxot un senyor anglès. Era un cavaller correctíssim, d’una puríssima estampa britànica. Com a bon anglès, no parlava altre idioma que el seu, i encara gràcies. Amb penes i treballs hom va arribar a descobrir que aquest senyor havia entaulat coneixença amb un dels nois Pitxot, en un racó d’Europa que a hores d’ara encara no s’ha pogut esbrinar quin era. Donava la casualitat que aquella temporada el noi Pitxot que deia conèixer l’anglès era absent de Cadaqués. Això no fou obstacle perquè el senyor estranger s’instal·lés a la casa i s’hi passés tot un meset, en pla de convidat. El bon home no podia parlar absolutament amb ningú, perquè ningú no l’entenia. Aquesta abstenció obligada de tota llei de conversa no semblava pas enutjar-lo en gran manera. Es banyava, fumava les seves pipes i escoltava amb una delicada atenció el que deien els altres. Un cop o dos a la setmana somreia una mica.

Un dia, a l’hora de dinar, es va anunciar que aquell vespre, l’Eduard Marquina donaria una lectura íntima de la seva obra En Flandes se ha puesto el sol, que acabava d’enllestir. Mai no s’ha sabut com, però es veu que l’anglès va tenir la sospita del que havia de passar aquell vespre. Així és que, a l’hora de sopar, el singular convidat va comparèixer correctament vestit de smoking, davant l’estupefacció general. L’home va escoltar atentament els quatre actes de l’obra i després, sempre tan correcte, va felicitar a En Marquina.

Finalment, va arribar el dia que l’anglès va fer les maletes i va tocar el dos. A hores d’ara a Can Pitxot encara no saben qui era aquell senyor tan polit que es va passar tot un mes a casa seva.

***

El sentit obsequiós de la gent de Cadaqués no s’acaba pas amb els Pitxot. El senyor Gastó Escofet també s’apunta un bon tanto, en aquest aspecte.

El senyor Escofet té un magnífic canot i una feblesa tota especial per omplir-lo de convidats. El fet de veure’l tot el sant dia traginant gent amb el canot, ara cap a Roses, ara cap al Port de la Selva, és un espectacle familiar als ulls dels habituals de Cadaqués. El senyor Escofet, en aquests instants, se sent totalment feliç i, des de lluny, fa unes grans salutacions a tothom, amb la gorra d’oficial de marina.

Sembla, però, que cada temporada arriba un moment en què el senyor Escofet ja no troba absolutament ningú que es vulgui passejar amb el seu canot. Llavors, el bon home envia un recadet a Figueres i l’endemà el podeu veure exhibint l’embarcació tota plena d’hermanos de la Doctrina Cristiana. Quan inclús els hermanos li han fallat -diuen les males llengües-, el senyor Escofet omple el canot de pedres, les cobreix cada una amb una gorra, s’asseu al timó i giravolta graciosament d’una banda a l’altra de la badia.

Les aparences estan salvades.

***

En una habitació del segon pis de Can Dalí, l’amic Salvador hi pinta aquelles teles que, uns mesos més tard, faran fer uns grans marramaus a tots els putrefactes de Barcelona. Es lleva molt de matí, en unes hores, a la nostra manera de veure, absolutament intempestives, i es posa a treballar com un desesperat. Es pren el temps just per banyar-se i per torrar-se sota d’un sol de justícia.

En Salvador Dalí (pare), que és un cavaller magnífic, d’un atractiu i d’una simpatia irresistible, veu amb molt bons ulls les activitats del seu fill.

– Jo -ens deia una vegada- vaig dos anys endarrerit en relació al noi. Ara em comencen a agradar les coses que va pintar dos anys enrere. Ell diu que no valen res… El que pinta ara, si vol que li sigui franc, li diré que no ho entenc. Estic segur, però, d’aquí dos anys ja m’agradarà…

Malgrat del sobre-realisme, els Dalí són una gent que toquen molt de peus a terra. És en aquesta casa on he menjat la millor sopa d’escorpra de tota la meva vida. Està vist que, mentre el sobre-realisme no es fiqui a la cuina, sempre ens entendrem.

L’estiu passat es va presentar un home a can Dalí. Era un francès del Rosselló que parlava un patuès ple de pintoresc i d’imprevist. Portava una barba tenyida una mica de ros, per la pols de tantes carreteres. Era aquesta mateixa pols i els àpats tristos i escassos el que li havia estropellat l’idioma.

– Sóc l’home del fum…, va dir per tota presentació.

L’home del fum s’havia assabentat que a can Dalí tenien una xemeneia que no els tirava prou bé, i ell venia a arreglar les coses. Posseïa un secret meravellós i ple de misteri per treure el fum de la casa. No li havia fallat mai.

L’home del fum es va posar tot seguit a la feina. De bones a primeres es va abraonar amb la campana de la xemeneia i amb un no-res els maons van rodar per terra. Després va començar a experimentar; es va enfilar xemeneia amunt i va tornar de l’excursió amb el somriure als llavis i la barba plena de sutge.

– No es creguin pas, ja li tinc el peu al coll, va dir.

El fet és que els dies anaven passant i la xemeneia no es decidia a millorar. L’home del fum presentava cada dia un aspecte més lamentable. Es passava hores i hores ajagut a sota la xemeneia, la pipa a la boca, amb una mirada trista cap enlaire.

– Pas que s’hi encaparrin -deia-. Estudio els tripijocs de l’aire.

Breu: l’home del fum va fracassar d’una manera deplorable. Al cap de deu dies, el senyor Dalí, amb el cor ple de pena, li va dir que potser fora millor que ho deixés córrer, que ja havien vist la seva bona voluntat… L’home del fum estava desolat. No se’n sabia avenir.

– Què diran de mi a França quan n’hauran notícia…!

Va marxar amb les llàgrimes als ulls. Durant dos dies, els àpats de la família Dalí van ésser una mica tristos.

***

Mentre que en Joaquim Xirau i els seus germans, enfilats a casa seva, dalt d’unes roques, es dediquen a la filosofia i a les qüestions socials i polítiques, els futbolistes Sagi i Samitier són partidaris de la cultura física. A les vuit del matí ja són a la platja i no se’n mouen fins a les quatre de la tarda. Davant l’admirada atenció de la colònia, En Sagi es dedica de vegades a fer jugar els muscles del seu cos. N’ha fet tanta de cultura física, que li han sortit impensadament una sèrie de muscles inèdits, amb els quals la ciència no hi comptava.

En aquesta petita recensió de societat no ens podem pas descuidar el jove Salisacs, que té quinze gramoles i dos milions de discos.

També hi ha a Cadaqués el pintor Meifrèn. Un dels salons del Casino, precisament, està decorat per ell. En aquestes pintures, Cadaqués sembla un poble nòrdic on s’hi desenrotllen drames ibsenians. Al mig del saló hi ha un gran retrat de l’autor de quan encara duia aquelles barbasses que feien esgarrifar.

Les pintures donen a a questa habitació del Casino un aire tètric. Quan la cambra està a les fosques, les ex-barbes d’En Meifrèn deuen voletejar per allí com un ocellot misteriós.

***

A Cadaqués hi ha una casa singular. La porta no està situada a la planta baixa, com totes les portes de la majoria de les cases. Una escala gairebé impracticable s’enfila fins a l’entrada, que es troba a uns tres metres del carrer; però entre l’escala i l’entrada existeix el buit, una solució de continuïtat que el propietari salvava amb una post que portava sempre sota del braç, com si fos una d’aquestes grans serviettes que usen els savis alemanys.

Aquest home meravellós es va passejar bastant temps per les carreteres de l’Empordà ficat en una barca de vela, a la qual havia posat rodes i feia arrossegar per un cavall guenyo.

La casa anormal i la figura del seu amo representen en la calma llunar de Cadaqués el gra de pebre de la follia, necessari en totes les fermentacions positivament espirituals.